Els líders d'UGT i CCOO de Catalunya, Josep Maria Álvarez i Joan Carles Gallego, han exigit aquest diumenge un gir radical en les polítiques per lluitar contra la crisi de manera que el pes d'aquesta no caigui només damunt les espatlles dels treballadors, i han denunciat "la injustícia" de les retallades socials. En la tradicional manifestació del Primer de Maig convocada conjuntament pels seus sindicats a Barcelona.
En declaracions als periodistes, Joan Carles Gallego ha reclamat un canvi en la manera d'abordar la crisi econòmica per situar la creació de llocs de treball com la principal prioritat, cosa que passa, segons el seu parer, per fer marxa enrere a les retallades pressupostàries que afecten àmbits tan importants com la salut i l'educació. "Les retallades no faran més que destruir ocupació i impedir que l'economia es reactivi", ha advertit Gallego. L'alternativa als ajustos pressupostaris, segons els sindicats, és una política basada en l'increment dels impostos perquè paguin més els que més tenen i a invertir a millorar la formació dels treballadors i les infraestructures.
De la seva banda, Josep Maria Álvarez ha assegurat que aquest Primer de Maig "té més sentit que mai" perquè, a tres anys de l'inici de la crisi, és urgent combatre la idea que s'ha de combatre "fent caure el seu pes sobre la classe treballadora". "Els culpables de la crisi no són els treballadors que guanyen mil euros ni els desocupats que no troben un lloc de treball", ha dit, després d'exigir al govern espanyol i al català polítiques industrials actives que generin ocupació. Álvarez ha estat especialment crític amb el govern de CiU pels seus anuncis de retallades en serveis essencials com l'educació i la sanitat, de manera que li ha demanat que deixi d'"agredir" els treballadors i que opti per "seure a dialogar i a negociar".
Els líders de CCOO i UGT s'han mostrat convençuts que molts més treballadors sortiran al carrer el pròxim 14 de maig en la convocatòria conjunta de sindicats i entitats i organitzacions socials per rebutjar les retallades de serveis públics a Catalunya.
- Un reflex periodístic del Primer de Maig 2011 i dues entrevistes:
Los sindicatos culpan al Gobierno
El récord del paro marca el Primero de Mayo - UGT y CC OO cuestionan la eficacia de la reforma laboral y piden alternativas financieras y fiscales de izquierda para salir de la crisis
FEDERICO SIMÓN - EL PAÍS - 02/05/2011
Las sombras de los casi cinco millones de parados que tiene España marcaron ayer los ánimos de la principal manifestación del Primero de Mayo, que este año se celebró en Valencia. CC OO y UGT, los dos sindicatos mayoritarios, emplearon la fiesta del Día del Trabajo en cuestionar la eficacia de la reforma laboral aprobada en 2010 por el Gobierno de José Luis Rodríguez Zapatero y en reclamar un nuevo marco financiero. "Decían que se iba a crear un ambiente favorable a la creación de empleo y el paro ha seguido aumentando", recordó el secretario general de UGT, Cándido Méndez, "decían que con estas medidas se inyectaría confianza, y el desánimo sigue; decían que de manera directa esta reforma laboral iba a mejorar la contratación indefinida y un año después hay 130.000 contratos indefinidos menos".
El líder de CC OO, Ignacio Fernández Toxo, por su parte, vinculó el aumento del número de parados a los recortes laborales: "Los parados no caen de los árboles". Y por eso aseguró que la manifestación del Primero de Mayo estaba más motivada que nunca: "Tenemos 4.910.200 razones más para reclamar soluciones alternativas", dijo en referencia al número de desempleados que ofreció la última Encuesta de Población Activa (EPA), la del primer trimestre de 2011, publicada el pasado viernes.
Méndez y Toxo recorrieron las calles de Valencia bajo un sol primaveral al tiempo que otras 80 manifestaciones se celebraban en otros puntos de España. Casi 10.000 personas siguieron su marcha reivindicativa de Valencia. El lema del encuentro, Ocupación con derechos, contra los recortes sociales, dejó claro desde el principio por dónde iban sus críticas. "Que asuman que ha sido un fracaso, que ha sido un error, que ha sido una injusticia, que ha aumentado el paro y que ese no es el camino", manifestó Méndez.
El líder de UGT cuestionó la forma unilateral en la que se aplicaron las reformas: "Hace un año la imposición ganó a la negociación por uno a cero, ahora la realidad le ha ganado a la imposición por goleada". Los agentes sociales sí pactaron con el Gobierno la reforma de las pensiones y discuten ahora cambios drásticos en la negociación colectiva.
"Puede haber una segunda onda de choque después de las elecciones del 22 de mayo", añadió el secretario general de UGT. Una tentación reformista que podrá afectar, dijo, a servicios fundamentales, como la sanidad o la educación. Toxo, por su parte, incidió en la necesidad de una reforma fiscal para que contribuyan más a la recuperación los "que más se han beneficiado de esta etapa larga de bonanza económica". "Desde la izquierda se espera un discurso alternativo al pensamiento único", se quejó el secretario de CC OO. "Caben, desde posiciones de progreso, alternativas económicas, fiscales, del sistema financiero, sociales y laborales, distintas", aseguró.
Las manifestaciones más concurridas se celebraron en Madrid y Barcelona, ciudades donde se concentraron decenas de miles de personas. Los secretarios generales de CC OO y UGT en Cataluña, Joan Carles Gallego y Josep Maria Álvarez, aprovecharon la cita para criticar los recortes anunciados por el Gobierno catalán, informa Clara Blanchar. Por la tarde, una marcha alternativa a la de los sindicatos mayoritarios discurrió por los barrios más distinguidos de Barcelona, la zona alta de la ciudad. Un grupo de personas quemó un muñeco con la cara de Artur Mas, el presidente de la Generalitat , en la calle donde vive. Tras varios incidentes, los Mossos d'Esquadra detuvieron a una docena de manifestantes.
ENTREVISTA a CANDIDO MÉNDEZ Secretario general de UGT
"La recuperación no está a la vuelta de la esquina"
"Las cifras se van a mantener altas si no hay cambios"
MARTA GARIJO - EL PAÍS - 30/04/2011
Pregunta. Tras el dato negativo, ¿qué previsiones esperan para este año?
Respuesta. El dato del paro refleja que la recuperación en España no está a la vuelta de la esquina, ni en términos de empleo ni en términos de crecimiento económico. A partir de ahí, creo que habrá una mejora como consecuencia de la recuperación del sector turístico, pero que el último trimestre del año nos devolverá a la dura realidad. En cualquier caso, lo que más me preocupa es que las cifras se van a mantener altas si no hay cambios, sobre todo, en la recuperación del crédito.
P. ¿Ya hemos tocado techo o la cifra podría seguir aumentando?
R. Yo no lo quiero, ni lo deseo, pero las cosas no ocurren por casualidad. El problema de la economía española tiene relación con un endeudamiento de las familias y de las empresas y una restricción de crédito brutal. Si yo tengo que fiarme de una declaración de un alto cargo de un banco que ha dicho que este va a contraerse aún más a lo largo de los próximos meses, no puedo tener una visión optimista. Las cosas incluso podrían empeorar. Y además tenemos un problema de nuestra estructura productiva, y esto no se resuelve de la noche a la mañana.
P. ¿Qué tipo de políticas pueden ayudar a la recuperación?
R. En España, no hay que desconocer que de todas las crisis económicas hemos salido en el corto plazo por el tirón de la construcción. La recuperación del turismo hace una aportación, pero es estacional. Venimos defendiendo una propuesta muy concreta: estimular una faceta del sector de la construcción que es la rehabilitación de viviendas. El Gobierno es consciente de esto, pero se queda corto. Además, está el tema capital de la recuperación del crédito. En España hay muchas empresas viables que están despidiendo trabajadores porque no tienen dinero para poder funcionar.
P. ¿El plan contra el empleo sumergido puede ayudar a paliar el desempleo?
R. Yo espero que lo haga, a pesar de que no estamos convencidos del plan. Hay que tener en cuenta que hemos estado en tasas de desempleo por debajo del 10%, con una tasa de economía sumergida del 20%, más o menos como la que tenemos ahora. Es decir, quien piense que la lucha contra la economía sumergida puede ser la solución para el problema del paro, yo creo que no está acertado.
ENTREVISTA a IGNACIO F. TOXO Secretario general de CC OO
"El sistema financiero tiene que volver a dar crédito"
"Este año no creceremos ni el 1,3% y así no se crea empleo"
JESÚS EIJO - EL PAÍS - 30/04/2011
Pregunta. La cifra de paro se ha quedado cerca de los cinco millones. ¿Era lo que esperaban?
Respuesta. Era previsible, aunque no por ello menos preocupante. Mientras se intenta poner el foco en reformas que pueden esperar, y en algunas que son incluso innecesarias (al menos en la forma en la que se han hecho), como la reforma laboral, las verdaderas actuaciones que necesita la economía española se van aplazando.
P. ¿Cuáles cree que deben ser esas actuaciones?
R. Es necesario recomponer la inversión tanto pública como privada. Y para eso hay que resolver los nudos fiscales que tiene España y hacer que el sistema financiero vuelva a dar crédito al sistema productivo. Es muy significativo que en la EPA del primer trimestre ya haya tomado la primera posición de destrucción de empleo la industria. Eso indica que se está afectando al núcleo básico de la economía española. Aunque eso también era previsible.
P. ¿Cómo se pone el foco en el empleo?
R. La reorientación de las políticas que hizo el Gobierno frente a la crisis el año pasado está en la base de lo que está sucediendo en estos momentos. Hay que reducir el déficit, pero acomodando el ritmo de esa reducción a las necesidades de la sociedad española. Y ahora la principal es el empleo. Debe potenciarse la recaudación fiscal e impulsar planes de fomento de varios sectores, como la construcción, la dependencia...
P. ¿Cuándo cree que empezarán a crearse puestos de trabajo?
R. En estos momentos es difícil prever cuándo se producirá una recuperación neta. Puede haber oscilaciones positivas por la estacionalidad de la Semana Santa , o del verano, pero eso no significa que este año vaya a empezar a crearse empleo sostenido.
P. ¿El nivel de paro está llegando a su punto de inflexión?
R. Ojalá sea así, puede ocurrir, pero yo no me atrevo a afirmarlo. Sobre todo cuando uno escucha a la ministra de Economía diciendo que harán falta nuevos ajustes presupuestarios, es difícil llegar a esa conclusión. Optimista solo se puede ser a raíz de ver las políticas correctas.
P. Más allá del optimismo o la fe, ¿qué dicen los análisis del sindicato?
R. Que ni de lejos vamos a llegar al 1,3% de crecimiento que espera el Gobierno para este año. Y así no se podrá crear empleo.
- Una molt bona opinió:
Vostès que poden, actuïn contra l'atur
EDITORIAL - EL PERIÓDICO - 2 de maig del 2011
El d'ahir va ser un Primer de Maig marcat per la sotragada de les dades de l'atur del primer trimestre. La desocupació ja afecta a Espanya 4,9 milions de persones, el 21,3% de la població activa. El primer trimestre és sempre dolent, perquè el turisme, clau en la nostra economia, hiberna. Però aquest any ha estat pèssim. S'esperava una millora respecte al 2010 i s'han destruït 256.000 llocs de treball (gairebé els mateixos que l'any passat), i el nombre d'aturats ha crescut en 213.000. L'esperança de la millora es posposa als trimestres vinents.
Encara que l'economia submergida esmorteeix els estralls de la desocupació, gairebé cinc milions d'aturats -alguns, al límit- és una xifra inadmissible tant socialment com econòmicament, ja que frena el consum i alimenta la recessió. El Govern ha de donar un cop de timó i ser ferm. La tardana reforma laboral s'ha quedat curta perquè l'Executiu -persuadit que és millor pactar els canvis- va evitar trencar amb els sindicats. Però, passat l'1 de maig, la reforma de la negociació col·lectiva és imperativa. Amb acord o sense, ja que les mesures ara aprovades perquè aflori l'economia submergida tindran un efecte limitat.
Però, sent la seva la principal, la responsabilitat no recau només sobre l'Executiu. En comptes d'alegrar-se amb els sondejos i esperar que l'alcin al poder, el PP, si té altura de mires, hauria d'allargar la mà al Govern per facilitar acords que estronquin la sagnia de l'atur. Igual que la patronal i els sindicats: la gravetat de la situació desaconsella la defensa numantina dels interessos gremials, siguin aquests empresarials o del cada vegada més privilegiat col·lectiu de ciutadans amb contracte indefinit. Com va fer una popular periodista a propòsit del terrorisme, el prec seria el següent: vostès que poden, actuïn contra l'atur.
Fins i tot amb un gran acord social i polític, la recuperació de l'ocupació serà dura i lenta. Sense aquest acord, l'espera serà insuportable. Reduir l'atur exigeix un creixement del 2% i l'optimista previsió oficial és de l'1,3% el 2011. Sindicats, patronal i oposició en són coresponsables, però és l'Executiu qui té la paraula. Governar en temps de crisi és incompatible amb pretendre a curt termini l'aplaudiment de l'opinió pública i amb no incomodar.
- Tres bons articles d’opinió:
El futur del treball
Els mateixos que es queixaven de ser mileuristes ara callen perquè l'important és tenir feina
Salvador Giner - EL PERIÓDICO - 1 de maig del 2011
No sé si encara queden gaires ciutadans que celebrin la noble festa del Primer de Maig, la que s'acostumava a anomenar Festa del Treball. Sóc poc amic de commemoracions. Les urgències del present se'm fan més interessants. Però em prenc la llibertat d'aprofitar que aquestes ratlles sortiran un primer dia de maig per celebrar-lo de l'única manera coherent amb el que dic. Amb una reflexió sobre el present i el futur del treball.
Els nostres temps han vist com el treball com a càstig es transformava en el desig més gran possible de la immensa majoria. (La paraula treball ve del llatí tripalium, la tortura dels tres pals, que s'imposava als esclaus díscols en temps romans; ve de la llengua popular; és com si currar, en el català d'avui o en castellà, s'elevés amb el temps a paraula culta.) Amb l'augment descomunal de l'atur en països com el nostre, tenir feina és l'essencial. A qualsevol preu. Els mateixos que fa un parell d'anys es queixaven de ser mileuristes, ara callen: el més essencial és tenir una feina remunerada, encara que sigui per sota del simbòlic 1.000 i per sobre del que ofereixi la Seguretat Social als aturats.
La dicotomia rics/pobres ha estat substituïda avui per la separació entre els que tenen feina i els que no en tenen, sense que hagin desaparegut, mentrestant, ni els rics ni els pobres. Per això sorprèn que les freqüents especulacions sobre la mudança molt seriosa que ha patit la mateixa naturalesa del treball humà en les societats capitalistes avançades s'oblidin d'aquest fet elemental. Parlen de la transformació del treball en el nostre temps, en què els ordinadors i les sempre noves tecnologies intervenen per donar-li una nova textura a la tasca i exigeixen noves servituds als que la fan. Constaten com avui l'accés a certs béns -vacances, sous elevats, serveis selectes de salut, educació superior- és més important que la mera propietat de béns, a l'antiga. Presten atenció a les malalties emergents en la nova vida laboral, sobretot a les psíquiques. I així successivament. Tot això està molt bé, i apunta a l'adveniment d'una nova concepció del treball humà.
Encara que no sempre ignoren el subproletariat d'immigrants desesperats -ara amuntegats en la minúscula Lampedusa i escampats per tot arreu, des de la frontera d'Arizona i Califòrnia amb Mèxic fins als suburbis de París-, l'èmfasi d'aquests presumptes experts en l'estudi del treball se situa en les tasques de la classe mitjana o en aquelles pròpies de les classes obreres -algunes de bastant pròsperes- per ignorar gairebé sempre els humiliats i ofesos, si em permeten una al·lusió obliqua a Fiodor Dostoievski. És a ells a qui un hauria de dirigir una mirada d'infinit afecte el dia del Primer de Maig.
Ara està ferotgement de moda per tot Europa un bon pamflet. Imitant el Manifest comunista, que ningú llegeix, es podria dir que «un pamflet recorre Europa». El pamflet transformat en best-seller invita la gent a indignar-se contra les injustícies d'aquest món. És positiu que algú -un avi impacient, Stéphane Hessel, un antic lluitador contra el feixisme- confiï tant en una ciutadania narcotitzada per esperar que es desperti i fins i tot que s'aixequi. Però, tot i que proposa alguns objectius, centra la seva atenció en la indignació moral. Doncs bé, aquesta no serveix, encara que sigui essencial en un moment inicial. El que serveix de veritat molt més que la manifestació massiva del nostre disgust per com va de malament el món, o com són de canalles algunes persones -com els financers sense escrúpols que han originat aquesta recessió econòmica-, és saber-se organitzar, i fer-ho precisament en el camp en el qual avui dedico l'atenció des d'aquest racó: el del treball. És positiu que hi hagi sindicats i altres col·lectius de protecció -encara que estiguin més interessats a mantenir el sistema i a continuar-hi a dins que res més-, però estaria millor si ens esforcéssim per modificar el que, juntament amb el pensament, ens fa més humans: el treball.
La promoció de la democràcia industrial, la creació i el desenvolupament de cooperatives de producció, el control democràtic del creixent perill mediambiental, la promoció efectiva de la justícia en la distribució de tasques: aquests són els objectius que ens podrien permetre transformar la nostra vida. Si en lloc d'això l'única cosa que fem per celebrar o recordar vagament el que significa (o significava) el Primer de Maig és degradar-lo a la condició de festa laica de guardar, a commemoració innòcua, la cosa potser no val la pena. O la val només per estalviar-nos una jornada de feina, si tenim la sort que no caigui en diumenge. Que aquesta vegada, ¡ai!, no és el cas.
Reconstruir el treball
Joan Subirats - PÚBLICO - 02 Mai 2011
Entorn del Primer de Maig sempre es parla de treball, i més si tenim xifres d’aturats que fan por de mirar-les. I encara més quan el sector més afectat per la manca d’ocupació són els joves. Tenim un mercat de treball molt esbiaixat. Tota la flexibilitat-precarietat està ara com ara col·locada sobre els que volen entrar al mercat de treball. I, en canvi, els mecanismes de sortida són notablement més rígids. És obvi que les conseqüències de tot plegat les pateixen molt més aquells que volen entrar a treballar per primera vegada. Les tensions en el mercat de treball han anat comportant la construcció d’una veritable jungla contractual, en la qual cada cop és més difícil entendre’s. A Itàlia ja fa temps que circula la proposta del senador del Partit Democràtic Pietro Ichino, a favor de simplificar el mercat de treball mitjançant la creació d’un sol tipus de contracte, de durada indefinida, però amb molta més llibertat per part de les empreses de trencar el contracte per motius econòmics o organitzatius. A més, es diu que, a mesura que passés el temps, augmentarien les garanties i les prestacions, tot buscant així l’ambiciosa combinació de flexibilitat i seguretat.
De ben segur aquesta proposta, com qualsevol altra, té problemes i punts negatius per a uns i els altres, però és evident que alguna cosa cal fer, ja que la situació empitjora cada vegada més. L’objectiu ha de ser ampliar el mercat laboral, repartir el treball existent i democratitzar el món de les empreses, per tal que sacrificis i beneficis es puguin repartir de manera més equitativa. Cal recordar, un cop més, que les fórmules cooperatives segueixen sent les que garanteixen millor una perspectiva democràtica en l’empresa, i la fórmula que assegura millor la distribució de càrregues i guanys. No ens hauria d’estranyar que el lloc d’Espanya on hi ha menys atur sigui aquell on la tradició cooperativa ha aconseguit consolidar-se i convertir el grup Mondragón en el primer grup industrial del País Basc. Calen fórmules noves per afavorir que la gent jove amb empenta pugui construir els seus propis llocs de treball si no troben en el mercat el que busquen o saben fer. Però, per fer-ho, cal que tots aprenguem a redefinir la idea de treball.
La realidad no es virtual
Este Primero de Mayo ha tenido un aire triste, incierto y frustrante
Lluís Foix - LA VANGUARDIA - 03/05/2011
El Primero de Mayo transcurrió bajo el espectro de unos cuantos miles de trabajadores que salieron a las calles para protestar contra la forma en que se está intentando salir de la crisis. No se manifestaban contra los gobiernos que han tomado decisiones que han dado unos resultados tan mediocres que el desempleo ya se asoma a la insoportable cifra de cinco millones de parados. El presidente Zapatero puede trasladar la responsabilidad a instancias superiores, a los bancos centrales o a los mercados, para justificar que en su segundo mandato se han prácticamente doblado los que no encuentran trabajo.
Este Primero de Mayo ha tenido un aire triste, incierto y frustrante. Sabemos que la crisis galopa sin parar pero desconocemos cómo se puede atajar sin renunciar a beneficios que se daban como irrenunciables hasta hace muy poco. Se habla de recortes y de ajustes duros. Pero, ¿y después? ¿Está garantizada la creación de riqueza con las reformas laborales, la disminución drástica del gasto público y la imposibilidad de obtener crédito para las empresas y los individuos?
Nadie se atreve a dar con la fórmula. No hay diagnóstico ni tampoco una terapia que permita devolver la confianza entre gobernantes y gobernados. Quizás no nos hemos dado cuenta de que hablamos de una crisis epidérmica cuando hay placas tectónicas que sacuden el subsuelo provocando una revolución invisible que no hemos sabido detectar.
Hemos pasado de una sociedad de productores a una sociedad de consumidores y estamos transitando desde un concepto de creación de riqueza desde la industria a un mundo en el que las finanzas definen los flujos de la riqueza. Pero las finanzas no producen riqueza sino que, a lo más, la administran. Los sindicatos parecen instalados en planteamientos reales sin advertir que nos movemos en la virtualidad.
La sociedad de consumidores nos ha enviado a una sociedad de deudores. La deuda personal, familiar y pública está en manos de instituciones financieras que, después del descalabro de octubre del 2008, tampoco han sabido ofrecer salidas que devuelvan la confianza en el ámbito privado y público. Quizás hemos aceptado el nuevo paradigma del pensamiento frágil, que consistiría en que podemos refundar la condición humana hasta el punto de convertirla también en virtual. La realidad no es virtual y vuelve por sus fueros.
