lunes, 24 de octubre de 2011

El malestar dels treballadors de la sanitat pública

La notícia dels plans per desmembrar l'Institut Català de la Salut (ICS), feta pública el passat dimecres, no ha fet més que escalfar els ànims dels treballadors de la sanitat pública i han dit que és el moment de no "aguantar més agressions".

Els sindicats: Metges de Catalunya, CCOO, UGT, SATSE - Sindicat d'infermeria i CATAC recorden que els treballadors de l'ICS, com a la resta del funcionariat, ja se'ls va retallar el sou un 5% al maig del 2010. Al 2011 han vingut la congelació salarial i les retallades dels recursos als centres: "L'ICS ha acomiadat centenars d'interins i no substitueix les baixes; ha tancat plantes i quiròfans; ara, vol tancar els serveis centrals dels hospitals cinc dies", expliquen. Però encara n'hi ha més: "A tot això s'afegeix ara l'anunci que és necessari retallar la nostra nòmina de desembre; si no acceptem, ens amenacen: serà necessari acomiadar 1.500 companys interins!"

Els sindicats recorden la promesa del gerent de l'ICS, segons la qual la nova retallada de sous "aniria acompanyada d'altres mesures de gestió que permetrien augmentar l'activitat hospitalària, al temps que eradicarien irregularitats i situacions de privilegi que en l'actual situació de crisi són insostenibles". Ara bé, segons aquests, totes les "bones intencions han quedat en un calaix i només es manté la voluntat irreductible" de reduir novament els salaris.

En aquest context, la notícia dels plans per dividir l'ICS en petites empreses ha caigut com una bomba. El sindicat UGT ha expressat el seu "profund malestar" per les informacions conegudes a través de la premsa. "El president de la Generalitat ha negat la intenció de privatitzar l'ICS, però no ha negat l'existència de l'informe intern filtrat ni el contingut d'aquest", destaquen des de l'organització.

CCOO, per la seva banda, ha dit a través d'un comunicat que considera "del tot insuficients" les explicacions que ha donat l'ICS en relació a la notícia publicada pel diari El País. Aquest sindicat "exigeix al Govern que publiqui el document" a què fa referència la informació coneguda dimecres, per tal de poder-ne valorar el contingut. CCOO recorda que la Llei de l'Institut Català de Salut va ser aprovada amb el consens de tots els grups parlamentaris perquè garantia que l'empresa seria totalment pública, que tindria personalitat jurídica única, que a les instal·lacions de l'ICS no es prestaria assistència sanitària privada i que es mantindria el règim jurídic del personal. Tot i així, "la Llei de l'ICS ja va ser modificada per canviar el règim jurídic del personal", recorden.


El PP vuelve a salvar los recortes en sanidad del Gobierno de CiU

El Parlament rechaza una moción que exige frenar el 'tijeretazo' sanitario

MAIOL ROGER - EL PAÍS - 21/10/2011

El PP es el complemento perfecto de CiU en esta legislatura: le sirve de muleta para aprobar las principales leyes del primer año de mandato de Artur Mas y de salvavidas para evitar la censura al Gobierno cuando la oposición aprieta las tuercas. Ayer en el Parlament se vivió un episodio más: el PSC presentó una moción en la que se exigía al Gobierno "dejar sin efecto los recortes previstos en el sistema sanitario público". Estos textos no son vinculantes, por lo que el Ejecutivo de Mas, como ha hecho en otras ocasiones, podía haber hecho oídos sordos. Sin embargo, su aprobación habría supuesto una dura censura a la política de recortes en sanidad.

El texto resultante solo obliga a la Generalitat a informar en un plazo de 20 días sobre los efectos de las clausuras de urgencias nocturnas en ambulatorios y la idoneidad -o no- de replantear algunos de estos cierres. Nada más. El Parlament no reprueba, por tanto, el acelerón en los ajustes que CiU exige para ahorrar unos 80 millones de euros en el último trimestre del año. Más de la mitad, unos 45 millones, de las nóminas del personal sanitario. La Cámara catalana tampoco censura retirar media paga extra de Navidad a los profesionales del sector y paralizar los hospitales públicos al menos durante cinco días para ahorrar alrededor de un millón de euros.

CiU y PP maniobraron para conseguirlo: el grupo popular se abstuvo en la votación de la moción socialista y se aseguró, a cambio, la aprobación de un texto propio sobre los recortes de sanidad. CiU logró convertir el texto inicialmente crítico de los populares en un simple propósito de revisión por parte del Gobierno. El resto de la oposición denunció el pacto de CiU con el PP para evitar "el revolcón" parlamentario.

La moción del PP se votó antes que la del PSC. Por ello, los socialistas conocían de antemano el pacto. En un gesto para dejar en evidencia el acuerdo, eliminaron todos los puntos de su texto (referidos a medidas concretas del Gobierno) y dejaron solo el que exigía la paralización total del tijeretazo. El grupo de Sánchez-Camacho se abstuvo y se limitó a sacar pecho de su propia moción. "Hace pocos minutos hemos logrado que reconozca los errores y tome las medidas para rectificar los que se han cometido hasta ahora", celebró la diputada del PP Eva García. CiU no lo vio igual: solo se refirió a la "eficiencia" del sistema y no hizo ninguna crítica a los ajustes en Sanidad.

El PP intentó justificar su abstención a la moción presentada por los socialistas asegurando que no estaba de acuerdo con los plazos fijados. La diputada ecosocialista Laia Ortiz reprendió a los populares por su actitud: "Ustedes pueden hacer todos los papeles, pero nos vamos conociendo. Si ustedes no votan paralizar los recortes en sanidad, es por algo", criticó. "Los ciudadanos asistimos con perplejidad a una continua degradación de los servicios de sanidad", sentenció el diputado y portavoz de salud del PSC, Josep Maria Sabaté.

En los primeros seis meses de Gobierno de CiU, recordó Sabaté, la sanidad pública catalana ha experimentado un retroceso en los principales indicadores. Las listas de espera han aumentado el 22% el primer semestre del año en relación con el mismo periodo de 2009, mientras que la actividad del transporte sanitario no urgente -también recortado por Salud- ha caído alrededor del 10%. "Y son datos hasta antes del verano, cuando los recortes en sanidad no hacían más que empezar", lamentó Sabaté.

Sanidad 'business friendly'

MARGARITA RIVIÈRE - EL PAÍS - 20/10/2011

Cuando vayamos al ambulatorio en busca de un médico que nos mitigue el dolor nos encontraremos con un MBA

No era un bulo. Ayer este periódico, con la firma de Lluís Pellicer y Ferran Balsells, dio a conocer un documento interno de trabajo titulado La gobernanza del ICS. Para eso están los periódicos todavía: el texto confirma que, además de un cambio de valores humanos de consideración, el futuro de la sanidad catalana será privado, en buena parte. La sanidad pública -la que todos pagamos, hemos construido con esfuerzo para que abarcara a una mayoría de personas y nos llena de orgullo a varias generaciones de catalanes-, se dice, está obsoleta: modernicemos, pues, catalanes. A ver si de una vez nos enteramos: la salud es el mejor negocio. Los mercados esperan. ¿No anunció hace tiempo el Gobierno de Arturas una política business friendly? ¿Hay mayor gesto de amistad a los negocios que poner la salud y la enfermedad a su disposición

En tiempos de crisis parece que todos los gatos son pardos. Incluso el de la sanidad: dejemos a los que saben organizar empresas -¿es la sanidad una empresa? ¿No es cierto que el ICS tiene más de 41.000 trabajadores?- que tomen el mando. Copio: "El modelo (sanitario catalán) debe modificarse (legislativamente) para incorporar la participación del personal directivo y de mando en la selección final de los profesionales". ¡Ajá!: serán los gerentes -formados en excelsas escuelas de negocios, todo queda en casa- quienes elegirán a médicos, enfermeras y tutti quanti. Se quiere acabar con el actual sistema de oposiciones: "Un punto clave de motivación de este cambio es modificar el modelo contractual para flexibilizar la gestión de los recursos humanos". ¡Ah!

En consecuencia, cuando vayamos al ambulatorio o a urgencias en busca de un médico que nos mitigue el dolor, nos encontraremos con un MBA -o un aspirante a millonario- que nos acogerá pidiéndonos el talonario. Sin esa contraseña, acaso acabemos rabiando de dolor en la calle, como pasaba en Estados Unidos antes de que el pobre presidente Obama intentara copiar el obsoleto modelo de la sanidad europea. Y si al fin, tras haber abonado el oro de Moscú, damos con el médico, nos encontraremos, también, con un señor de negocios. El hospital y el ambulatorio será un lugar donde lo que motivará a los trabajadores no será curar nuestros padecimientos, sino el (su) beneficio. El plan es incentivar al personal para que se reinventen en empresarios. Imagino que no están hablando de una cooperativa, precisamente.

No está mal como cambio de valores. ¿Es esto lo que avala el actual Gobierno de la Generalitat? ¿Tenía otro sentido el nombramiento del consejero Boi Ruiz, experto en patronales sanitarias? ¿No es el Gobierno catalán un nido de profesores empresarios que consideran al ser humano un producto y la vida una carrera para sacar beneficios? ¿No justifica la actual crisis este ultraeconomicismo? ¿Es que podemos salir de la crisis sin este tipo de innovaciones de economistas a los que Florence Noiville (imprescindible: Soy economista y os pido disculpas, Ed. Deusto) llama "golden borregos"?

Nos llega ahora a Cataluña lo que en otros sitios es ya una oleada caduca y fracasada. Todos sabemos que hospitales y ambulatorios necesitan una buena, extraordinaria, organización. Buena organización es aquella en la que cada uno tiene su lugar y nunca sobra tiempo, por lo cual se ahorra, por principio. Quienes hemos sido pacientes hemos admirado el trabajo de nuestros médicos, enfermeras y auxiliares. Estamos agradecidos a ellos y orgullosos de haber contribuido a que haya gente en nuestro país que sepa ayudar a sufrir menos. Sabemos de su responsabilidad y de que trabajan muchas veces hasta el agotamiento. Suelen ser admirables tal como son.

¿No se ponen enfermos los alumnos de estas nefastas business schools que pretenden que los médicos hagan negocio con el sufrimiento? ¿Qué insinuaba el consejero Boi Ruiz cuando dijo que a los médicos se les iban a pedir "resultados"? ¿Se cuentan estos "resultados" por muertos, por visitas...? ¿Cómo se mide la productividad de un médico o de una enfermera?

La puntilla es que el documento hasta planea realizar un plan de comunicación "para controlar el mensaje" y "reclutar líderes de opinión". Este es el estilo.

Qué asco

MARUJA TORRES - EL PAÍS - 20/10/2011

Me entero de las verdaderas intenciones sanitarias de Mas & Companys mientras visito Beirut. Cuando vivía aquí, siempre que me ponía enferma tenía que entrar en Urgencias con un cheque de 500 dólares entre los dientes. Por entonces me consolaba pensando que cuando regresara a Barcelona me atenderían esos excelentes profesionales de la Sanitat Pública en los que tanto confío, y que lo harían gratis y bien, usando las instalaciones y los adelantos que han sabido acumular a lo largo del tiempo. Un tiempo durante el cual los trabajadores españoles hemos cotizado puntualmente. Yo, concretamente, durante 51 años.

Si lo llego a saber, me lo gasto en chulos. Todo eso de que la privatización descarada -toma ya, Esperanza Aguirre: te han pasado por la izquierda tus compadres catalanes- no va a repercutir en los enfermos me lo tomo como me vengo tomando todo lo que se nos cuenta últimamente desde las alturas, confiando ellos en que seamos, además de indiferentes, imbéciles: me lo tomo con el dedo medio de la mano derecha en posición levantisca. Es decir, para ser más clara, con el dedo corazón dirigido precisamente hacia arriba, do los destinatarios moran. Para empezar, vayámonos olvidando de la denominación "pacientes", porque ellos ya lo han hecho. En adelante seremos clientes. Tendremos enfermedades rentables para las empresas que se hagan con el negocio, o sufriremos trastornos que no les reportarán beneficios. Y nuestro médico, ese en quien confiamos, a saber adónde irá a parar. Eso sí, ya nunca más estaremos obsoletos, prisioneros de un sistema pasado de moda, en el que existían ambulatorios, camas, quirófanos y medicinas pagados por nosotros. Lo más moderno, descuartizar lo público para que se beneficie la empresa privada, pronto al alcance de todos. Porque Catalunya siempre ha sido la autonomía que señala el camino.

Váyanse preparando.

miércoles, 19 de octubre de 2011

Una visión de Europa para el siglo XXI

Un excel·lent article on es parla: d’Europa (passat, present i futur) de política i d’economia.

El Viejo Continente se encuentra en una encrucijada: unión política o conjunto de naciones - Estado. El excanciller alemán propone construir nuestros Estados Unidos, incluyendo a Turquía y cultivando la relación con Rusia

GERHARD SCHRÖDER - El País, 14/10/2011

La crisis económica en Estados Unidos y Europa, el ascenso de las economías emergentes, con China a la cabeza, y las revoluciones en el mundo árabe están sacudiendo el orden mundial. En este contexto, la única cosa capaz de ofrecer un baluarte de estabilidad para las próximas décadas es una visión nueva y ampliada de Europa.


Alemania debe hacer la aportación que le corresponde y no encerrarse en su ego

Necesitamos un mercado único europeo que tenga la capacidad de emitir eurobonos

Europa y Estados Unidos están tratando de salir adelante en medio de los retos competitivos que constituye la globalización. Pero, al mismo tiempo, tienen que afrontar las consecuencias de contar con unos mercados financieros sin regulación y con la existencia de deudas nacionales abrumadoras. Para poder resolver nuestros problemas comunes, debemos coordinar nuestras respectivas estrategias reguladoras y trazar un plan de crecimiento económico, con el fin de lograr que nuestros ciudadanos vuelvan al trabajo y poder reducir el enorme volumen de deuda.

Aunque el mercado libre estadounidense y los Estados de bienestar europeos son sistemas diferentes desde el punto de vista estructural, el proceso alemán de modernización comenzado hace ocho años, durante mi mandato como canciller -en especial, en lo relativo a la reducción del desempleo y la expansión de las exportaciones- ofrece varias experiencias que creo que merece la pena transmitir.

En los últimos años, Alemania ha conseguido reducir el número de parados en un 40% aproximadamente, y, al mismo tiempo, ha aumentado las exportaciones en un 50% pese a la escalada de la crisis financiera y económica mundial.

¿Cómo lo hicimos? El objetivo de mi programa de reformas, Agenda 2010, era que Alemania pudiera responder a dos desafíos: la globalización y los cambios demográficos en la sociedad alemana. Transformamos varias áreas del sistema de bienestar, en particular la sanidad, las pensiones y la seguridad en el empleo. También tuvo un papel importante el programa de empleo de corta duración, en virtud del cual el Estado comparte los costes con las empresas para poder conservar a los trabajadores cualificados en nómina durante los periodos de crisis económica, lo que permite volver a darles trabajo de inmediato cuando la economía se recupera.

Asimismo hicimos más flexibles las pensiones y los seguros de salud, e hicimos más hincapié en la responsabilidad individual a la hora de contener los gastos.

Para el Estado de bienestar alemán, aquello supuso un cambio de modelo que muchos pensaron que iba a arrebatarnos conquistas sociales que había costado mucho ganar. En realidad, lo que conseguimos fue fortalecer el sistema, al hacer de Alemania un país competitivo en el mundo y asegurarnos de que las prestaciones sociales siguieran estando al alcance de nuestra población, en proceso de envejecimiento. Al mismo tiempo, aumentamos los gastos en educación, investigación e innovación, lo cual dio nuevo impulso a la base industrial alemana. Poner en práctica estas reformas fue complicado desde el punto de vista político -de hecho, me costó el cargo-, pero los resultados demuestran que valió la pena: Alemania es hoy la economía mejor situada de todas las europeas. Francia, Italia, Reino Unido y otras tienen que esforzarse para ponerse a la altura de esas reformas, pero en condiciones mucho más difíciles.

Sin embargo, la fortaleza de Alemania lleva acarreada la responsabilidad política de que Europa supere la crisis financiera y estimule el crecimiento de la economía mundial en su conjunto. Alemania debe hacer una clara contribución a la labor de estabilizar la economía de Europa y su divisa, el euro.

El Gobierno alemán actual, aunque podría haber actuado con más decisión cuando comenzó la crisis, está hoy trabajando para ello.

Las decisiones de apoyar el mecanismo de estabilidad del euro y, en concreto, las nuevas medidas hacia un Gobierno económico común para la unión monetaria, acordadas por el presidente francés, Nicolas Sarkozy, y la canciller Angela Merkel, son un paso en la buena dirección. Ahora lo que necesitamos es avanzar con paso más firme hacia una mayor coordinación de las políticas económicas, fiscales y sociales en Europa.

Ese es el requisito indispensable para superar la crisis del euro. Para ello necesitamos también un mercado único europeo de bonos, un mercado capaz de emitir eurobonos. Estos serán inevitables en algún momento, pero solo pueden introducirse dentro de una estrategia europea coordinada que promueva la convergencia de las circunstancias económicas. De no ser así, lo único que se habrá hecho es sentar las bases para la próxima crisis. Además, necesitamos un programa de crecimiento y empleo que abarque toda Europa, con el fin de mejorar la debilidad competitiva de países como Grecia, Irlanda y España.

Una mayor coordinación entre los 17 países de la eurozona también contribuiría a reforzar el desarrollo de la "Europa de dos velocidades". La eurozona, el "núcleo europeo", tendrá una integración más rápida que los países que, como Reino Unido, tienen una actitud más escéptica respecto a la idea de promover aún más la integración. Pero lo más importante es que ese "núcleo de Europa" permanezca abierto a todos los países que deseen incorporarse a él, sobre todo los países de Europa del Este, como Polonia, que todavía no es miembro de la eurozona.

La meta final del proceso acelerado en este "núcleo de Europa" será la formación de los Estados Unidos de Europa, una auténtica unión política a la que los Estados miembros transferirán el poder nacional.

Los Estados Unidos de Europa deberán incluir a Turquía y fomentar las relaciones con Rusia. Es importante que Europa estreche sus lazos con Rusia, porque garantizan el acceso directo a sus enormes recursos energéticos y, por consiguiente, contribuyen a la seguridad energética mundial. Por ese mismo motivo, debemos ver con buenos ojos la cooperación entre compañías energéticas de Estados Unidos y Rusia en el Ártico. La paz y la estabilidad en el continente europeo solo podrán garantizarse en cooperación con Rusia, y no en su contra.

El segundo país más importante para Europa es Turquía. Los acontecimientos actuales en el mundo árabe lo han dejado claro. Estamos presenciando la oportunidad de que esos países obtengan la democracia y la libertad, y de que nazcan desde el interior de sus propias sociedades. Turquía sirve de modelo para toda la región, porque demuestra que una forma de islam que no sea fundamentalista es compatible con la democracia. Por eso la Unión Europea debe aceptar a Turquía como miembro. Podrá servir de puente entre Europa y el mundo islámico y ayudará enormemente a garantizar la seguridad, no solo europea, sino también de Estados Unidos.

Europa se encuentra en una encrucijada. O sigue evolucionando hasta transformarse en una unión política y se convierte en un actor verdaderamente importante en el escenario mundial, o retrocede y vuelve a ser un continente de naciones-Estado que no tengan influencia política ni económica en el mundo. Pudimos atisbar una premonición de esa Europa débil y desunida durante las negociaciones de la ONU sobre el cambio climático en Copenhague, en 2009. Los Estados de la UE no tuvieron más que un papel marginal, mientras que las economías emergentes, encabezadas por China, tomaron las decisiones fundamentales.

En mi opinión, hay una cosa indudable: necesitamos una Europa fuerte y unida. Y esa es la Europa que le interesa también a Estados Unidos y que podría fortalecer la alianza transatlántica. Porque ahora sabemos que los grandes retos mundiales de hoy, desde la inestabilidad financiera hasta la protección del clima, pasando por la lucha contra el terrorismo y la paz en el nuevo Oriente Próximo, no los puede abordar ningún país por sí solo. Alemania, firmemente inmersa en las estructuras europeas, debe hacer la aportación que le corresponde y no encerrarse en su ego nacional.

lunes, 10 de octubre de 2011

A Catalunya i a Espanya aspirem a una societat millor, amb més creixement econòmic sostenible i en plena vigència del valor de la igualtat que sempre ha guiat el socialisme democràtic


Carme Chacón aposta per fer front a la crisi amb “esforç i justícia social” i proposa un “pacte federal” per al finançament de Catalunya que millori el que ja hem aconseguit amb “més reconeixement a l’esforç de cada territori”

Discurs de Carme Chacón al Consell Nacional del PSC, Barcelona, 8 d’octubre de 2011:

Companys i companyes,

Res no serà igual després d'aquesta crisi: ni Catalunya, ni Espanya, ni Europa ni el món.

Un de cada quatre dòlars que deu els Estats Units està en mans de la Xina. I el futur de l'euro i de les nostres economies pot dependre, en gran mesura, de les seves compres de deute, és a dir, de la confiança que tinguin en la Unió Europea els anomenats països emergents: Xina, Índia, i també Brasil i Rússia.

Com va dir fa una setmana Felipe González, “Europa estava dormida mentre el món canviava. Avui parlem encara de països emergents quan ja fa temps que van emergir”.

És el món al revés. Alguns dels països més febles de fa 30 anys, avui són els països més forts. Xina ja és la segona economia del món. Dos dels quatre principals bancs i dues de les 10 empreses petrolieres més grans del món pertanyen al Govern xinès. La majoria dels avenços més innovadors de les principals empreses tecnològiques ja no provenen de Silicon Valley, sinó de Bangalore, a l’Índia. El repartiment del poder mundial està canviant.

Fins fa 20 anys, quan es classificava els països, es parlava de països desenvolupats o països en vies de desenvolupament. Avui la frontera entre els uns i els altres no passa pel mateix lloc. Però, sobretot, hi ha noves fronteres i, especialment, n’hi ha una d’essencial: la que separa les economies avançades de les altres. Les economies avançades serien països com Finlàndia, Suècia, Alemanya o Àustria, que ofereixen un creixement sostenible, un alt grau de benestar i lideren sectors claus en l'economia del coneixement. Això, creixements sostenibles, alts nivells de benestar i fortes inversions en coneixement, és el que fan avui avançats els països.

El 20 de novembre decidirem com queden Catalunya i Espanya després d’aquesta crisi, com queden dins d'aquest nou ordre mundial. Decidirem de quina manera participem en el nou repartiment de poder. Decidirem quin és l’objectiu per les properes dècades.

I quin hauria de ser aquest objectiu?

Molt pocs poden estar en desacord amb què ha de ser la prosperitat sostenible, figurar entre les societats millors.

Ara bé, si aquest és l’objectiu, quin és el camí? És a dir, la pregunta és com.

Durant els 15 anys de la bombolla immobiliària, el creixement econòmic a Espanya es va basar en el crèdit barat. Les famílies es van hipotecar per comprar, sobretot habitatges, i les empreses també es van endeutar en excés. Però un creixement basat en allò que ens ha endeutat, i no en allò que produïm, només porta al desequilibri.

Hem avançat com una bicicleta, que es desploma quan es deixa de pedalar.

Això ha de canviar: hem de passar d'una economia centrada en el crèdit, a una economia centrada en la producció; d'una economia basada en les importacions a una que privilegiï les exportacions.

Espanya té empreses exportadores de gran èxit. Les millors d'elles es troben a Catalunya. Som, amb molt, qui més exporta de tota Espanya, el doble que els següents, Madrid. Però necessitem que hi hagi més empreses, i que a més siguin més grans per poder competir als mercats internacionals.

Apostar per les exportacions ens obligarà a millorar en productivitat i sobretot en competitivitat. També donarà majors incentius a la innovació, ens permetrà tornar a créixer i crear ocupació, i créixer de forma molt més equilibrada.

Holanda, Alemanya o els països escandinaus han seguit aquest model. Ara tenen economies més sòlides perquè el seu creixement està lligat a allò que succeeix a l’economia real. Allà les exportacions representen gairebé el 50% de la seva riquesa, mentre que les nostres són només el 30%.

La crisi, per tant, ens ha de servir per revisar el nostre model de societat. I una de les lliçons que hem d'aprendre és que si és important créixer, és encara més important créixer bé i créixer de forma equilibrada.

Si per encarar la recuperació només ens fixem com a objectiu un major creixement del PIB o de la renda per càpita, només estem atenent a estadístiques a mig fer, dades que no expressen el veritable grau de benestar de la societat.

Com es diu en estadística, “si tens el cap en el forn i els peus en el congelador, la teva temperatura mitjana és bona. Però el més probable és que estiguis mort.”

Quina societat és més avançada, els Estats Units o Finlàndia? Si considerem que la seva temperatura mitjana es mesura per les seves respectives rendes per càpita, Estats Units estaria per davant de Finlàndia (1).

Però:

- A Finlàndia, la mortalitat infantil és la meitat que la d’Estats Units.

- Hi ha cinc vegades menys embarassos no desitjats entre adolescents.

- Hi ha la meitat d’homicidis que als Estats Units.

- Hi ha 10 vegades menys gent a la presó que als Estats Units.

- I la taxa d’abandonament escolar dels nens i les nenes finlandeses és tres vegades menor que la dels Estats Units.

Per tant, Finlàndia és una societat que procura major benestar pels seus ciutadans. La qualitat de vida a Finlàndia és molt superior a la dels Estats Units. Per què això és així, quan té menor renda per càpita? Per què a Finlàndia hi ha el doble d’igualtat que als EUA (2).

Si a Catalunya i a Espanya aspirem a una societat millor, la veritable prosperitat no vindrà únicament d'un PIB o d'una renda per càpita major. Hem d'aconseguir que aquest creixement arribi a tots els ciutadans, i que, a més, ho faci de forma justa i de forma equilibrada. Per això avui adquireix plena vigència el valor de la igualtat que sempre ha guiat el socialisme.

Els països que destaquen per aconseguir un creixement més sostingut, més equilibrat i més respectuós amb el medi ambient són també les societats més igualitàries. A Alemanya, Àustria, Dinamarca, Finlàndia o Suècia, el 20% més ric de la població té, de mitjana, uns ingressos quatre vegades superiors que el 20% més pobre.

A Espanya, aquesta diferència d'ingressos entre els més rics i els més pobres és encara de 6 vegades. És a dir, encara tenim un llarg recorregut per davant.

Una societat més igualitària és una societat superior; és una societat en la qual la gent està més sana i viu més, i l'enteniment impera en les relacions entre les persones i es cometen menys crims; és una societat més culta i, per tant, més lliure, i els alumnes obtenen millors resultats acadèmics.

Però un major grau d'igualtat no només millora el benestar de la població. També és clau en el seu desenvolupament econòmic. Quant menor és la desigualtat social, major és el grau de confiança i de col·laboració entre els ciutadans.

Per això els països amb major justícia social són també els que millor han estat capaços de sortejar aquesta crisi. Entre 2007 i 2010, Àustria, Finlàndia i Suècia van estar entre els països en els quals l'ocupació va registrar millor comportament.

Per tant, perseguir la igualtat és la millor manera d'harmonitzar creixement amb benestar. El millor camí per aconseguir la societat més pròspera a la qual tots aspirem.

I ara, per fer front a la crisi, alguns ens proposen altres camins, diferents a aquest.

Per exemple: alguns diuen que no cal fer cap esforç; que no passa res si segueix creixent el dèficit; que ja apareixerà algú o alguna cosa que ho solucioni; que algú pagarà, ens diuen. I no és cert. Aquest és un camí que porta a la ruïna: per sortir de la crisi, cal que tots fem esforços.

En canvi, uns altres ens plantegen un camí d'esforç, sí, però el de l'esforç individual, el del “salvi's qui pugui”. És el que ofereixen les dues dretes, CiU i PP. Diuen que per créixer cal desmuntar l'estat de benestar, que cal empetitir-lo, que cal trencar l'espina dorsal del nostre sistema de protecció pública. Per això estan començant a desmantellar l'educació, la sanitat i els serveis socials.

Aquests dos camins no condueixen enlloc. Millor dit: el primer condueix al col·lapse immediat. I el segon a una decadència lenta que convertiria Catalunya i Espanya en societats insolidàries i insuportables.

Per això el nostre camí és un altre: el que passa per combinar l'esforç i la justícia social.

Si volem que l'economia es recuperi de forma sòlida i de forma equilibrada, hem d'apostar per un creixement just.

Només així Catalunya i Espanya tindran pes per decidir en el nou ordre mundial. I podran decidir què fer.

Això és el que està en joc el proper 20 de novembre.

I quina opció ofereix la dreta, o més exactament, les dues dretes?

PP i CiU s'assemblen com dues gotes d'aigua. Fan servir dos idiomes diferents, però és per dir exactament el mateix. El model que proposen és:

- El que desmantella el nostre Estat de Benestar, el que hem construït en aquests 30 anys de democràcia; el que empobreix l’educació, retalla la sanitat i restringeix els serveis més essencials;

- Un sistema que criminalitza a les persones immigrades, es desentén dels exclosos;

- I que genera una enorme fractura social entre els que tenen i els que no tenen; entre els que estan protegits i els que ho estan passant pitjor.

Aquest és el model de les dues dretes, l'espanyola i la catalana.

Enfront d'aquest model, els socialistes apostem per una societat capaç de:

- Preservar i millorar la xarxa de benestar que hem construït;

- Que promou la concòrdia i no l’enfrontament, i que vol comptar amb tothom, independentment de com pensen o d’ on venen;

- I que persegueix sense descans la igualtat.

Esperanza Aguirre ha dit que l’educació no té perquè ser gratuïta. “Copago en la educación, copago en la sanidad”. Aquest és el programa social que hi ha darrera de tants silencis.

El que ja anticipa Cospedal i el que CiU ja fa temps que està traduint a Catalunya.

Però sí és veritat que existeix una diferència entre ells: CiU diu “pacte fiscal”, i el PP respon “depèn”.

CiU diu que si està atacant els serveis públics és perquè no ha aconseguit un “pacte fiscal”. S'obliden que fa deu anys PP i CiU van signar ja un pacte fiscal. Va ser un pacte que va aconseguir per a Catalunya 250 milions d'euros més en el seu primer any. Això sí, era com les llenties: o les menges o les deixes, perquè no es podia tocar. Aquell pacte fiscal el van signar PP i CiU, els mateixos que ara tornen a estar disposats a entendre’s.

I aquest pacte fiscal li va costar molt car a Catalunya, perquè el cost dels serveis va anar en augment, mentre es va mantenir el que rebíem, sense possibilitat de renegociar.

Des de llavors sabem dues coses:

- Les dretes cada vegada que tenen ocasió es posen d’acord. Un diu “pacte” i l’altre diu “depèn”.

- I cada vegada que hi ha pacte entre PP i CiU surten perdent els serveis públics i els interessos dels catalans.

Però va canviar el Govern a Catalunya i a Espanya i el 2008 va haver-hi un altre pacte fiscal, el que vam negociar els socialistes i que, per cert, les dues dretes hi van votar en contra. I aquest pacte fiscal ha estat realment bo per aquest país: només en el seu primer any, ha aconseguit 2.421 milions d'euros. És a dir, 10 vegades més que l’acord al qual van arribar Partit Popular i Convergència i Unió.

I ara que justifiquen les retallades en sanitat, en educació, i en serveis socials amb l'excusa que no es reben suficients diners de l'Estat, seria bo preguntar-se: com haguessin estat les retallades si continués en vigor el pacte fiscal que van acordar PP i CiU? El que estan fent: retallar en educació, sanitat o serveis socials seria 10 vegades més brutal.

Hi hauria 10 vegades menys diners per a hospitals, 10 vegades menys recursos per a les escoles, i 10 vegades menys ajudes per als més vulnerables. El cop contra el nostre Estat de benestar seria 10 vegades més dur.

Per cert, em sembla bé que els consellers hagin renunciat a la paga extra de Nadal. Em sembla el mínim que es pot demanar. Però seria encara millor:

1. Que retiressin el regal fiscal de l'impost de successions als més acomodats. Això no seria només un gest, això serien 400 milions d'euros. Suficient com per evitar la meitat de les retallades en la sanitat de Catalunya.

2. També seria millor que apliquessin a la sanitat la recaptació de l’impost sobre els grans patrimonis, que, casualment, les dues dretes, la catalana i l’espanyola, rebutgen.

3. I, ja posats, seria perfecte que, a més, donessin suport a gravar el tabac i l’alcohol i a eliminar les desgravacions a les empreses que tenen assegurances mèdiques privades.

Entre l’un, el dos i el tres, es pot garantir un sistema sanitari de qualitat que té Catalunya. Es pot garantir un sistema que, vull recordar al Govern de CiU, si en aquests nou mesos no s’ha desplomat, és gràcies a l’esforç dels nostres metges i dels nostres professionals sanitaris.

Però tornem al finançament. Els socialistes vam aconseguir negociar l’any 2008 el millor sistema de finançament que ha tingut mai Catalunya en la seva història. I també vàrem acordar que es revisés cada cinc anys.

I això és precisament el que farem quan toca, en un any i mig. I ara, al nostre programa electoral, els socialistes catalans proposarem un nou pacte real i federal que millori el que ja hem aconseguit.

El nou pacte federal que presentem s'inspirarà en els principis que defineixen el nostre projecte: esforç però també justícia social. Això és: reconeixement a l’esforç de cada territori i solidaritat federal entre tots.

Aquest pacte real i federal es basarà en:

1. La creació d’una caixa compartida, a través del consorci tributari en el que participaran l’administració tributaria de l’Estat i de la Generalitat.

2. Un major reconeixement de l’esforç fiscal de Catalunya;

3. Transparència. Regles més clares entre els Governs de Catalunya i Espanya.

4. I, per últim, el nou pacte federal ha de permetre progressivament la convergència de resultats entre els diferents models de finançament.

Jo us dic que aquest sí que es un pacte possible, un pacte real que avança en una direcció federal i que podrem complir.

Aquesta és la meva proposta; la proposta dels candidats del PSC a les eleccions generals, i la proposta de tots els socialistes.

Companys i companyes, res no tornarà a ser igual després de la crisi.

Bé, tot no, excepte Aznar. Aznar sigue exactamente igual que estaba antes. Aznar esta semana ha acusado al Gobierno de arrastrarse ante ETA buscando su fin. O sea, que cuando ellos gobernaban podían llamar a ETA Movimiento Vasco de Liberación, y cuando otros gobiernan no pueden llamar a ETA a dejar las armas. Aznar y el PP no cambian: el mismo cinismo, el mismo autoritarismo, siempre iguales. Eso también está en juego el 20N. I no deixarem de treballar per la fi d’ETA, els hi agradi o no els hi agradi.

Per això el programa que aprovarem afirma que per aconseguir la prosperitat cal més justícia social i més esforç.

Clar que fa falta molt esforç. Hem d'esforçar-nos a treballar més i millor; per competir i ser més productius; per exportar més i per liderar els sectors de major creixement en l'economia mundial.

Però per fer esforços s’ha de tenir força. I la nostra força es troba en la nostra gent. I debilitar la nostra sanitat, debilitar la nostra l’educació i debilitar els nostres serveis públics, és debilitar la nostra gent. I així no volem créixer.

La nostra força està en una distribució justa dels sacrificis i també dels fruits del creixement. Necessitem una reforma fiscal on les rendes del treball no segueixin discriminades enfront les rendes del capital com encara segueix succeint. I necessitem uns serveis públics que preservin la nostra cohesió com a país.

Un grup avança tant com avança el darrer dels seus membres. Una societat avança tant como avança l’últim dels seus ciutadans: el “Salvi's qui pugui” de les dretes no és la solució. La solució és “Tots junts: Esforç i justícia social. Aquest és el futur”.

I aquest és el futur que volem construir junts els socialistes.

Sense ells, no podrem construir una Catalunya més igualitària ni una Catalunya més pròspera. Una Catalunya millor. Les nostres propostes es fonamenten en allò que ens fa més forts, com a societat i com a país. Només així conquerirem un lloc a l’ordre mundial i ho farem amb justícia.

Som-hi, companys, a treballar!

Tenim les propostes que necessita aquest país per créixer de forma equilibrada i justa. Que són els principis que sempre han guiat al socialisme i són els que han creat i han treballat aquest país, i sobretot els que l’han fet fort. I és amb aquests principis que serem més capaços de sortir d’aquesta crisi.

Moltes gràcies, companyes i companys.

(1) Estats Units: 46.800 dòlars; Finlàndia: 44.500 dòlars

(2) El Coeficient de Gini mesura la desigualtat en les societats. Quant més baix és, major és el grau d'igualtat. Finlàndia té un coeficient de Gini de 26 punts, mentre que el d'Estats Units és de 46 punts (Espanya té 32).

viernes, 7 de octubre de 2011

Catalunya està pitjor ara que fa un any


Debat sobre l’orientació política general del Govern de la Generalitat

Intervenció de Joaquim Nadal en el Ple del Parlament de Catalunya, 28.09.11:

Molt Honorable Presidenta del Parlament, Molt Honorable President, diputades i diputats,

Plantejarem dues parts ben diferenciades. Primer, l’any que s’acaba, des de les eleccions i el debat d’investidura al debat d’ahir, d’avui i de demà: vist un debat i altre, hem perdut nou mesos.

Després, l’any que ens espera.

Primer, doncs, l’estat de la nació, l’estat de la nació en crisi, i el camí i el rumb equivocats.

Després, algunes propostes i idees per sortir de l’atzucac.

1. L’estat de la nació

On som avui? Han passat nou mesos d’ençà del debat d’investidura.

El país està pitjor ara que fa un any.

Hi ha més crisi, més atur, més indefensió.

Ha augmentat la desconfiança i tenim menys crèdit, en sentit real i en sentit figurat.

Vull dir, malgrat tot, que el país està millor que la política.

El país està francament millor que el Govern.

Vivim una crisi d’abast mundial.

La nostra crisi té una doble dimensió: és una crisi material i és una crisi moral.

En l’aspecte material i les seves repercussions socials, la fractura és avui més oberta. Les desigualtats són més grans. Les injustícies més manifestes. Les frustracions individuals i col·lectives afecten sectors més amplis de la ciutadania. La pobresa s’ha estès.

En l’aspecte moral, la crisi de confiança i de valors ha pujat un grau.

El grau de l’opció que ha fet el Govern de tensar la corda institucional i la corda social. Ens estendrem més endavant sobre aquest darrer aspecte.

En canvi, en el terreny institucional vull deixar les coses clares per no haver de tornar-hi, per no convertir aquesta qüestió en el gran pretext, en la gran coartada i constato que ahir el President no ho va fer gaire.

1. El Govern i la ciutadania ens tenen de ple al seu costat en la defensa del model lingüístic. En l’educació i en l´ús social. Un model del qual en som partícips i ens en sentim coautors primigenis. Aquest és un tema que requereix d’un ampli consens. Si és possible, del màxim consens. I és un tema que no admet fugides i acusacions irresponsables. Deixin de fugir d’estudi amb excuses de mal pagador, deixin d’associar-nos amb les actituds anticatalanes que d’altres prediquen i practiquen encara que dissimulin. No busquin la confrontació i el desgast utilitaris per aquest costat. Som un aliat imprescindible i convençut. I en el terreny de l’educació apliquin l’article 53 de la LEC i deixin-se de romanços de campanya. Si volen poden afegir-hi aquí la nostra plena sintonia amb la Llei de l’aranès i la necessitat de defensar-ne la seva constitucionalitat.

2. El model de finançament. És indubtable que Catalunya genera molts recursos i en necessita més dels que ingressa ara per a l’exercici de l’autogovern. Però deixin d’etiquetar les coses mostrant les aparences i oblidant els continguts. Convé que ens preguntem tots plegats on seríem avui, en el dèficit públic de Catalunya, si en comptes de l’actual model de finançament fos encara vigent el que van acordar l’any 2000. Podríem fixar el dèficit d’ara amb paràmetres de l’any 2000? Busquin el camí de les millores substancials en el model actual de finançament; comptant que a diferència de l’anterior té una previsió de revisió per l’any 2013. Partim plegats de l’avaluació, el rendiment i l’actualització del model actual i fixem-nos la necessària perspectiva de la reducció del dèficit fiscal entre Catalunya i la resta d’Espanya. I no ens concentrem només en el dèficit i l’endeutament. Hipnotitzats pel dèficit estem paralitzats per al creixement.

3. Despleguin l’Estatut. Busquem els camins per restituir-ne la plenitud. Exercim un autogovern sòlid i responsable com a fonament essencial del futur de la nació catalana. Cadascú tria els camins que vol, però en el recorregut, la grandesa dels lideratges rau justament a saber aprofitar al màxim les eines disponibles, sense cap mena de renúncia a l’ambició necessària i a nous horitzons. Més Estatut i més autogovern són incompatibles amb cants de sirena d’homogeneïtzació i harmonització. Ho dic per deixar clara la nostra posició i per alertar d’altres riscos que vostès semblen disposats a assumir. Si la Constitució i l’Estatut estan fora de l’agenda, quina és realment l’agenda? I en quin marc legal?

4. Hi ha un clam per la regeneració, el canvi, l’afirmació nacional i l’orgull compartit. Volem més i volem ser més. Ni un pas enrere, ni una agressió sense resposta, però ni una provocació innecessària, ni un risc mal calculat. Catalunya ha necessitat sempre trobar camins per sortir dels espais tancats, dels culs de sac, dels carrerons sense sortida. Catalunya necessita sortir de l’impasse amb crèdit moral i material, amb solvència econòmica i dels seus governants. Catalunya necessita fer-se respectar, sentint-se reconeguda, acceptada, volguda.

Dubto que els camins erràtics, ambigus i vacil·lants triats fins ara siguin els més adequats. No sé si arriscar la cohesió social és el bon camí; no crec que tensar la corda dels més febles i provocar la irritació creixent de les classes mitjanes ens porti enlloc. Tinc per segur que s’ha trencat algun fil de la cohesió social i nacional.

I que ens és imprescindible reconstruir-lo per tenir ponts, per generar complicitats, per establir un camí de confiança més que un camí d’agitació.

En aquest punt, encara que pugui sonar estrany, vull fer un reconeixement:

Als treballadors que han fet acords de contenció salarial i de millora de la productivitat.

A tots els que han entès que hem de ser més competitius.

A les famílies que ho passen malament i tenen algun o tots els seus membres a l’atur.

Als emprenedors que innoven, inverteixen i exporten.

Als que ja han entès que estem davant un canvi de cicle i un canvi de model. I que és millor anticipar-se que anar a remolc.

Liderar més que no seguir l’estela del tren.

La crisi seria més crisi; més dura i més violenta sense tots aquests que ens aporten els fonaments per ésser optimistes.

Contribuir entre tots, cadascú en el seu paper, a generar la confiança que el país necessita.

I, en aquest sentit, constatem com ja s’ha fet per d’altres economies i d’altres societats que “com més igualitària és una societat, més gran és la confiança”.  I que l’absència de confiança va directament contra una societat ben gestionada: ens estem acostant a aquesta difícil equació.

2. La dimensió de la crisi

Tornem a la crisi i, sobretot, a la crisi de confiança.

Catalunya, insisteixo, està pitjor ara que fa un any.

No obstant això, en situacions com aquesta, de crisi d’abast mundial, és imprescindible encertar en el diagnòstic i contribuir a crear, a restituir, per difícil que sigui, un clima de confiança.

Vostès no han dubtat ni un moment a posar en crisi la confiança. Ho han fet a base de dibuixar netament uns culpables externs, de dins o de fora, però aliens a vostès com a partit i, sobretot, com a Govern.

El risc del discurs de l’oposició en aquestes circumstàncies és carregar les tintes en sentit contrari. Considerar que passat un any, el culpable de l’empitjorament de la situació és l’actual Govern, per incapacitat manifesta. Per incompliment evident de la promesa electoral de constituir el Govern dels millors.

Però per no deteriorar més el clima de desconfiança ho plantejarem d’una altra manera. Per nosaltres no és una qüestió d’anar a aixecar culpables de sota les pedres. Per nosaltres en aquest examen d’un any n’hi ha prou amb establir qui són els responsables i per què.

I un cop establert que els responsables són la manca de decisió i cohesió governamental, la manca de discurs, la manca de solvència i l’opció de mantenir un clima de por i d’inseguretat com a fonament de les retallades, proposar d’actuar de forma diferent. Perquè, President, ahir negava la por, però la dramatització ha portat a més por.

Contraposem, doncs, la responsabilitat a la fugida endavant de la cacera de culpables. Constatem que hi ha més d’una manera de sortir de la crisi actual. I que hi ha una sortida menys destructiva, menys traumàtica, menys liberal que la que es proposen i ens proposen de la mà, també, del Partit Popular.

Proposarem al final d’aquesta intervenció un canvi de rumb, un canvi de solucions, un canvi de doctrina imperant.

La grandesa dels líders i de la política es posa justament a prova en les situacions difícils i en els moments de crisi.

Ara no és l’hora d’interpretar i d’afavorir esbiaixadament les expectatives d’uns quants.

Ara és justament l’hora d’aixecar-se i posar-se al capdavant de totes i tots, al servei de la col·lectivitat sencera, sense exclusions i sense exclusivitat de cap mena.

El món no se’n surt.

El món està en crisi i Europa també.

Catalunya i Espanya no se n’escapen.

Però estem encertant en les receptes? Hem de fiar-ho tot-tot a la contenció del dèficit? I com deia abans, concentrats en el dèficit per quan deixem la preocupació pel creixement?

L’extrema, la radical disciplina pressupostària, crea ocupació o frena l’economia, limita el consum i impedeix la creació de riquesa i d’ocupació?

On és el punt just de les polítiques de contenció?

Estem d’acord que s’han de complir els objectius de dèficit.

Estem d’acord que cal aprovar instruments propis que estableixin, des d’aquí, un sostre de despesa.

No estem d’acord, en canvi, gens d’acord, amb què contenir el dèficit hagi de voler dir inexcusablement que no es pot gastar més.

S’ha de gastar amb equilibri, amb ponderació, amb prudència, amb austeritat. D’acord.

Però si es vol, o es considera convenient i socialment imprescindible  mantenir les prestacions de l’estat del benestar s’ha de fer, inexcusablement també, al costat d’una política d’estalvi i de contenció, una política d’ingressos.

Sense renunciar a l’impost de patrimoni.

Sense renunciar a l’impost de successions.

Sense renunciar a la recerca de nous camins per a generar i augmentar els ingressos.

No té sentit retallar despeses i retallar també ingressos. És, potser, molt liberal, però és econòmicament i socialment asfixiant.

Precisament en relació amb aquest tema, contraposar patrimoni a grans fortunes no és, que diguem, gaire creatiu.

La conjuntura els domina i estan condicionats, com mai no hi havíem estat, per l’agenda política de les eleccions espanyoles que vénen.

Han dit, successivament, “estem en contra del restabliment de l’impost de patrimoni, hi votarem en contra, o potser ens abstindrem, l’aprofitarem en qualsevol cas i proposarem la creació d’un impost de grans fortunes”.

El país no està per ambigüitats i fugides d’estudi. Ni per maniobres tàctiques.

No ens vinguin amb la maniobra de: pactarem, ara, en plena campanya la sortida de la comissió del concert; aixecarem, ara, totes les expectatives, i deixarem per després de les eleccions l’aprovació dels pressupostos i la concreció i anunci de les noves retallades que ens anuncien amb sordina! Però que avancen de forma inexorable i dramàtica. En alguns casos no estan demanant sacrificis, estan preparant la immolació.

3. Un camí equivocat. Les retallades indiscriminades

L’episodi del PIRMI d’aquest estiu i la càrrega de profunditat contra el programa que contenia la Llei d’acompanyament dels pressupostos és el cas més simptomàtic.

Convertir la inserció en assistència, en beneficència i caritat empeny a índexs més alts de pobresa.

Les retallades en el camp de la salut són les més universals, les més traumàtiques, les més dramàtiques, les més mancades de consens amb els professionals, els usuaris i territori, i les més supeditades a interessos privatius.

I les retallades en educació són les que comprometen més directament el futur dels infants en edat escolar i les que, d’una forma radical, fan recaure el pes de les retallades sobre els usuaris, alumnes, pares, mares i mestres.

El primer tema ja va ser objecte d’una Diputació permanent i d’una clara reprovació del mètode utilitzat, i la confusió en els objectius entre la simple actualització de les bases de dades i la lluita contra el frau, que es podia haver emprès sense necessitat de posar contra les cordes alguns milers de famílies de Catalunya. Depurar el cens no és abocar l’esglaó més feble de la societat al límit de l’explosió social.

Tancament de CAP a les nits i caps de setmana. Tancaments de llits i de quiròfans. Allargament de les llistes d’espera. Pèrdua de qualitat del model. Supressió de serveis d’urgència. Reestructuració del SEM, amb casos que demostren que hi ha estalvis que foraden les tovalles, com el cas de l’ambulància requerida per traslladar un malalt de Ripoll a Campdevànol i el recurs a un helicòpter medicalitzat per l’endarreriment inexplicable de l’ambulància.

Reducció de l’horari escolar amb la supressió de la sisena hora, reducció de les transferències per a les escoles de música, paralització d’obres ja licitades de CEIP i IES, retallades a les escoles-bressol, supressió del bus escolar en alguns casos, congelació de plantilles, dels programes TIC a l’escola, paràlisi de la LEC i abandonament de la línia reformista que portava implícita.

Retallades d’obres públiques, endarreriment i manca de convocatòria del Pla de barris, trencament del pacte de mobilitat del Maresme, descapitalització de l’aeroport de Girona.

Endarreriment del centre penitenciari els Plans de Tàrrega, retallada de mòduls del torn d’ofici, retard de l’oficina judicial, que ahir prometien, paràlisi de la posada en marxa del centre penitenciari Puig de les Basses de Figueres.

Tancament de l’Hospital  Dos de maig. Acomiadaments a Sant Pau, al Mar, a Sant Rafael, a Sant Joan de Déu, als consorci sanitaris de l’Anoia i als del Maresme, la Selva i l’Alt Penedès.

El més dramàtic de tot plegat és que aquesta via, la de pressionar només per un costat, de cargolar els sectors més fràgils i protegir els més forts, la de socialitzar al màxim els efectes de la crisi, la de no penalitzar-ne les causes i la de protegir els privilegis establerts, l’estratègia de fer recaure les retallades sobre el conjunt dels usuaris, la de forçar un impacte igualitari de la crisi en una societat plena de desigualtats creixents, ja és coneguda, està tipificada i ja ha entrat en la bibliografia contemporània.

“La ‘falsa precisió’ de què Maynard Keynes acusava els seus crítics economistes, segueix present. Pitjor encara. Ens hem instal·lat en un vocabulari equívocament ‘ètic’ per reforçar els nostres debats econòmics, tot vestint de lluentons d’autosatisfacció els càlculs utilitaris més grollers. Per exemple, en imposar retalls assistencials als pobres, tant els legisladors del Regne Unit com dels Estats Units han mostrat un curiós orgull per les ‘difícils decisions’ que es van veure abocats a prendre. Els pobres voten en proporció molt menor que la resta de població. De manera que el risc polític de penalitzar-los és igualment menor; així que, com són de difícils aquestes decisions?”

Insistim-hi una mica més. No es pot trencar el pacte de les escoles-bressol.

És un compromís que ve de lluny, i és un compromís que ens van exigir sistemàticament, amb duresa, els darrers set anys.

És un pacte que compleixen els pares i els ajuntaments i que ha trencat, de forma unilateral, el Govern de Catalunya. Amb quin resultat? El que fa pocs dies em deien dues alcaldesses afins al Govern. “No podem afrontar el que el Govern ens transferirà per impossibilitat de complir els compromisos. Ho haurem de carregar als pares!”

No es pot trencar el pacte de les beques menjador.

No es pot trencar el pacte de les escoles de música.

No es pot trencar el pacte per l’educació i la llei que se’n deriva.

I malgrat la llarga llista de les retallades radicals, indiscriminades, aleatòries, universals, és evident que es pot contenir i que es pot estalviar.

El Govern pot, legítimament, frenar el programa de construcció de noves escoles-bressol mentre duri la brutal crisi d’ingressos. Però el Govern no pot trencar els pactes ja establerts a tres bandes i que dues segueixen disposades a complir.

És un sol exemple, però és el camí.

Perquè la clau de tot és ajustar per mantenir. No escatimar per liquidar.

L’excusa és perfecta.

Diuen: “Volem salvar el que es pot salvar”, però en realitat s’ha iniciat un programa inexorable de desmantellament dels serveis públics.

Enlloc d’un programa reformista que tindria l’acceptació de tots, i la nostra també, han iniciat un camí sense retorn de privatització, de transferència al món privat, d’anul·lació d’un camí d’èxit i d’excel·lència que, en els seus orígens i en el seu desplegament, havien en molt bona mesura compartit.

Hi ha una altra manera de sortir de la crisi.

Més justa, més igualitària, més equitativa.

Assegurant la cohesió, no tibant la corda.

Exigint esforços, ajustos i sacrificis a tothom en proporció a les seves rendes.

Amb l’espiral hiperbòlica de les retallades ens temem, President, que heu triat ser el President d’uns quants, no el President de tots. I que en aquest camí heu deixat a l’estacada una part important dels que us van fer confiança en les eleccions de novembre passat.

Vulgui o no vulgui, li agradi o no, l’incomodi o no, miri als ulls de la gent i vulgui ser, sense excepcions, el President de tots. Parli amb el cor a la gent que ho passa malament. Posi rostre humà a la nació, perquè, ara i sempre, les nacions les han fet les persones.

Vostè és el President del malalt diagnosticat de càncer de pulmó que sap que la intervenció és apressant, que sap que el temps compta i molt, i que sap que amb les retallades en té per tres mesos.

Vostè ha de ser el President de la dona víctima de violència masclista que no ha cobrat la RMI dels mesos d’agost i setembre perquè el xec, en el seu moment, es va enviar al municipi on resideix l’agressor.

Vostè és el President dels pares que estan a l’atur, que no arriben a fi de mes i, ara, sense previ avís els apuja la factura de l’escola-bressol.

Vostè és el President dels joves que han hagut de marxar perquè, ara, aquí no tenen cap oportunitat.

Vostè és el President dels empresaris que rep o visita, tots els que ens va dir ahir, i que enlloc de donar-los alguna esperança els empeny només cap enfora, comptant que només l’exportació o anar a treballar a fora és garantia per trobar encàrrecs.

Recordi bé una cosa, MH President. Són paraules d’un empresari de Terrassa. “Només retallar ens enfonsa en la misèria o simplement ens allarga l’agonia. En tot cas -ell parlava per la seva empresa-, hem de retallar, sí, però hem de vendre. I si retallem i no venem estem perduts”.

I en el sector públic ajustar, produir i ingressar per no caure de simple inanició.

Ara es retalla però no es reforma.

I s’ha optat pel camí massa fàcil, i arriscat, de fer caure tot el pes de les retallades sobre els usuaris.

L’equació dèficit / retallades ha deixat de banda les mesures concretes contra la crisi: les propostes per a la reactivació econòmica.

4. La regeneració imprescindible

Passa per grans acords i consensos. Després de triar el camí adequat i després de rebutjar els falsos consensos que només són aliances d’interessos.

L’acord, el consens, la confiança no passen per gestionar la situació actual a base de tastets. Ni d’acords conjunturals. Ni tan sols pels pressupostos que han de venir, farcits com sembla, un cop més, de noves retallades.

No parlo ni de geometria, ni de geografia parlamentària. Parlo d’una agenda política per sortir dels paranys de la situació actual. Un acord de país. Un acord tangible, plausible, possible, pràctic, aplicable, que es pugui tocar, que es pugui sentir cada dia. Que defugi els plantejaments genèrics, que neixi de l’acostament real de les forces polítiques a la situació i a la sensibilitat del país.

Un acord Parlament enfora, per deixar les coses clares:

- Sobre Europa i la dimensió europea de Catalunya. Sobre la necessitat de més Europa i la urgència que trobi respostes compartides i eficaces al control de fluxos financers i que aporti lideratges sòlids en la definició d’una nova governança europea. Un compromís de solidaritat i polítiques socials compartides. Unes polítiques fiscals també compartides. Una mirada europea amb rostre humà sobre la crisi. Sobre això què votarà avui CiU a Brussel·les?

- Sobre la contenció del dèficit, la millora del finançament, l’increment d’ingressos per compensar l’equilibri prioritari en les despeses. Sobre els criteris i les fórmules per assegurar una estabilitat pressupostària.

- Sobre el sistema financer, la seva viabilitat i els seus compromisos d’aportar liquiditat i crèdit a l’economia productiva.

- Sobre les mesures concretes d’estímul a la producció, a la innovació, a  l’exportació, a la rehabilitació, a la creació d’empreses, als sectors més innovadors i competitius. Només caldria reprendre els acords del Parlament en relació amb la cimera i la crisi per tenir un full de ruta en aquest camp. Els tenen i no els han aplicat.

- Sobre el món local. L’acord amb els ajuntaments en els àmbits institucional, financer, i competencial; en el marc legislatiu i d’organització territorial. Fer Catalunya amb tots i per a tots, des de baix i en el territori. Amb compliment estricte dels compromisos econòmics i sense centrifugar cap al món local deutes i obligacions. Pagant el que es deu.

- Pel manteniment dels compromisos presents i futurs amb els barris de Catalunya, els pobles i les ciutats, la ciutadania i la cohesió social.

- Per un sistema plural i independent en el camps dels mitjans públics audiovisuals.

- Sobre les infraestructures  i, especialment, el corredor del mediterrani, i les sortides i entrades de fluxos a les zones logístiques dels ports de Tarragona i de Barcelona.

- Sobre la necessitat de definir un model clar i competitiu de gestió individualitzada i autònoma dels aeroports catalans. Amb correcció dels errors comesos, el manteniment dels compromisos contrets i l’exploració de nous camins per a generar riquesa i afavorir l’augment dels ingressos pel turisme.

- Per una actitud clara i valenta en matèria d’immigració. Defugint la demagògia i la manipulació sectària del tema. Fent evident la societat de drets i de deures que som. I fent ben evident que la immigració ha sigut, alhora, efecte i causa del canvi social, del creixement demogràfic, de l’augment de la població i l’ocupació.

- Sobre la dimensió, el manteniment, la qualitat i l’equitat dels serveis públics, en defensa del model d’estat del benestar.

- Sobre l’educació, la formació ocupacional, l’ocupació, l’ocupació juvenil. Els recursos públics i la concertació privada per a desencallar aquesta prioritat màxima. I el desplegament de les potencialitats en tots els camps de la Llei d’educació de Catalunya. Deixem de parlar de Formació professional i fem-ho d’una vegada.

- Per la defensa i el manteniment del sistema nacional de salut amb la recerca de consensos entre els professionals, els usuaris, l’Administració i els territoris. Per la potenciació de les indústries vinculades a les polítiques de salut.

- Per atacar a les causes de la pobresa i proveir les polítiques que ajudin a sortir-ne amb itineraris d’inserció.

- Per impulsar un canvi legislatiu a favor de l’emprenedoria.

- Per dotar les polítiques d’ocupació d’un marc nou, amb nous estímuls i dedicació dels recursos a les polítiques actives i a la formació.

- Per una política de prevenció i seguretat que continuï els programes d’especialització de la policia de Catalunya-Mossos d’Esquadra un cop completat del tot el seu desplegament.

- Per un Pacte nacional per la Universitat, que defensi una estratègia en tots els temes de governança i excel·lència que són exigibles al sistema universitari.

- Per un Pla d’equipaments culturals i una proposta d’acord per a la dinamització cultural i el coneixement com a motor econòmic.

- Per l’elaboració del Pla estratègic nacional de suport a l’agricultura i l’alimentació, i pel compliment de les resolucions del debat monogràfic del 14 d’octubre de 2010.

Per acabar, Molt Honorable President, des del seu propi partit se li ha recordat, no sé si prudentment, que potser en el futur haurà de prendre decisions compromeses sobre les relacions Catalunya – Espanya.

És cert que sovint, en les cruïlles decisives, cal prendre grans decisions. La grandesa del pes i de la força institucional de la Presidència és justament aquesta, que molts altres no tenen.

Però la legitimitat de les grans decisions es confirma en el compromís de les decisions concretes. És més compromís fer un país per a tots, atendre les necessitats de tothom, respondre amb equitat a les demandes socials que proclamar en el buit els grans principis.

La valentia per a l’any que comença no passa pel tot o res, passa per una sensibilitat extrema per respondre als reptes de la crisi i a les tensions de la societat.

I alguns comentaris finals al seu discurs d’ahir.

Parla de combatre la por i de generar confiança, però les polítiques concretes de retallades han creat més por i més desconfiança.

L’economia de mercat té com a fi últim la justícia social. D’on ho ha tret això? Qui ho ha dit? No sense l’arbitri dels poders públics i el control de l’especulació i els fluxos financers.

L’exemple de Suècia i Alemanya és un bon retorn a la socialdemocràcia de matriu pujoliana, però en aquests països, el canvi va passar per una agenda reformista i per una fiscalitat progressiva, que aquí es nega.

Paralitzats per la hipnosi del dèficit han abandonat la prioritat del creixement, com ens recorden experts i el president Obama.

Sobre dèficits i auditories cal donar la panoràmica completa. Fent un esment transparent de la realitat. Sobre això es mostra disposat a escoltar i dialogar. Però la pràctica és una altra. Vostè ens crida a la responsabilitat i a amplis consensos, però en realitat no ens hi hem sentit mai cridats. L’acord és negociació, no adhesió. L’adhesió és l’acceptació que hi ha un únic camí, un pensament únic. I, en canvi, hi ha diversos camins, prioritats diferents.

No és veritat, President, que no tenim alternativa. Hi ha un altre camí i es poden trobar altres solucions.

Gràcies Presidenta, President, senyores diputades, senyors diputats.