Carme Chacón aposta per fer front a la crisi amb “esforç i justícia social” i proposa un “pacte federal” per al finançament de Catalunya que millori el que ja hem aconseguit amb “més reconeixement a l’esforç de cada territori”
Discurs de Carme Chacón al Consell Nacional del PSC, Barcelona, 8 d’octubre de 2011:
Companys i companyes,
Res no serà igual després d'aquesta crisi: ni Catalunya, ni Espanya, ni Europa ni el món.
Un de cada quatre dòlars que deu els Estats Units està en mans de la Xina. I el futur de l'euro i de les nostres economies pot dependre, en gran mesura, de les seves compres de deute, és a dir, de la confiança que tinguin en la Unió Europea els anomenats països emergents: Xina, Índia, i també Brasil i Rússia.
Com va dir fa una setmana Felipe González, “Europa estava dormida mentre el món canviava. Avui parlem encara de països emergents quan ja fa temps que van emergir”.
És el món al revés. Alguns dels països més febles de fa 30 anys, avui són els països més forts. Xina ja és la segona economia del món. Dos dels quatre principals bancs i dues de les 10 empreses petrolieres més grans del món pertanyen al Govern xinès. La majoria dels avenços més innovadors de les principals empreses tecnològiques ja no provenen de Silicon Valley, sinó de Bangalore, a l’Índia. El repartiment del poder mundial està canviant.
Fins fa 20 anys, quan es classificava els països, es parlava de països desenvolupats o països en vies de desenvolupament. Avui la frontera entre els uns i els altres no passa pel mateix lloc. Però, sobretot, hi ha noves fronteres i, especialment, n’hi ha una d’essencial: la que separa les economies avançades de les altres. Les economies avançades serien països com Finlàndia, Suècia, Alemanya o Àustria, que ofereixen un creixement sostenible, un alt grau de benestar i lideren sectors claus en l'economia del coneixement. Això, creixements sostenibles, alts nivells de benestar i fortes inversions en coneixement, és el que fan avui avançats els països.
El 20 de novembre decidirem com queden Catalunya i Espanya després d’aquesta crisi, com queden dins d'aquest nou ordre mundial. Decidirem de quina manera participem en el nou repartiment de poder. Decidirem quin és l’objectiu per les properes dècades.
I quin hauria de ser aquest objectiu?
Molt pocs poden estar en desacord amb què ha de ser la prosperitat sostenible, figurar entre les societats millors.
Ara bé, si aquest és l’objectiu, quin és el camí? És a dir, la pregunta és com.
Durant els 15 anys de la bombolla immobiliària, el creixement econòmic a Espanya es va basar en el crèdit barat. Les famílies es van hipotecar per comprar, sobretot habitatges, i les empreses també es van endeutar en excés. Però un creixement basat en allò que ens ha endeutat, i no en allò que produïm, només porta al desequilibri.
Hem avançat com una bicicleta, que es desploma quan es deixa de pedalar.
Això ha de canviar: hem de passar d'una economia centrada en el crèdit, a una economia centrada en la producció; d'una economia basada en les importacions a una que privilegiï les exportacions.
Espanya té empreses exportadores de gran èxit. Les millors d'elles es troben a Catalunya. Som, amb molt, qui més exporta de tota Espanya, el doble que els següents, Madrid. Però necessitem que hi hagi més empreses, i que a més siguin més grans per poder competir als mercats internacionals.
Apostar per les exportacions ens obligarà a millorar en productivitat i sobretot en competitivitat. També donarà majors incentius a la innovació, ens permetrà tornar a créixer i crear ocupació, i créixer de forma molt més equilibrada.
Holanda, Alemanya o els països escandinaus han seguit aquest model. Ara tenen economies més sòlides perquè el seu creixement està lligat a allò que succeeix a l’economia real. Allà les exportacions representen gairebé el 50% de la seva riquesa, mentre que les nostres són només el 30%.
La crisi, per tant, ens ha de servir per revisar el nostre model de societat. I una de les lliçons que hem d'aprendre és que si és important créixer, és encara més important créixer bé i créixer de forma equilibrada.
Si per encarar la recuperació només ens fixem com a objectiu un major creixement del PIB o de la renda per càpita, només estem atenent a estadístiques a mig fer, dades que no expressen el veritable grau de benestar de la societat.
Com es diu en estadística, “si tens el cap en el forn i els peus en el congelador, la teva temperatura mitjana és bona. Però el més probable és que estiguis mort.”
Quina societat és més avançada, els Estats Units o Finlàndia? Si considerem que la seva temperatura mitjana es mesura per les seves respectives rendes per càpita, Estats Units estaria per davant de Finlàndia (1).
Però:
- A Finlàndia, la mortalitat infantil és la meitat que la d’Estats Units.
- Hi ha cinc vegades menys embarassos no desitjats entre adolescents.
- Hi ha la meitat d’homicidis que als Estats Units.
- Hi ha 10 vegades menys gent a la presó que als Estats Units.
- I la taxa d’abandonament escolar dels nens i les nenes finlandeses és tres vegades menor que la dels Estats Units.
Per tant, Finlàndia és una societat que procura major benestar pels seus ciutadans. La qualitat de vida a Finlàndia és molt superior a la dels Estats Units. Per què això és així, quan té menor renda per càpita? Per què a Finlàndia hi ha el doble d’igualtat que als EUA (2).
Si a Catalunya i a Espanya aspirem a una societat millor, la veritable prosperitat no vindrà únicament d'un PIB o d'una renda per càpita major. Hem d'aconseguir que aquest creixement arribi a tots els ciutadans, i que, a més, ho faci de forma justa i de forma equilibrada. Per això avui adquireix plena vigència el valor de la igualtat que sempre ha guiat el socialisme.
Els països que destaquen per aconseguir un creixement més sostingut, més equilibrat i més respectuós amb el medi ambient són també les societats més igualitàries. A Alemanya, Àustria, Dinamarca, Finlàndia o Suècia, el 20% més ric de la població té, de mitjana, uns ingressos quatre vegades superiors que el 20% més pobre.
A Espanya, aquesta diferència d'ingressos entre els més rics i els més pobres és encara de 6 vegades. És a dir, encara tenim un llarg recorregut per davant.
Una societat més igualitària és una societat superior; és una societat en la qual la gent està més sana i viu més, i l'enteniment impera en les relacions entre les persones i es cometen menys crims; és una societat més culta i, per tant, més lliure, i els alumnes obtenen millors resultats acadèmics.
Però un major grau d'igualtat no només millora el benestar de la població. També és clau en el seu desenvolupament econòmic. Quant menor és la desigualtat social, major és el grau de confiança i de col·laboració entre els ciutadans.
Per això els països amb major justícia social són també els que millor han estat capaços de sortejar aquesta crisi. Entre 2007 i 2010, Àustria, Finlàndia i Suècia van estar entre els països en els quals l'ocupació va registrar millor comportament.
Per tant, perseguir la igualtat és la millor manera d'harmonitzar creixement amb benestar. El millor camí per aconseguir la societat més pròspera a la qual tots aspirem.
I ara, per fer front a la crisi, alguns ens proposen altres camins, diferents a aquest.
Per exemple: alguns diuen que no cal fer cap esforç; que no passa res si segueix creixent el dèficit; que ja apareixerà algú o alguna cosa que ho solucioni; que algú pagarà, ens diuen. I no és cert. Aquest és un camí que porta a la ruïna: per sortir de la crisi, cal que tots fem esforços.
En canvi, uns altres ens plantegen un camí d'esforç, sí, però el de l'esforç individual, el del “salvi's qui pugui”. És el que ofereixen les dues dretes, CiU i PP. Diuen que per créixer cal desmuntar l'estat de benestar, que cal empetitir-lo, que cal trencar l'espina dorsal del nostre sistema de protecció pública. Per això estan començant a desmantellar l'educació, la sanitat i els serveis socials.
Aquests dos camins no condueixen enlloc. Millor dit: el primer condueix al col·lapse immediat. I el segon a una decadència lenta que convertiria Catalunya i Espanya en societats insolidàries i insuportables.
Per això el nostre camí és un altre: el que passa per combinar l'esforç i la justícia social.
Si volem que l'economia es recuperi de forma sòlida i de forma equilibrada, hem d'apostar per un creixement just.
Només així Catalunya i Espanya tindran pes per decidir en el nou ordre mundial. I podran decidir què fer.
Això és el que està en joc el proper 20 de novembre.
I quina opció ofereix la dreta, o més exactament, les dues dretes?
PP i CiU s'assemblen com dues gotes d'aigua. Fan servir dos idiomes diferents, però és per dir exactament el mateix. El model que proposen és:
- El que desmantella el nostre Estat de Benestar, el que hem construït en aquests 30 anys de democràcia; el que empobreix l’educació, retalla la sanitat i restringeix els serveis més essencials;
- Un sistema que criminalitza a les persones immigrades, es desentén dels exclosos;
- I que genera una enorme fractura social entre els que tenen i els que no tenen; entre els que estan protegits i els que ho estan passant pitjor.
Aquest és el model de les dues dretes, l'espanyola i la catalana.
Enfront d'aquest model, els socialistes apostem per una societat capaç de:
- Preservar i millorar la xarxa de benestar que hem construït;
- Que promou la concòrdia i no l’enfrontament, i que vol comptar amb tothom, independentment de com pensen o d’ on venen;
- I que persegueix sense descans la igualtat.
Esperanza Aguirre ha dit que l’educació no té perquè ser gratuïta. “Copago en la educación, copago en la sanidad”. Aquest és el programa social que hi ha darrera de tants silencis.
El que ja anticipa Cospedal i el que CiU ja fa temps que està traduint a Catalunya.
Però sí és veritat que existeix una diferència entre ells: CiU diu “pacte fiscal”, i el PP respon “depèn”.
CiU diu que si està atacant els serveis públics és perquè no ha aconseguit un “pacte fiscal”. S'obliden que fa deu anys PP i CiU van signar ja un pacte fiscal. Va ser un pacte que va aconseguir per a Catalunya 250 milions d'euros més en el seu primer any. Això sí, era com les llenties: o les menges o les deixes, perquè no es podia tocar. Aquell pacte fiscal el van signar PP i CiU, els mateixos que ara tornen a estar disposats a entendre’s.
I aquest pacte fiscal li va costar molt car a Catalunya, perquè el cost dels serveis va anar en augment, mentre es va mantenir el que rebíem, sense possibilitat de renegociar.
Des de llavors sabem dues coses:
- Les dretes cada vegada que tenen ocasió es posen d’acord. Un diu “pacte” i l’altre diu “depèn”.
- I cada vegada que hi ha pacte entre PP i CiU surten perdent els serveis públics i els interessos dels catalans.
Però va canviar el Govern a Catalunya i a Espanya i el 2008 va haver-hi un altre pacte fiscal, el que vam negociar els socialistes i que, per cert, les dues dretes hi van votar en contra. I aquest pacte fiscal ha estat realment bo per aquest país: només en el seu primer any, ha aconseguit 2.421 milions d'euros. És a dir, 10 vegades més que l’acord al qual van arribar Partit Popular i Convergència i Unió.
I ara que justifiquen les retallades en sanitat, en educació, i en serveis socials amb l'excusa que no es reben suficients diners de l'Estat, seria bo preguntar-se: com haguessin estat les retallades si continués en vigor el pacte fiscal que van acordar PP i CiU? El que estan fent: retallar en educació, sanitat o serveis socials seria 10 vegades més brutal.
Hi hauria 10 vegades menys diners per a hospitals, 10 vegades menys recursos per a les escoles, i 10 vegades menys ajudes per als més vulnerables. El cop contra el nostre Estat de benestar seria 10 vegades més dur.
Per cert, em sembla bé que els consellers hagin renunciat a la paga extra de Nadal. Em sembla el mínim que es pot demanar. Però seria encara millor:
1. Que retiressin el regal fiscal de l'impost de successions als més acomodats. Això no seria només un gest, això serien 400 milions d'euros. Suficient com per evitar la meitat de les retallades en la sanitat de Catalunya.
2. També seria millor que apliquessin a la sanitat la recaptació de l’impost sobre els grans patrimonis, que, casualment, les dues dretes, la catalana i l’espanyola, rebutgen.
3. I, ja posats, seria perfecte que, a més, donessin suport a gravar el tabac i l’alcohol i a eliminar les desgravacions a les empreses que tenen assegurances mèdiques privades.
Entre l’un, el dos i el tres, es pot garantir un sistema sanitari de qualitat que té Catalunya. Es pot garantir un sistema que, vull recordar al Govern de CiU, si en aquests nou mesos no s’ha desplomat, és gràcies a l’esforç dels nostres metges i dels nostres professionals sanitaris.
Però tornem al finançament. Els socialistes vam aconseguir negociar l’any 2008 el millor sistema de finançament que ha tingut mai Catalunya en la seva història. I també vàrem acordar que es revisés cada cinc anys.
I això és precisament el que farem quan toca, en un any i mig. I ara, al nostre programa electoral, els socialistes catalans proposarem un nou pacte real i federal que millori el que ja hem aconseguit.
El nou pacte federal que presentem s'inspirarà en els principis que defineixen el nostre projecte: esforç però també justícia social. Això és: reconeixement a l’esforç de cada territori i solidaritat federal entre tots.
Aquest pacte real i federal es basarà en:
1. La creació d’una caixa compartida, a través del consorci tributari en el que participaran l’administració tributaria de l’Estat i de la Generalitat.
2. Un major reconeixement de l’esforç fiscal de Catalunya;
3. Transparència. Regles més clares entre els Governs de Catalunya i Espanya.
4. I, per últim, el nou pacte federal ha de permetre progressivament la convergència de resultats entre els diferents models de finançament.
Jo us dic que aquest sí que es un pacte possible, un pacte real que avança en una direcció federal i que podrem complir.
Aquesta és la meva proposta; la proposta dels candidats del PSC a les eleccions generals, i la proposta de tots els socialistes.
Companys i companyes, res no tornarà a ser igual després de la crisi.
Bé, tot no, excepte Aznar. Aznar sigue exactamente igual que estaba antes. Aznar esta semana ha acusado al Gobierno de arrastrarse ante ETA buscando su fin. O sea, que cuando ellos gobernaban podían llamar a ETA Movimiento Vasco de Liberación, y cuando otros gobiernan no pueden llamar a ETA a dejar las armas. Aznar y el PP no cambian: el mismo cinismo, el mismo autoritarismo, siempre iguales. Eso también está en juego el 20N. I no deixarem de treballar per la fi d’ETA, els hi agradi o no els hi agradi.
Per això el programa que aprovarem afirma que per aconseguir la prosperitat cal més justícia social i més esforç.
Clar que fa falta molt esforç. Hem d'esforçar-nos a treballar més i millor; per competir i ser més productius; per exportar més i per liderar els sectors de major creixement en l'economia mundial.
Però per fer esforços s’ha de tenir força. I la nostra força es troba en la nostra gent. I debilitar la nostra sanitat, debilitar la nostra l’educació i debilitar els nostres serveis públics, és debilitar la nostra gent. I així no volem créixer.
La nostra força està en una distribució justa dels sacrificis i també dels fruits del creixement. Necessitem una reforma fiscal on les rendes del treball no segueixin discriminades enfront les rendes del capital com encara segueix succeint. I necessitem uns serveis públics que preservin la nostra cohesió com a país.
Un grup avança tant com avança el darrer dels seus membres. Una societat avança tant como avança l’últim dels seus ciutadans: el “Salvi's qui pugui” de les dretes no és la solució. La solució és “Tots junts: Esforç i justícia social. Aquest és el futur”.
I aquest és el futur que volem construir junts els socialistes.
Sense ells, no podrem construir una Catalunya més igualitària ni una Catalunya més pròspera. Una Catalunya millor. Les nostres propostes es fonamenten en allò que ens fa més forts, com a societat i com a país. Només així conquerirem un lloc a l’ordre mundial i ho farem amb justícia.
Som-hi, companys, a treballar!
Tenim les propostes que necessita aquest país per créixer de forma equilibrada i justa. Que són els principis que sempre han guiat al socialisme i són els que han creat i han treballat aquest país, i sobretot els que l’han fet fort. I és amb aquests principis que serem més capaços de sortir d’aquesta crisi.
Moltes gràcies, companyes i companys.
(1) Estats Units: 46.800 dòlars; Finlàndia: 44.500 dòlars
(2) El Coeficient de Gini mesura la desigualtat en les societats. Quant més baix és, major és el grau d'igualtat. Finlàndia té un coeficient de Gini de 26 punts, mentre que el d'Estats Units és de 46 punts (Espanya té 32).
