Debat sobre l’orientació política general del Govern de la Generalitat
Intervenció de Joaquim Nadal en el Ple del Parlament de Catalunya, 28.09.11:
Molt Honorable Presidenta del Parlament, Molt Honorable President, diputades i diputats,
Plantejarem dues parts ben diferenciades. Primer, l’any que s’acaba, des de les eleccions i el debat d’investidura al debat d’ahir, d’avui i de demà: vist un debat i altre, hem perdut nou mesos.
Després, l’any que ens espera.
Primer, doncs, l’estat de la nació, l’estat de la nació en crisi, i el camí i el rumb equivocats.
Després, algunes propostes i idees per sortir de l’atzucac.
1. L’estat de la nació
On som avui? Han passat nou mesos d’ençà del debat d’investidura.
El país està pitjor ara que fa un any.
Hi ha més crisi, més atur, més indefensió.
Ha augmentat la desconfiança i tenim menys crèdit, en sentit real i en sentit figurat.
Vull dir, malgrat tot, que el país està millor que la política.
El país està francament millor que el Govern.
Vivim una crisi d’abast mundial.
La nostra crisi té una doble dimensió: és una crisi material i és una crisi moral.
En l’aspecte material i les seves repercussions socials, la fractura és avui més oberta. Les desigualtats són més grans. Les injustícies més manifestes. Les frustracions individuals i col·lectives afecten sectors més amplis de la ciutadania. La pobresa s’ha estès.
En l’aspecte moral, la crisi de confiança i de valors ha pujat un grau.
El grau de l’opció que ha fet el Govern de tensar la corda institucional i la corda social. Ens estendrem més endavant sobre aquest darrer aspecte.
En canvi, en el terreny institucional vull deixar les coses clares per no haver de tornar-hi, per no convertir aquesta qüestió en el gran pretext, en la gran coartada i constato que ahir el President no ho va fer gaire.
1. El Govern i la ciutadania ens tenen de ple al seu costat en la defensa del model lingüístic. En l’educació i en l´ús social. Un model del qual en som partícips i ens en sentim coautors primigenis. Aquest és un tema que requereix d’un ampli consens. Si és possible, del màxim consens. I és un tema que no admet fugides i acusacions irresponsables. Deixin de fugir d’estudi amb excuses de mal pagador, deixin d’associar-nos amb les actituds anticatalanes que d’altres prediquen i practiquen encara que dissimulin. No busquin la confrontació i el desgast utilitaris per aquest costat. Som un aliat imprescindible i convençut. I en el terreny de l’educació apliquin l’article 53 de la LEC i deixin-se de romanços de campanya. Si volen poden afegir-hi aquí la nostra plena sintonia amb la Llei de l’aranès i la necessitat de defensar-ne la seva constitucionalitat.
2. El model de finançament. És indubtable que Catalunya genera molts recursos i en necessita més dels que ingressa ara per a l’exercici de l’autogovern. Però deixin d’etiquetar les coses mostrant les aparences i oblidant els continguts. Convé que ens preguntem tots plegats on seríem avui, en el dèficit públic de Catalunya, si en comptes de l’actual model de finançament fos encara vigent el que van acordar l’any 2000. Podríem fixar el dèficit d’ara amb paràmetres de l’any 2000? Busquin el camí de les millores substancials en el model actual de finançament; comptant que a diferència de l’anterior té una previsió de revisió per l’any 2013. Partim plegats de l’avaluació, el rendiment i l’actualització del model actual i fixem-nos la necessària perspectiva de la reducció del dèficit fiscal entre Catalunya i la resta d’Espanya. I no ens concentrem només en el dèficit i l’endeutament. Hipnotitzats pel dèficit estem paralitzats per al creixement.
3. Despleguin l’Estatut. Busquem els camins per restituir-ne la plenitud. Exercim un autogovern sòlid i responsable com a fonament essencial del futur de la nació catalana. Cadascú tria els camins que vol, però en el recorregut, la grandesa dels lideratges rau justament a saber aprofitar al màxim les eines disponibles, sense cap mena de renúncia a l’ambició necessària i a nous horitzons. Més Estatut i més autogovern són incompatibles amb cants de sirena d’homogeneïtzació i harmonització. Ho dic per deixar clara la nostra posició i per alertar d’altres riscos que vostès semblen disposats a assumir. Si la Constitució i l’Estatut estan fora de l’agenda, quina és realment l’agenda? I en quin marc legal?
4. Hi ha un clam per la regeneració, el canvi, l’afirmació nacional i l’orgull compartit. Volem més i volem ser més. Ni un pas enrere, ni una agressió sense resposta, però ni una provocació innecessària, ni un risc mal calculat. Catalunya ha necessitat sempre trobar camins per sortir dels espais tancats, dels culs de sac, dels carrerons sense sortida. Catalunya necessita sortir de l’impasse amb crèdit moral i material, amb solvència econòmica i dels seus governants. Catalunya necessita fer-se respectar, sentint-se reconeguda, acceptada, volguda.
Dubto que els camins erràtics, ambigus i vacil·lants triats fins ara siguin els més adequats. No sé si arriscar la cohesió social és el bon camí; no crec que tensar la corda dels més febles i provocar la irritació creixent de les classes mitjanes ens porti enlloc. Tinc per segur que s’ha trencat algun fil de la cohesió social i nacional.
I que ens és imprescindible reconstruir-lo per tenir ponts, per generar complicitats, per establir un camí de confiança més que un camí d’agitació.
En aquest punt, encara que pugui sonar estrany, vull fer un reconeixement:
Als treballadors que han fet acords de contenció salarial i de millora de la productivitat.
A tots els que han entès que hem de ser més competitius.
A les famílies que ho passen malament i tenen algun o tots els seus membres a l’atur.
Als emprenedors que innoven, inverteixen i exporten.
Als que ja han entès que estem davant un canvi de cicle i un canvi de model. I que és millor anticipar-se que anar a remolc.
Liderar més que no seguir l’estela del tren.
La crisi seria més crisi; més dura i més violenta sense tots aquests que ens aporten els fonaments per ésser optimistes.
Contribuir entre tots, cadascú en el seu paper, a generar la confiança que el país necessita.
I, en aquest sentit, constatem com ja s’ha fet per d’altres economies i d’altres societats que “com més igualitària és una societat, més gran és la confiança”. I que l’absència de confiança va directament contra una societat ben gestionada: ens estem acostant a aquesta difícil equació.
2. La dimensió de la crisi
Tornem a la crisi i, sobretot, a la crisi de confiança.
Catalunya, insisteixo, està pitjor ara que fa un any.
No obstant això, en situacions com aquesta, de crisi d’abast mundial, és imprescindible encertar en el diagnòstic i contribuir a crear, a restituir, per difícil que sigui, un clima de confiança.
Vostès no han dubtat ni un moment a posar en crisi la confiança. Ho han fet a base de dibuixar netament uns culpables externs, de dins o de fora, però aliens a vostès com a partit i, sobretot, com a Govern.
El risc del discurs de l’oposició en aquestes circumstàncies és carregar les tintes en sentit contrari. Considerar que passat un any, el culpable de l’empitjorament de la situació és l’actual Govern, per incapacitat manifesta. Per incompliment evident de la promesa electoral de constituir el Govern dels millors.
Però per no deteriorar més el clima de desconfiança ho plantejarem d’una altra manera. Per nosaltres no és una qüestió d’anar a aixecar culpables de sota les pedres. Per nosaltres en aquest examen d’un any n’hi ha prou amb establir qui són els responsables i per què.
I un cop establert que els responsables són la manca de decisió i cohesió governamental, la manca de discurs, la manca de solvència i l’opció de mantenir un clima de por i d’inseguretat com a fonament de les retallades, proposar d’actuar de forma diferent. Perquè, President, ahir negava la por, però la dramatització ha portat a més por.
Contraposem, doncs, la responsabilitat a la fugida endavant de la cacera de culpables. Constatem que hi ha més d’una manera de sortir de la crisi actual. I que hi ha una sortida menys destructiva, menys traumàtica, menys liberal que la que es proposen i ens proposen de la mà, també, del Partit Popular.
Proposarem al final d’aquesta intervenció un canvi de rumb, un canvi de solucions, un canvi de doctrina imperant.
La grandesa dels líders i de la política es posa justament a prova en les situacions difícils i en els moments de crisi.
Ara no és l’hora d’interpretar i d’afavorir esbiaixadament les expectatives d’uns quants.
Ara és justament l’hora d’aixecar-se i posar-se al capdavant de totes i tots, al servei de la col·lectivitat sencera, sense exclusions i sense exclusivitat de cap mena.
El món no se’n surt.
El món està en crisi i Europa també.
Catalunya i Espanya no se n’escapen.
Però estem encertant en les receptes? Hem de fiar-ho tot-tot a la contenció del dèficit? I com deia abans, concentrats en el dèficit per quan deixem la preocupació pel creixement?
L’extrema, la radical disciplina pressupostària, crea ocupació o frena l’economia, limita el consum i impedeix la creació de riquesa i d’ocupació?
On és el punt just de les polítiques de contenció?
Estem d’acord que s’han de complir els objectius de dèficit.
Estem d’acord que cal aprovar instruments propis que estableixin, des d’aquí, un sostre de despesa.
No estem d’acord, en canvi, gens d’acord, amb què contenir el dèficit hagi de voler dir inexcusablement que no es pot gastar més.
S’ha de gastar amb equilibri, amb ponderació, amb prudència, amb austeritat. D’acord.
Però si es vol, o es considera convenient i socialment imprescindible mantenir les prestacions de l’estat del benestar s’ha de fer, inexcusablement també, al costat d’una política d’estalvi i de contenció, una política d’ingressos.
Sense renunciar a l’impost de patrimoni.
Sense renunciar a l’impost de successions.
Sense renunciar a la recerca de nous camins per a generar i augmentar els ingressos.
No té sentit retallar despeses i retallar també ingressos. És, potser, molt liberal, però és econòmicament i socialment asfixiant.
Precisament en relació amb aquest tema, contraposar patrimoni a grans fortunes no és, que diguem, gaire creatiu.
La conjuntura els domina i estan condicionats, com mai no hi havíem estat, per l’agenda política de les eleccions espanyoles que vénen.
Han dit, successivament, “estem en contra del restabliment de l’impost de patrimoni, hi votarem en contra, o potser ens abstindrem, l’aprofitarem en qualsevol cas i proposarem la creació d’un impost de grans fortunes”.
El país no està per ambigüitats i fugides d’estudi. Ni per maniobres tàctiques.
No ens vinguin amb la maniobra de: pactarem, ara, en plena campanya la sortida de la comissió del concert; aixecarem, ara, totes les expectatives, i deixarem per després de les eleccions l’aprovació dels pressupostos i la concreció i anunci de les noves retallades que ens anuncien amb sordina! Però que avancen de forma inexorable i dramàtica. En alguns casos no estan demanant sacrificis, estan preparant la immolació.
3. Un camí equivocat. Les retallades indiscriminades
L’episodi del PIRMI d’aquest estiu i la càrrega de profunditat contra el programa que contenia la Llei d’acompanyament dels pressupostos és el cas més simptomàtic.
Convertir la inserció en assistència, en beneficència i caritat empeny a índexs més alts de pobresa.
Les retallades en el camp de la salut són les més universals, les més traumàtiques, les més dramàtiques, les més mancades de consens amb els professionals, els usuaris i territori, i les més supeditades a interessos privatius.
I les retallades en educació són les que comprometen més directament el futur dels infants en edat escolar i les que, d’una forma radical, fan recaure el pes de les retallades sobre els usuaris, alumnes, pares, mares i mestres.
El primer tema ja va ser objecte d’una Diputació permanent i d’una clara reprovació del mètode utilitzat, i la confusió en els objectius entre la simple actualització de les bases de dades i la lluita contra el frau, que es podia haver emprès sense necessitat de posar contra les cordes alguns milers de famílies de Catalunya. Depurar el cens no és abocar l’esglaó més feble de la societat al límit de l’explosió social.
Tancament de CAP a les nits i caps de setmana. Tancaments de llits i de quiròfans. Allargament de les llistes d’espera. Pèrdua de qualitat del model. Supressió de serveis d’urgència. Reestructuració del SEM, amb casos que demostren que hi ha estalvis que foraden les tovalles, com el cas de l’ambulància requerida per traslladar un malalt de Ripoll a Campdevànol i el recurs a un helicòpter medicalitzat per l’endarreriment inexplicable de l’ambulància.
Reducció de l’horari escolar amb la supressió de la sisena hora, reducció de les transferències per a les escoles de música, paralització d’obres ja licitades de CEIP i IES, retallades a les escoles-bressol, supressió del bus escolar en alguns casos, congelació de plantilles, dels programes TIC a l’escola, paràlisi de la LEC i abandonament de la línia reformista que portava implícita.
Retallades d’obres públiques, endarreriment i manca de convocatòria del Pla de barris, trencament del pacte de mobilitat del Maresme, descapitalització de l’aeroport de Girona.
Endarreriment del centre penitenciari els Plans de Tàrrega, retallada de mòduls del torn d’ofici, retard de l’oficina judicial, que ahir prometien, paràlisi de la posada en marxa del centre penitenciari Puig de les Basses de Figueres.
Tancament de l’Hospital Dos de maig. Acomiadaments a Sant Pau, al Mar, a Sant Rafael, a Sant Joan de Déu, als consorci sanitaris de l’Anoia i als del Maresme, la Selva i l’Alt Penedès.
El més dramàtic de tot plegat és que aquesta via, la de pressionar només per un costat, de cargolar els sectors més fràgils i protegir els més forts, la de socialitzar al màxim els efectes de la crisi, la de no penalitzar-ne les causes i la de protegir els privilegis establerts, l’estratègia de fer recaure les retallades sobre el conjunt dels usuaris, la de forçar un impacte igualitari de la crisi en una societat plena de desigualtats creixents, ja és coneguda, està tipificada i ja ha entrat en la bibliografia contemporània.
“La ‘falsa precisió’ de què Maynard Keynes acusava els seus crítics economistes, segueix present. Pitjor encara. Ens hem instal·lat en un vocabulari equívocament ‘ètic’ per reforçar els nostres debats econòmics, tot vestint de lluentons d’autosatisfacció els càlculs utilitaris més grollers. Per exemple, en imposar retalls assistencials als pobres, tant els legisladors del Regne Unit com dels Estats Units han mostrat un curiós orgull per les ‘difícils decisions’ que es van veure abocats a prendre. Els pobres voten en proporció molt menor que la resta de població. De manera que el risc polític de penalitzar-los és igualment menor; així que, com són de difícils aquestes decisions?”
Insistim-hi una mica més. No es pot trencar el pacte de les escoles-bressol.
És un compromís que ve de lluny, i és un compromís que ens van exigir sistemàticament, amb duresa, els darrers set anys.
És un pacte que compleixen els pares i els ajuntaments i que ha trencat, de forma unilateral, el Govern de Catalunya. Amb quin resultat? El que fa pocs dies em deien dues alcaldesses afins al Govern. “No podem afrontar el que el Govern ens transferirà per impossibilitat de complir els compromisos. Ho haurem de carregar als pares!”
No es pot trencar el pacte de les beques menjador.
No es pot trencar el pacte de les escoles de música.
No es pot trencar el pacte per l’educació i la llei que se’n deriva.
I malgrat la llarga llista de les retallades radicals, indiscriminades, aleatòries, universals, és evident que es pot contenir i que es pot estalviar.
El Govern pot, legítimament, frenar el programa de construcció de noves escoles-bressol mentre duri la brutal crisi d’ingressos. Però el Govern no pot trencar els pactes ja establerts a tres bandes i que dues segueixen disposades a complir.
És un sol exemple, però és el camí.
Perquè la clau de tot és ajustar per mantenir. No escatimar per liquidar.
L’excusa és perfecta.
Diuen: “Volem salvar el que es pot salvar”, però en realitat s’ha iniciat un programa inexorable de desmantellament dels serveis públics.
Enlloc d’un programa reformista que tindria l’acceptació de tots, i la nostra també, han iniciat un camí sense retorn de privatització, de transferència al món privat, d’anul·lació d’un camí d’èxit i d’excel·lència que, en els seus orígens i en el seu desplegament, havien en molt bona mesura compartit.
Hi ha una altra manera de sortir de la crisi.
Més justa, més igualitària, més equitativa.
Assegurant la cohesió, no tibant la corda.
Exigint esforços, ajustos i sacrificis a tothom en proporció a les seves rendes.
Amb l’espiral hiperbòlica de les retallades ens temem, President, que heu triat ser el President d’uns quants, no el President de tots. I que en aquest camí heu deixat a l’estacada una part important dels que us van fer confiança en les eleccions de novembre passat.
Vulgui o no vulgui, li agradi o no, l’incomodi o no, miri als ulls de la gent i vulgui ser, sense excepcions, el President de tots. Parli amb el cor a la gent que ho passa malament. Posi rostre humà a la nació, perquè, ara i sempre, les nacions les han fet les persones.
Vostè és el President del malalt diagnosticat de càncer de pulmó que sap que la intervenció és apressant, que sap que el temps compta i molt, i que sap que amb les retallades en té per tres mesos.
Vostè ha de ser el President de la dona víctima de violència masclista que no ha cobrat la RMI dels mesos d’agost i setembre perquè el xec, en el seu moment, es va enviar al municipi on resideix l’agressor.
Vostè és el President dels pares que estan a l’atur, que no arriben a fi de mes i, ara, sense previ avís els apuja la factura de l’escola-bressol.
Vostè és el President dels joves que han hagut de marxar perquè, ara, aquí no tenen cap oportunitat.
Vostè és el President dels empresaris que rep o visita, tots els que ens va dir ahir, i que enlloc de donar-los alguna esperança els empeny només cap enfora, comptant que només l’exportació o anar a treballar a fora és garantia per trobar encàrrecs.
Recordi bé una cosa, MH President. Són paraules d’un empresari de Terrassa. “Només retallar ens enfonsa en la misèria o simplement ens allarga l’agonia. En tot cas -ell parlava per la seva empresa-, hem de retallar, sí, però hem de vendre. I si retallem i no venem estem perduts”.
I en el sector públic ajustar, produir i ingressar per no caure de simple inanició.
Ara es retalla però no es reforma.
I s’ha optat pel camí massa fàcil, i arriscat, de fer caure tot el pes de les retallades sobre els usuaris.
L’equació dèficit / retallades ha deixat de banda les mesures concretes contra la crisi: les propostes per a la reactivació econòmica.
4. La regeneració imprescindible
Passa per grans acords i consensos. Després de triar el camí adequat i després de rebutjar els falsos consensos que només són aliances d’interessos.
L’acord, el consens, la confiança no passen per gestionar la situació actual a base de tastets. Ni d’acords conjunturals. Ni tan sols pels pressupostos que han de venir, farcits com sembla, un cop més, de noves retallades.
No parlo ni de geometria, ni de geografia parlamentària. Parlo d’una agenda política per sortir dels paranys de la situació actual. Un acord de país. Un acord tangible, plausible, possible, pràctic, aplicable, que es pugui tocar, que es pugui sentir cada dia. Que defugi els plantejaments genèrics, que neixi de l’acostament real de les forces polítiques a la situació i a la sensibilitat del país.
Un acord Parlament enfora, per deixar les coses clares:
- Sobre Europa i la dimensió europea de Catalunya. Sobre la necessitat de més Europa i la urgència que trobi respostes compartides i eficaces al control de fluxos financers i que aporti lideratges sòlids en la definició d’una nova governança europea. Un compromís de solidaritat i polítiques socials compartides. Unes polítiques fiscals també compartides. Una mirada europea amb rostre humà sobre la crisi. Sobre això què votarà avui CiU a Brussel·les?
- Sobre la contenció del dèficit, la millora del finançament, l’increment d’ingressos per compensar l’equilibri prioritari en les despeses. Sobre els criteris i les fórmules per assegurar una estabilitat pressupostària.
- Sobre el sistema financer, la seva viabilitat i els seus compromisos d’aportar liquiditat i crèdit a l’economia productiva.
- Sobre les mesures concretes d’estímul a la producció, a la innovació, a l’exportació, a la rehabilitació, a la creació d’empreses, als sectors més innovadors i competitius. Només caldria reprendre els acords del Parlament en relació amb la cimera i la crisi per tenir un full de ruta en aquest camp. Els tenen i no els han aplicat.
- Sobre el món local. L’acord amb els ajuntaments en els àmbits institucional, financer, i competencial; en el marc legislatiu i d’organització territorial. Fer Catalunya amb tots i per a tots, des de baix i en el territori. Amb compliment estricte dels compromisos econòmics i sense centrifugar cap al món local deutes i obligacions. Pagant el que es deu.
- Pel manteniment dels compromisos presents i futurs amb els barris de Catalunya, els pobles i les ciutats, la ciutadania i la cohesió social.
- Per un sistema plural i independent en el camps dels mitjans públics audiovisuals.
- Sobre les infraestructures i, especialment, el corredor del mediterrani, i les sortides i entrades de fluxos a les zones logístiques dels ports de Tarragona i de Barcelona.
- Sobre la necessitat de definir un model clar i competitiu de gestió individualitzada i autònoma dels aeroports catalans. Amb correcció dels errors comesos, el manteniment dels compromisos contrets i l’exploració de nous camins per a generar riquesa i afavorir l’augment dels ingressos pel turisme.
- Per una actitud clara i valenta en matèria d’immigració. Defugint la demagògia i la manipulació sectària del tema. Fent evident la societat de drets i de deures que som. I fent ben evident que la immigració ha sigut, alhora, efecte i causa del canvi social, del creixement demogràfic, de l’augment de la població i l’ocupació.
- Sobre la dimensió, el manteniment, la qualitat i l’equitat dels serveis públics, en defensa del model d’estat del benestar.
- Sobre l’educació, la formació ocupacional, l’ocupació, l’ocupació juvenil. Els recursos públics i la concertació privada per a desencallar aquesta prioritat màxima. I el desplegament de les potencialitats en tots els camps de la Llei d’educació de Catalunya. Deixem de parlar de Formació professional i fem-ho d’una vegada.
- Per la defensa i el manteniment del sistema nacional de salut amb la recerca de consensos entre els professionals, els usuaris, l’Administració i els territoris. Per la potenciació de les indústries vinculades a les polítiques de salut.
- Per atacar a les causes de la pobresa i proveir les polítiques que ajudin a sortir-ne amb itineraris d’inserció.
- Per impulsar un canvi legislatiu a favor de l’emprenedoria.
- Per dotar les polítiques d’ocupació d’un marc nou, amb nous estímuls i dedicació dels recursos a les polítiques actives i a la formació.
- Per una política de prevenció i seguretat que continuï els programes d’especialització de la policia de Catalunya-Mossos d’Esquadra un cop completat del tot el seu desplegament.
- Per un Pacte nacional per la Universitat, que defensi una estratègia en tots els temes de governança i excel·lència que són exigibles al sistema universitari.
- Per un Pla d’equipaments culturals i una proposta d’acord per a la dinamització cultural i el coneixement com a motor econòmic.
- Per l’elaboració del Pla estratègic nacional de suport a l’agricultura i l’alimentació, i pel compliment de les resolucions del debat monogràfic del 14 d’octubre de 2010.
Per acabar, Molt Honorable President, des del seu propi partit se li ha recordat, no sé si prudentment, que potser en el futur haurà de prendre decisions compromeses sobre les relacions Catalunya – Espanya.
És cert que sovint, en les cruïlles decisives, cal prendre grans decisions. La grandesa del pes i de la força institucional de la Presidència és justament aquesta, que molts altres no tenen.
Però la legitimitat de les grans decisions es confirma en el compromís de les decisions concretes. És més compromís fer un país per a tots, atendre les necessitats de tothom, respondre amb equitat a les demandes socials que proclamar en el buit els grans principis.
La valentia per a l’any que comença no passa pel tot o res, passa per una sensibilitat extrema per respondre als reptes de la crisi i a les tensions de la societat.
I alguns comentaris finals al seu discurs d’ahir.
Parla de combatre la por i de generar confiança, però les polítiques concretes de retallades han creat més por i més desconfiança.
L’economia de mercat té com a fi últim la justícia social. D’on ho ha tret això? Qui ho ha dit? No sense l’arbitri dels poders públics i el control de l’especulació i els fluxos financers.
L’exemple de Suècia i Alemanya és un bon retorn a la socialdemocràcia de matriu pujoliana, però en aquests països, el canvi va passar per una agenda reformista i per una fiscalitat progressiva, que aquí es nega.
Paralitzats per la hipnosi del dèficit han abandonat la prioritat del creixement, com ens recorden experts i el president Obama.
Sobre dèficits i auditories cal donar la panoràmica completa. Fent un esment transparent de la realitat. Sobre això es mostra disposat a escoltar i dialogar. Però la pràctica és una altra. Vostè ens crida a la responsabilitat i a amplis consensos, però en realitat no ens hi hem sentit mai cridats. L’acord és negociació, no adhesió. L’adhesió és l’acceptació que hi ha un únic camí, un pensament únic. I, en canvi, hi ha diversos camins, prioritats diferents.
No és veritat, President, que no tenim alternativa. Hi ha un altre camí i es poden trobar altres solucions.
Gràcies Presidenta, President, senyores diputades, senyors diputats.