El Consell Executiu de la Generalitat presidit per Artur Mas, tira endavant el seu primer projecte de pressupost que suposa, també per primer cop des de la recuperació de l’autonomia, un retrocés en el finançament de Catalunya. Segons la proposta, que haurà d’aprovar el Parlament, el pressupost global serà inferior a l’últim exercici en 2.700 milions d’euros.
- En El Periódico d’avui han aparegut quatre articles d’opinió que ens aproximen i reflexionen sobre la realitat política i econòmica de Catalunya del moment, d’una forma molt clara i entenedora. Per això els he recopilat pel blog per fer-ne una lectura sencera.
El mal menor pressupostari
Joan Tapia, periodista - EL PERIÓDICO - 1 de juny del 2011
Quatre impressions salten després d’una primera anàlisi del pressupost. U, la retallada de la despesa en un 10% és imprescindible. Hauria d’aprovar-se. Dos, presentar un dèficit del 2,6% del PIB, el doble del compromès, encarirà el deute català. Tres, una retallada de la despesa del 10% no té precedents. Plantejar-la és valent, però exigeix un diàleg i una dura negociació, començant pel PSC, que va facilitar la investidura. La Generalitat actua com si tingués majoria absoluta i no la té. Quart, d’aquí al 15 de juny, previsiblement el dia clau, hi ha temps per arreglar les coses.
Antoni Castells, conseller d’Economia de Montilla, ha dit que la reducció dràstica de la despesa és obligada si Catalunya vol prosperar. No pot ser que la caiguda d’ingressos, causada pel final del boom immobiliari, no es compensi amb una retallada de la despesa. Perquè llavors el dèficit es dispara, els mercats es posen tontos –Castells i Mas-Colell han hagut de recórrer als bons ciutadans a pesar de les burles de Mas a l’oposició–, les emissions costen més i, al final, la gran partida és pagar el deute (aquest any creixerà ja ni més ni menys que un 32%). Mas i Mas-Colell tenen raó. I el PSC s’equivoca si creu que ha d’impedir i pot impedir les retallades. Si crida contra el que fa (i exigeix) Elena Salgado.
Però presentar un dèficit del 2,66% –per no haver aconseguit un marc de confiança amb Madrid– és perillós. El primer perjudicat serà el ràting de la Generalitat i el cost del deute català. El segon serà el de l’Estat espanyol, amb rebot negatiu per a Catalunya. Quan Europa tem una segona –i més mortífera– crisi grega, és jugar amb foc. El consol és que els implicats –Mas, Duran i Mas-Colell, aquí, i Zapatero, Rubalcaba i Salgado, allà– són racionals. Saben que l’enfrontament no pot descarrilar i això explica l’abstenció de Duran el maig del 2010, que va evitar que Espanya (i Catalunya amb ella) fossin Grècia.
Durs sense acord
El més important és que una brutal retallada del 10% en la despesa pública –bàsicament despesa social– no s’ha fet mai. Requeria un diàleg a fons amb sindicats i grups parlamentaris. I, com que el Govern no té majoria, presentar uns pressupostos durs sense acord parlamentari sona a prepotent. Sobretot quan la retallada de la despesa social s’acompanya de l’eliminació del que queda de l’impost de successions, que ara ja només paga el 4% més ric. Sembla que se sucumbeix a la temptació de donar gust al cos (neoliberal) i no voler convèncer els que ho passen malament. Felip Puig és hàbil, però és millor negociar i poder enviar després menys mossos (encara que portin càmera al casc).
Potser Mas creu que pot forçar un PSC afeblit, acèfal (i vigilat per Rubalcaba) a agenollar-se. Ho insinua Montilla. Potser és que en té prou amb el PP i que el tingui amarrat. ¿A canvi de García Albiol? O que compti amb la set de focus de Puigcercós. O potser pensa que avui –amb Trias a l’altre costat de la plaça i la Diputació de Barcelona a les mans– té més possibilitats. Seria el mal menor.
Pressupostos: ajust i consens
Josep Oliver Alonso, catedràtic d’Economia Aplicada (UAB) - EL PERIÓDICO - 1 de juny del 2011
Els pressupostos d’ Andreu Mas-Colell van entrar, finalment, al Parlament. El procés electoral els ha endarrerit, tant per desig del Govern català com del d’Espanya. Aquest últim no es volia presentar a les eleccions municipals i autonòmiques amb un compromís sobre el fons de competitivitat. I a la Generalitat ja li anava bé esperar. Per això, crec que les xifres que es van presentar ahir no acabaran sent les definitives. Em sembla que els ingressos es poden veure augmentats per algun gest sobre el fons de competitivitat del Govern Zapatero-Rubalcaba.
La característica més destacable d’aquests pressupostos és l’austeritat: com que els ingressos no només no augmenten sinó que es redueixen, ajust sever de la despesa. Des d’aquest punt de vista, res a objectar a les grans línies: reducció de la despesa no financera en un 10% (dels 26.700 milions d’euros als 24.100 milions), amb caigudes menys rellevants en ensenyament (-7,4%), salut (-7,4%), interior (-6,4%) i justícia
(-8,9%) i retrocessos més importants en obres públiques (del -24%) i benestar social (-10%). En canvi, el capítol d’interessos del deute puja un 32%, des dels 1.120 milions d’euros fins a gairebé 1.500 milions. Des de l’òptica de la despesa i en què es gasta, l’ajust s’efectua, en especial, en inversions (-42%), béns i serveis (prop del -15%) i, en molta menor mesura, en personal que, si es compleix el -5,8% pressupostat, sembla implicar que el gruix de la retallada derivarà de la congelació de salaris.
Els tributs
Per la seva part, els ingressos no financers (sense comptar el nou endeutament) s’estimen en una mica més de 22.500 milions d’euros, una xifra similar a la del 2006, que expressa, com poques, la duresa de la situació que afrontem. Aquesta xifra és el resultat d’augments importants en els tributs cedits parcialment que augmentarien més del 55% arran del nou sistema de finançament, encara que en termes globals els recursos del model de finançament cauen un -8,7%, en part perquè els tributs sobre successions retrocedeixen gairebé un 68% (-611 milions). Per aquest motiu, fins i tot compartint la necessitat de les retallades, dol que el Govern de la Generalitat hagi volgut prescindir, en aquests primers pressupostos, d’aquest impost.
En suma, austeritat, més intensa en la inversió pública que en la despesa en educació, sanitat o interior, i caiguda menys important dels ingressos, que, no obstant, no aconsegueix reduir més que fins al 2,66% del PIB el dèficit previst. L’acord amb el Govern central per situar-lo en el 1,3% queda lluny i, em sembla, a expenses d’una modificació de la posició de la vicepresidenta Elena Salgado sobre el fons de competitivitat. Un compromís en aquest sentit hauria de permetre el suport del PSC a uns pressupostos d’economia de guerra que el país, sens dubte, necessita. Seria un bon senyal al conjunt de la societat sobre els esforços i sacrificis que hem de continuar afrontant. I de les necessàries complicitats que han de generar els grans partits.
Igualtat entre territoris o ciutadans
Joaquim Coll, historiador - EL PERIÓDICO - 1 de juny del 2011
Per Milton Friedman, teòric del neoliberalisme, un Govern nou disposa només d'entre sis i nou mesos per impulsar aquelles reformes que consideri substancials. Aquest ha estat un dels seus llegats més duradors i, en certa manera, constitueix una nova versió d'aquell consell de Maquiavel segons el qual les males notícies val més donar-les totes de cop. Segurament per això, avui mateix, una majoria de centredreta aprovarà al Parlament la rebaixa a zero de l'impost de successions, tot i la indignació de molts: mentre que a les classes mitjanes i populars se'ls obliga a grans sacrificis, les 500 famílies realment riques de Catalunya deixaran de pagar un impost que només grava la seva fortuna acumulada. És veritat que era una promesa electoral d'Artur Mas, però per al PSC és una imposició que l'empeny pràcticament a votar en contra dels pressupostos. Sorprèn que alguns demanin tanta responsabilitat a qui no governa i, en canvi, bastant menys a qui ho està fent sense comptar amb una majoria parlamentària. I és que CiU no pot servir-se del PP per aprovar els aspectes econòmics del seu programa, alhora que exigeix als altres grups col·laboració per tirar endavant els comptes.
Va ser l'acord de finançament entre Aznar i Pujol, el 2001, el factor que va posar en marxa el compte enrere cap a la supressió efectiva d'aquest impost. Al recaure en les autonomies, es va iniciar una carrera presidida per la competència i el greuge entre els territoris. A Catalunya, el clima polític del moment va portar el Govern de Montilla, sota la pressió d'ERC, a reformar la tributació per successions d'una manera tan dràstica que, en gran mesura, ja va suposar una capitulació ideològica sobre la raó de la seva existència, cosa que va disgustar ICV. Ara Mas remata la feina, presentant l'assumpte com el final d'una discriminació amb Madrid o València. Sorprèn com pot arribar a ser d'igualitarista el nacionalisme, el d'aquí i el d'allà, però només en l'àmbit interterritorial. El preocupa molt més la igualtat entre territoris que la igualtat entre els ciutadans dins de cada territori.
Entre Mas i Montilla
Albert Sáez, director adjunt - EL PERIÓDICO - 1 de juny del 2011
El Govern de Mas va presentar ahir els seus pressupostos, però no té qui els voti. Va anunciar que no hi haurà la subhasta d'esmenes que tan bons resultats ha donat històricament a CiU… a Madrid. Però aquí l'oposició li ha de fer la feina gratis perquè Mas té el mànec de totes les paelles: la dels principals ajuntaments en disputa, la de la Diputació de Barcelona i la de la governabilitat d'Espanya, ara amb Rubalcaba o després amb Rajoy si arribés el cas. Aquesta actitud d'aparent condescendència amaga una gran prepotència. En política ningú fa res gratis. Fins i tot Mas va treure Zapatero de l'atzucac de l'Estatut a canvi de… una foto i del cap de Maragall, que no és poca cosa. Em temo, doncs, que l'oferta feta pel president a Montilla per pactar una abstenció del PSC és tan sincera com impossible si no ofereix res a canvi.
Una oferta difícil
¿Què pot oferir Mas a Montilla? L'encara líder del PSC demana respecte a la veritat. Els corifeus de Mas s'han acarnissat atribuint el dèficit, principalment, a un suposat malbaratament quan el sentit més comú deixa en evidència que el drama ha estat la caiguda d'ingressos i les trampes saducees del nou sistema de finançament. Els socialistes també podrien fer el pas cap a l'abstenció a canvi de la renúncia a la supressió de l'impost de successions o, com a mínim, a la seva congelació. Però en aquesta qüestió les bones intencions de Mas han xocat amb la cridòria d'una minoria que mana més que la majoria silenciosa.
Si de veritat el president Mas vol l'abstenció del PSC, hauria de posar el marcador a zero. Reconèixer, en primer lloc, que li convé per mantenir inalterat el preu del seu futur suport a Rajoy. Trencar amb el menyspreu que alguns el conviden a tenir amb els socialistes catalans, a qui es recrimina el seu vot amb el PSOE a Madrid a la vegada que es crida Rubalcaba perquè els faci entrar en raó. I reconèixer, en definitiva, que la centralitat a Catalunya és cosa de dos i que les vegades en què s'ha pretès estendre-la al Partit Popular i ERC els que han pactat n'han sortit socarrimats.
