Des de la seva aparició enmig de la campanya de les eleccions municipals, el Moviment 15-M ha apel·lat als mitjans pacífics per expressar les seves reivindicacions, la majoria d'elles, per cert, bastant assenyades. Ahir es celebrava en el Parlament de Catalunya un ple d'enorme transcendència, en el qual s'anava a votar la major retallada social al nostre país des de la instauració de la democràcia. Uns milers de manifestants es van congregar entorn de l'edifici per expressar el seu rebuig a les mesures, però en el curs de la protesta es van produir episodis inacceptables de violència.
- Set opinions que donen una excel·lent visió del que va passar i les seves conseqüències:
En defensa de la democràcia
EDITORIAL - EL PERIÓDICO - Dijous, 16 de juny del 2011
Als ciutadans, es diguin a si mateixos indignats o no, els assisteix el dret de mostrar la seva opinió també en públic, i a manifestar-se. Però se situen a l’altre costat de la legalitat quan impedeixen exercir els seus drets als altres; sobretot si, com va passar ahir a Catalunya, intenten evitar per la força que el Parlament es reuneixi per complir amb la seva obligació o es boicoteja la tasca dels mitjans de comunicació. I encara més paradoxal: els fets de la Ciutadella es van produir justament el mateix dia que es complien 34 anys de les eleccions del 15-J del 1977, les primeres democràtiques després de gairebé 40 anys de dictadura. El setge de la Cambra és intolerable. Aquesta actitud no es correspon amb el lema ‘Democràcia Real Ja’ ni amb el que han defensat els seus protagonistes.
El sistema democràtic és millorable, des de la llei electoral fins a qualsevol altre aspecte, però és intocable, i el que van fer ahir els concentrats al voltant de la Ciutadella , que no només van intentar barrar-hi l'accés sinó que van agredir alguns diputats, no és intentar millorar el sistema, sinó atacar-lo. Amb aquesta actitud donen pàbul als que creuen que el moviment se'ls en ha anat de les mans i ha caigut en les dels provocadors, els antisistema que aprofiten qualsevol circumstància, fins i tot un esdeveniment esportiu, per incitar als aldarulls i als disturbis. Assetjar el Parlament és una acció antidemocràtica que, a més, hauria pogut ocasionar uns altres problemes d'ordre públic dels quals ells serien els únics responsables. En qualsevol cas, cal dir que el desastrós resultat de l'operació de net eja dels Mossos d'Esquadra del 27 de maig a la plaça de Catalunya no pot justificar que ahir la Conselleria d'Interior no disposés d'un pla preventiu per protegir els diputats menys aparatós que la utilització d'helicòpters.
Amb la seva actitud d'ahir, els indignats també donen ales a aquells que, des de l'altre extrem, estan reclamant la intervenció policial, fins i tot sense tenir en compte el fiasco que va tenir lloc a la plaça de Catalunya. I no ho tenen en compte perquè són defensors del com pitjor vagi millor. Per això no dubten a l'hora de vincular els insults a l'alcalde de Madrid i a la seva família al moviment contestatari. Si aquesta filosofia del deteriorament de la situació política espanyola és compartida pels que estan dirigint en aquests moments les protestes, ja es poden anar oblidant de la solidaritat de la ciutadania i de les simpaties que fins ara havien despertat.
EL PERIÓDICO DE CATALUNYA comparteix la base del malestar de la gent jove, sobre la qual plana la incertesa d'un futur marcat per la desocupació i les dificultats per disposar d'una vivenda, com també denuncia la tolerància amb la corrupció que tan sovint ens escandalitza. Però no es pot tractar tots els polítics com si fossin lladres i, per extensió, els que els han elegit com a necis. El moviment del 15-M ha d'acabar amb les agressions i decidir el seu futur. O el canalitza bé o caurà en mans de provocadors que només els conduiran a la frustració i la manipulació.
Els polítics
De la mateixa manera, els polítics catalans -igual que els de la resta d'Espanya- han de donar respostes al que passa. Han de trobar vies per a encarrilar el caldo de cultiu que fa tan fort aquest moviment ciutadà que té escassament un mes d'existència. No es poden escudar en el Parlament i en la legitimitat de la seva elecció democràtica, ni en els manifestos errors que cometen els dirigents del moviment, per fer el sord al que passa a les places del país.
Aquest ambient de tensió externa no va impedir que en l'hemicicle del Parlament les coses es desenvolupessin amb normalitat, i el PP i el diputat Joan Laporta recolzessin CiU en la votació més important d'aquesta legislatura, tal com estava previst. Tant el projecte de pressupostos per a aquest any com la seva llei d'acompanyament van superar les esmenes a la totalitat que havia presentat l'oposició. El partit d'Alicia Sánchez-Camacho es va poder presentar així davant la Cambra autonòmica catalana com una organització responsable que brinda el seu suport per ajudar a combatre la crisi que està vivint el país, com un grup patriòtic que no defuig les seves responsabilitats.
Els acords tancats amb CiU, que han permès al PP l'accés a les alcaldies de Badalona i Castelldefels, a part de participar en el repartiment de poder a la potent Diputació de Barcelona, a canvi de l'abstenció d'ahir, formen part de la nova etapa política que s'inaugura a Catalunya. Millor o pitjor, però democràtica.
Acció serena per al triomf de l'expressió ciutadana
La democràcia és manifestament millorable, però mai a través de la violència o del forcejament
FEDERICO MAYOR ZARAGOZA - EL PERIÓDICO -15 de juny del 2011
Ahir es van complir 34 anys de la celebració de les primeres eleccions democràtiques a Espanya després d’un prolongat període en què les urnes van brillar per la seva absència. És un dia a recordar i per rendir tribut, sobretot, als que es van deixar en la transició, voluntàriament, lúcidament, solidàriament, trossos, a vegades grans, de la seva túnica. Per primera vegada en molts anys es va viure l’alegria de comprovar que la voluntat dels ciutadans es podia expressar lliurement. I ahir, a Barcelona, transcorreguts 34 anys, milers de persones es van manifestar davant de les reixes del recinte que acull el Parlament.
La força del poble està en el nombre, en la proclamació tranquil·la però ferma dels seus desitjos, de les seves protestes i de les seves propostes. L’acció serena que des del 15 de maig s’ha estès des de la Puerta del Sol a places i carrers de tantes ciutats espanyoles i estrangeres constitueix per a tots un motiu de satisfacció perquè ja era hora de passar d’espectadors impassibles, de testimonis conformats, de receptors distrets a actors, a emissors, a participants. De súbdits a ciutadans.
A principis de la dècada dels 90, quan la moderna tecnologia de la comunicació i en particular internet i la telefonia mòbil van posar a l’abast dels ciutadans la capacitat de participació no presencial, estava clar que s’acostaven temps fascinants, i que el segle XXI podria ser, finalment, el segle de la gent, de la democràcia genuïna, de la que de forma permanent escolta i actua en virtut de la veu dels pobles.
La democràcia real no és la que existeix, sinó la que reflecteix fidedignament la voluntat de la gent. He repetit amb freqüència que en les eleccions -i vaig a votar sempre, perquè és un dels pilars de la representació popular- ens compten però que després, sovint, no comptem, no som tinguts en compte. Sobretot quan, com ara passa, els mitjans de comunicació transmeten, tant en la premsa com de forma audiovisual, versions molt deformades de la realitat, del que passa.
No hi ha dubte que la democràcia a escala local, nacional i mundial és manifestament millorable. Fins ara era molt difícil participar. Ara ja no ho és. Per això és molt lògic que, molt aviat, siguin centenars de milers i milions els ciutadans de tots els països que expressin el seu assentiment i dissentiment, els seus projectes i propostes a través del ciberespai, tenint una gran capacitat de convocatòria i mobilització. La democràcia en sortirà beneficiada perquè serà la voluntat popular la que posarà límit a l’assetjament actual dels mercats i les agències de qualificació sobre els governants; reformarà, allà on sigui procedent, les pautes electorals i suprimirà els paradisos fiscals; transformarà una economia d’especulació i guerra (4.000 milions de dòlars al dia) en una economia de desenvolupament global sostenible; fomentarà l’educació que permet dirigir amb sentit la pròpia vida i actuar en virtut de la reflexió personal...
Però tot això vindrà de l’acció serena, mai de la violència ni del forcejament. A Madrid i molts altres llocs d’Espanya, el comportament de vigilants i vigilats ha estat, en general, excel·lent. Desitjo vivament que, a partir d’ara, es pugui dir el mateix de Barcelona. Tant de bo, després de 34 anys, es pugui reformar la vida democràtica espanyola. Tant de bo la imatge inicial del 15-M es mantingui per garantir el triomf de l’expressió ciutadana, una contribució que no es farà utilitzant la força.
El 15-M pot representar una gran inflexió en favor de l’evolució, contra la inèrcia que consisteix a voler seguir aplicant fórmules d’abans als problemes d’avui. L’evolució permet canviar el que s’ha de canviar i conservar el que s’ha de conservar. L’alternativa és la revolució, i -m’agrada insistir en això- la diferència és l’erra de responsabilitat.
El futur està per fer. Siguem capaços d’inventar-lo.
Així no
Saül Gordillo - AVUI / EL PUNT - 16/06/11
Barrar el pas als diputats no va ser una bona idea. Fer-ho de manera violenta ha estat l'error d'una minoria que anirà a càrrec de la majoria d'“indignats”. El fons del moviment originat el 15-M és vigent, perquè la crisi i les seves conseqüències (un 40% d'atur juvenil, per exemple) no només segueixen aquí sinó que van per llarg. La reclamació d'una millor democràcia també és assumible per amplis sectors de la ciutadania, que veu els polítics com un dels principals problemes del país. Darrere l'expressió de malestar a la plaça de Catalunya hi ha moltes assignatures pendents. Les acampades s'havien d'interpretar amb el fenomen a les xarxes socials, on el nivell del debat és interessant. Calia mirar-s'ho amb un esperit obert i certa prudència, en cap cas criminalitzant que gent diversa i desfavorida decidís ensenyar una targeta groga a la política com a classe i a determinada economia que marca totes les pautes.
Part de la conquesta aconseguida en un primer moment, amb una fórmula pacífica que havia deixat els partits tradicionals fora de joc, queda en entredit després de la jornada d'ahir. En el Parlament recau la sobirania del poble de Catalunya. Que els nostres polítics hagin d'esmenar errors no legitima una acció desafortunada contra ells i contra allò que representen. El Parlament no és ni Wall Street ni el Congrés dels Diputats, tampoc no és la Comissió Europea. Atacar les institucions democràtiques de Barcelona carregant-li els neulers dels poders reals de Madrid, Brussel·les i Washington demostra diòptries de miopia. Prefereixo pensar que no hi ha cap rerefons espanyolista.
He defensat les institucions del país quan aquestes eren atacades per la caverna mediàtica d'allà i pels acomplexats d'aquí. Avui segueixo defensant-les encara que hi hagi motius per a la indignació. No tot s'hi val. I veure el president del meu país i la presidenta del nostre Parlament aterrant en helicòpter no és la imatge més estimulant. Per altra banda, l'episodi haurà tingut un efecte contraproduent per als que diuen combatre les retallades socials. Ahir la notícia havia de ser un pressupost pactat amb el PP.
Una jornada inquietante
Se puede discutir de todo y en todas partes siempre y cuando se haga sin violencia y con respeto
Lluís Foix - LA VANGUARDIA - 16/06/2011
La sesión más importante de un Parlamento es la del debate de los presupuestos. Lo era especialmente ayer en vista del primer presupuesto presentado por el Gobierno salido de las urnas el pasado noviembre. Se abrió la sesión casi puntualmente como queriendo dar la sensación de normalidad. Y no había normalidad.
El president Mas y la presidenta De Gispert llegaron en helicóptero a las puertas del Parlament. Varios consellers y diputados aterrizaron en el mismo lugar en los ocho trayectos aéreos para transportar a parlamentarios. Un grupo numeroso llegó a bordo de furgones policiales. Y los que se arriesgaron a entrar a pie fueron abucheados, golpeados y asediados. Muy inquietante la cruz negra pintada en la gabardina de la diputada Tura.
Algo muy grave ocurrió ayer por la mañana para que todos los grupos parlamentarios condenaran unánimemente la violencia practicada por quienes impidieron la libre entrada de los diputados en el Parlament. El acuerdo de que ningún partido entrara a valorar los operativos policiales indica la gravedad del momento.
Estuvo claro y rotundo el president Mas al advertir que no se permitirá que se crucen más líneas rojas y anunciando un posible uso de la violencia legítima si se vuelve a impedir la entrada o salida de diputados, periodistas o funcionarios del Parlament.
A pesar de la importancia del debate de presupuestos, la jornada de ayer se caracterizó por la defensa de las libertades que fueron gravemente lesionadas por el colectivo de indignados que confundieron el Parlament con la plaza Catalunya o las calles en las que se han manifestado en el último mes expresando un serio malestar sobre la crisis, el funcionamiento de las instituciones o la respuesta política a los problemas de la gente.
Es intolerable que el Parlament estuviera sitiado durante muchas horas en el día de ayer. No sé si se pudo evitar el secuestro de la sede de la soberanía popular. Ya habrá tiempo para analizar cómo se estudiaron y ejecutaron los dispositivos policiales. El mensaje que salía ayer del Parlament es que se puede discutir sobre todo y siempre, en las instituciones y también en las calles, pero con el imprescindible requisito de hacerlo sin violencia física y con el respeto a las ideas o propuestas de los demás.
La democracia no es sólo una cuestión de temas de fondo sino también de procedimientos, de ideas, de ideales, de compromisos con la moralidad de los actos públicos. Los elementos esenciales de la sociedad abierta popperiana son la libre discusión y la existencia de instituciones para proteger la libertad y amparar a los desfavorecidos. Aquí no entran los profesionales de la violencia y la coacción. Pero sería un error hablar sólo de orden público sin acometer políticamente los problemas que angustian a muchos, tanto si están indignados como si no.
Marcaje al diputado
JOSEP RAMONEDA - EL PAÍS - 16/06/2011
Los indignados corren el riesgo de empezar a perder la batalla de la comunicación
Los llamados indignados recibieron el lunes un regalo inesperado. La dimisión de tres miembros del Tribunal Constitucional, en protesta por el incumplimiento por parte del Parlamento de la obligación de sustituirles en los plazos determinados por la ley, abundaba en el deterioro de las instituciones democráticas que se ha venido denunciando en la calle desde que empezó el Movimiento 15-M. Y conectaba con la simpatía que los ciudadanos han demostrado, a través de las encuestas, por este movimiento.
El regalo pilló a los indignados en plena discusión de la táctica a seguir para mantener vivo el movimiento, cuando las acampadas daban síntomas de un agotamiento que conducía inevitablemente a la marginalidad y a la paulatina desaparición de la escena mediática. Surgió la idea del marcaje directo a los políticos. En principio, podía parecer razonable aumentar la presión sobre quienes podrían emprender las reformas necesarias para renovar el sistema democrático. En la práctica el marcaje se ha convertido en intimidación. Con el agravante del carácter simbólico negativo que tiene tanto tratar de impedir la entrada de los diputados a los Parlamentos como el inquietante gesto, por lo menos para los que tenemos memoria, de marcar con espray a algunos de ellos. El Movimiento 15-M, en sus diversas variantes, ha dado con estas acciones los argumentos que necesitaban los que, desde el primer momento, esperaban la circunstancia adecuada para desacreditarlos y para transmitir a la opinión pública una imagen falsa de ellos, como grupos antisistema desestabilizadores. Los indignados corren el riesgo de empezar a perder la batalla de la comunicación.
Mantener un movimiento en la calle es muy complicado, salvo que se produzca una movilización masiva de la ciudadanía. La duración de la protesta reduce inevitablemente el número de participantes y la radicaliza. Estos movimientos siempre tienen dos almas: el alma reformista y pacífica y el alma revolucionaria y agresiva. Mientras el número de movilizados es grande se mantiene el carácter cívico y los grupos más radicales no encuentran espacio favorable para hacerse notar. Pero a medida que se va perdiendo afluencia y que el grupo se reduce a los más militantes, el peso de los radicales crece. Y con ello, la posibilidad de cometer acciones que les desprestigien. En Cataluña, el Gobierno catalán estaba esperando el error desde la fallida operación policial de limpieza de la plaza Cataluña, de la que los indignados salieron reforzados por la desproporción de la actuación policial. El intento de impedir la entrada de los diputados al pleno de los recortes ha sido hábilmente administrado por las autoridades para romper el efecto de simpatía que se había instalado en la opinión pública, a pesar de algún exceso de escenificación, como la entrada del presidente Mas y algunos consellers en helicóptero, que favorece la imagen buscada por los manifestantes de un Parlamento blindado, lejos de la ciudadanía.
Sería, sin embargo, un disparate que tanto los Gobiernos como los partidos políticos y los medios de comunicación dieran por amortizado el movimiento y se limitaran a la criminalización de lo que quede de él. Sería equivocado, por dos razones: porque los motivos para la protesta existen -tanto los que tienen que ver con la gestión de la crisis, como los relacionados con la calidad de la democracia- y porque, independientemente de la suerte de estas movilizaciones, una gran parte de la ciudadanía seguirá considerando fundadas sus críticas y muchas de sus propuestas. Una democracia representativa digna de este nombre tiene que ser capaz de hacer suyas estas demandas y asumir las reformas necesarias.
Por dos caminos se llega al mismo malestar: unas políticas económicas de los grandes partidos montadas sobre el mito de la austeridad, que en casi nada se diferencian, que mucha gente percibe como la consagración de los privilegios de unos pocos, en dirección a lo que Paul Krugman ha llamado "una sociedad de rentistas: banqueros y grandes fortunas", y el abandono a su suerte de la economía productiva (condenada por el crédito) y de las clases populares. Y un sistema democrático cada vez más cerrado sobre sí mismo, en el que se produce la alternancia pero sin alternativa, y en el que se cultiva la indiferencia y el miedo, reduciendo la democracia al voto cada cuatro años. En el malestar crece una idea tan peligrosa como real: el espacio de las opciones que ofrecen los partidos tradicionales es cada vez más estrecho. Y cada vez hay más gente que no se siente representada en él. Por la salud de la democracia, los partidos no pueden mirar a otra parte.
Las razones de los toldos
JORDI GRACIA - EL PAÍS - 16/06/2011
Hay cálculo político en la actuación de la Generalitat : justificar la violencia frente a indignados y rebeldes
Algunos políticos no entienden que hay un polvorín de gente muy cabreada
Parece mentira, pero no lo han entendido. Las imágenes de los acampados seguramente no bastan para quitarse de encima las costumbres felices y apacibles de una democracia próspera que ha empezado a dejar de serlo, como en otros países europeos. Demasiada gente empieza a sentir que la prosperidad es cada vez más cosa del pasado, que los recortes sociales no son papel mojado sino actuaciones políticas con efectos reales y quizá todavía algo más: que la misma clase política es la única responsable, para bien y para mal, de lo que sucede en el espacio público y no parece que tenga interiorizada esa responsabilidad ante quienes de veras están padeciendo el desempleo, las reducciones de salario o las rebajas de servicios. Eso dice el 15-M y eso decían los concentrados en la plaza de Cataluña de Barcelona imprudente y temerariamente desalojados por el consejero de Interior de la Generalitat Felip Puig.
Pero él sí ha aprendido la lección y la chulería innata y conocidísima del personaje acaba de jugarle una mala pasada. La respuesta política del consejero a las protestas por la actuación policial de hace un par de semanas la hemos tenido estos días, y sobre todo ayer miércoles en el parque de la Ciutadella , en cuyo interior está el Parlamento de Cataluña. Desde hacía días tanto Felip Puig como el resto de lectores de periódicos y medios audiovisuales sabíamos que había una concentración programada para impedir el acceso al Parlamento el día del debate del presupuesto. La tarde anterior la afluencia de grupos fue creciente y sobre todo concentrada en dos de los accesos al parque de la Ciutadella , los dos más alejados del Parlamento. Se desalojó el parque y se cerraron las puertas por la noche. Y hasta mañana por la mañana, debió de pensar Felip Puig. De oficio, me parece a mí, todas las alarmas en Interior debían haberse disparado el día antes para proteger el derecho y el deber de acudir al Parlamento a discutir la Ley de Presupuestos. Pero no, por la mañana las puertas de acceso fueron custodiadas por la policía para permitir el paso de los diputados, varios de ellos fueron zarandeados, insultados y acosados pese a la presencia de la policía autonómica, que acabó aconsejando cambiar de ruta o desistir de entrar por ahí.
La coacción de los concentrados contra los diputados es obvia y obviamente reprobable: estaba anunciada ampliamente por ellos mismos. Pero era reprobable en la mañana del miércoles y también el día anterior. La pasividad de Felip Puig no fue desatención o negligencia sino cálculo político astuto e irresponsable: desertó del deber de proteger a los parlamentarios ante la amenaza conocida y ya visible. Pero prefirió no actuar.
El resultado de su inhibición forma parte de la estrategia retadora del personaje: ha dejado actuar a los jóvenes movilizados para justificar ante las cámaras y en horarios de máxima audiencia que la única manera de actuar contra los descontentos, indignados o rebeldes sociales puros es la violencia. Y Artur Mas salió enseguida, en discurso solemne, hablando de violencia callejera y del traspaso inadmisible de las líneas rojas. Lo ha dicho como si no supiese que hay un polvorín social de gente muy cabreada y al borde de la incomprensión, de no saber qué hacer y de tener miedo físico al futuro.
Para demasiados políticos es como si la euforia de sus victorias electorales les hiciese creer que más o menos todo sigue igual y estos enredos no van a desinflar el globo de sus pequeñas victorias, o como si nada demasiado grave estuviese pasando y el movimiento del 15-M fuese una expresión nostálgica del 68 (¡ay, el 68...!) o un residuo menor de la agitación de épocas periclitadas.
Yo creo que se algunos políticos se han olvidado completamente de lo que significa la violencia callejera como reacción explosiva contra el desánimo, el miedo o la sensación de no pintar nada. Cuando los políticos reclaman cordura a los movilizados parecen olvidar que están ahí precisamente para expresar la falta de cordura de obviar sus protestas, de no entender que expresan un malestar de fondo y forma que tiene que ver con la indiferencia de fondo y la tolerancia de forma con que han sido escuchadas y digeridas sus protestas.
Algunos, en nuestras Cámaras de representación política, parecen estar fuera del planet a Tierra; y quizá son demasiados quienes necesitan llamadas tan crudas de atención como la de ayer para comprender que la irritabilidad social, la abstención electoral y el voto en blanco son ingredientes activos del deterioro de la confianza en el sistema y del empobrecimiento contable, material, de las condiciones de vida de muchos ciudadanos (por cierto, entre ellos, muchos, muchos con carrera y estudios universitarios, y no precisamente agitadores profesionales, aunque a este paso vayan a acabar siéndolo).
Artur Mas ha enfatizado la legitimidad de la violencia policial en democracia para preservar la función del Parlamento. Tiene razón: lo que no se comprende es que deba poner énfasis en una obviedad semejante y tampoco se comprende bien si sabe o no sabe que esa declaración es la mejor forma de alimentar una espiral descontrolada de violencia. Las amenazas de su chulo de guardia en Interior y las suyas propias apelando a la legitimidad de la violencia engendrarán indefectiblemente un efecto de violencia mayor en los movilizados.
Tener el monopolio de la violencia obliga a ejercerla con cálculo y previsión, sobre todo cuando se está ya informado de la acción coactiva prevista nada menos que contra parlamentarios. Si no fuese una irresponsabilidad por mi parte, diría que tanta pasiva imprevisión es una estudiadísima desactivación de las razones de los movilizados por la vía de las imágenes televisivas, el humo, las carreras y el acoso (intolerable e inaceptable) a los parlamentarios. O la imagen del caos, como dijo Mas, obviando por completo lo que significan de verdad el caos y la violencia callejera.
Quizá muchos de ellos no han acabado de entender las razones de fondo y forma de una movilización con mayoritario ánimo de regeneración democrática y que precisamente por eso acude a las puertas del Parlamento. De golpe va a resultar que el modo de desactivar al M-15 va a ser convirtiéndolo en agitación revolucionaria de vieja estirpe sin respetar ni entender lo que de veras significa: el rechazo a la debilidad política frente al poder del dinero, la incapacidad para mitigar el alcance social de los recortes y la insensibilidad ante el debilitamiento del Estado social cuando más falta hace. Las porras policiales sueñan con derribar no los toldos, sino las razones de los toldos.
És democràcia, estúpids!
Andreu Mayayo - PÚBLICO - 16 jun 2011
L’error d’entrada és fixar com objectiu barrar el pas al Parlament. No es pot tirar la pedra i amagar la mà
Mentre que a Madrid els indignats surten victoriosos de Sol i a Itàlia es guanyen referèndums, que obren la porta a una nova estació política, a Barcelona es resol malament la retirada de l’acampada de la plaça Catalunya i es malbaraten les raons i la complicitat social en una acció estúpida absolutament contrària a l’esperit de la no-violència que impregna el pamflet de Stéphane Hessel. Un cop més, el moviment de protesta legítim es veu desbordat per una minoria que creu que la bondat de les seves vindicacions justifica qualsevol tipus d’acció. Un cop més, haurem de recordar l’ètica del convenciment i l’ètica de la responsabilitat de Max Weber. La responsabilitat de l’acció fora de lloc i desproporcionada dels Mossos del dia 27 de maig és del conseller Puig. La responsabilitat dels actes d’ahir és del moviment dels indignats i no es pot fugir d’estudi dient que era una minoria. L’error d’entrada és fixar com objectiu barrar el pas al Parlament. No es pot tirar la pedra i amagar la mà. Ho sento.
Fa dos anys, al bell mig de les mobilitzacions contra l’anomenat pla Bolonya, l’assemblea d’estudiants de les Facultats de Filosofia i Geografia i Història de la UB es va atorgar el dret de decidir sobre les persones -docents, personal d’administració i serveis, estudiants...- que podien entrar a les dependències universitàries del campus del Raval. La finalitat era garantir una convocatòria de vaga permanent que, en la pràctica, la majoria d’estudiants havien decidit no seguir per inútil i, sobretot, desmobilitzadora. En el moviment estudiantil, com és habitual, el cessament de l’activitat acadèmica provoca l’evaporació del gros d’alumnes.
A diferència de molts col·legues que esperonaven la protesta amb un cinisme esfereïdor (s’estalviaven de fer classes, esclar) o bé amb la condescendència generacional (són joves) profundament reaccionària, vaig optar per la confrontació amb els meus alumnes fins que van deixar el pas franc. Els vaig parlar de la fermesa de la CNT del Noi del Sucre, de les CCOO de Cipriano García, del PSUC de Gregorio López Raimundo, revolucionaris de pedra picada i gent d’ordre, per descomptat.
