L’ofensiva neoliberal i destructora de l’arquitectura social de Catalunya ha començat. La crisi és una coartada, no la raó ni, òbviament, la causa per a desmantellar serveis i programes socials
Carta del primer secretari del PSC, José Montilla, a la militància. Dimarts, 7 de juny 2011
Amics i amigues,
El Govern de Convergència i el d’Unió està obsessionat en destruir la tasca dels Governs d’esquerres anteriors. La demolició, per tal que sigui efectiva, ha de ser personal, política i legislativa. Volen una idea única de país i els fa nosa qualsevol presència que recordi o simbolitzi les etapes anteriors.
Aquest procés passa, per exemple, per oblidar i menystenir l’Estatut i el seu potencial d’autogovern. Ens trobem en una situació paradoxal i preocupant: el Govern de Catalunya en lloc de defensar les lleis, les oblida, o bé, intenta destruir-les, sense justificació, com és el cas de la Llei de Barris, en el marc d’una contrareforma social com la que suposa l’anomenada Llei Òmnibus.
L’ofensiva neoliberal i destructora de l’arquitectura social de Catalunya ha començat. La crisi és una coartada, no la raó ni, òbviament, la causa per a desmantellar serveis i programes socials que fan, precisament, el dic de contenció més important contra la duresa de les condicions socials i econòmiques que la crisi provoca en una part molt important de la nostra ciutadania.
La precipitació i la urgència del tràmit parlamentari de la llei Òmnibus és un altre símptoma de preocupació. Aquesta ofensiva política, per tal d’avançar amb la mínima oposició i resistència, necessita un Parlament emmanillat i desbordat. La duresa de les mesures, la precipitació en la tramitació, l’acumulació de temes tan diversos, la derogació de garanties i la desorganització administrativa que poden suposar reclamarien un tràmit parlamentari més ordenat i amb més temps per estudiar i analitzar les conseqüències de cada mesura. Però CiU no vol. Té pressa perquè té por que es pugui veure que darrera de les declaracions de simplificació administrativa i de lluitar contra la crisi el que s’amaga és una autèntica involució política.
El Govern de Convergència i el d’Unió diu que vol simplificar, però d’aquesta manera generaran un caos administratiu i un espai jurídic desregulat que només afavorirà els més forts i la seva impunitat. Dit això, estem oberts a negociar i donar suports a aquells temes –que són molt pocs, al text- que realment milloren i simplifiquen l’administració.
Aquest procés coincidirà amb la tramitació dels Pressupostos. Els nostres arguments per votar no, han estat molt ben explicats per Miquel Iceta abans d’ahir en el seu diari i pels nostres portaveus al Parlament. No m’estendré. Però sí vull alertar-vos que la poderosa màquina publicitària i mediàtica del Govern ja ha posat en marxa el ritual de frases fetes: La culpa dels nostres mals sempre és de Madrid (i de la complicitat traïdora dels socialistes catalans) i el Govern català mai té la culpa de res i ningú més que CiU pot i sap defensar Catalunya.
La prepotència, i la fal·làcia, de les seves afirmacions no evita que quallin entre bona part de l’opinió pública i publicada. Però cada cop més catalans i catalanes saben i se n'adonen que al darrera d’aquesta música el que hi ha és una lletra ben diferent: la de les contrareformes més dures que mai s’han fet contra l’estat del benestar. Però no estarem de braços plegats, amb la boca tapada i mirant a un costat. Plantarem cara perquè creiem que és el millor per a Catalunya i la seva gent. I també per conviccions.
Per altra banda els socialistes catalans abordarem, aquests dies, l’inici del període congressual. Ahir a la Comissió Executiva del PSC es va presentar la ponència marc i en un període de quinze dies el nostre Consell Nacional, l’òrgan estatutari competent, fixarà el calendari i l’itinerari de debats del nostre congrés. Crec que, com ja he dit en d’altres ocasions, és un moment decisiu en la història del PSC. No es tracta de rellevar, només, una direcció, sinó de decidir l’orientació, el camí, que el PSC ha de seguir en els propers anys per recuperar la centralitat de la política catalana, per continuar fent de la política un servei públic compromès amb Catalunya i els nostres ideals de llibertat, justícia social i solidaritat.
Els perquès del no als pressupostos
Publicat per Miquel Iceta el 5 de juny al seu diari
“La notícia política de la setmana a Catalunya ha estat la presentació del projecte de pressupostos de la Generalitat per al 2011, que ha coincidit amb l’aprovació al Parlament de la pràctica eliminació de l’impost de successions acordada entre CiU i PP.
Els socialistes presentarem una esmena a la totalitat del projecte i votarem no als pressupostos perquè entenem que es resignen davant la crisi, són insolidaris i també imprudents a l’hora de gestionar amb credibilitat el dèficit de la Generalitat.
Des dels rengles de CiU i també des d’algunes tribunes d’opinió se’ns interpel·la permanentment als socialistes catalans per tal que donem suport al projecte de pressupostos o, com a mínim, que ens abstenim per facilitar la seva aprovació. La cantarella és coneguda: “al cap i a la fi vostès són responsables del dèficit i tampoc no hi ha marge per fer uns pressupostos gaire diferents”. Les dues premisses són falses: ni la situació de les finances de la Generalitat és tan dolenta com la pinten (ara veiem com el PP fa el mateix a Castella-La Manxa dient com va dir aquí Oriol Pujol que no poden pagar la nòmina) ni el dèficit és atribuïble a excessos en la despesa sinó a la caiguda d’ingressos causada per la crisi. La prova que la situació no és tant dolenta és la bona acollida de l’emissió de bons de la Generalitat impulsada per l’actual Govern que, per cert, va criticar tant i tant el govern anterior quan aquest va fer una emissió similar.
Els socialistes vàrem acreditar la nostra disposició a col·laborar en temps difícils facilitant la investidura del President Mas, l’endemà d’una severa derrota electoral. En canvi, no donarem suport als pressupostos perquè, senzillament, no els han volgut pactar amb nosaltres. Deixant a banda la permanent manca de sentit institucional del govern, més obsedit a responsabilitzar de tots els mals a l’anterior govern que no pas a cercar la col·laboració dels socialistes, fa mesos veníem advertint que no seria possible acordar els pressupostos si les retallades en polítiques socials anaven, a més, acompanyades d’una reducció d’impostos als sectors més benestants. Érem i som conscients que el govern tenia i té poc marge, però ha decidit utilitzar el poc marge que té per renunciar a ingressos fiscals i a la necessària pedagogia cívica, que consistiria a explicar que es demanen esforços a tothom i, en especial, als que més tenen. CiU ha utilitzat el poc marge que té per assegurar-se el vot del PP, obrint també la porta a una futura reforma a la baixa de l’impost de donacions i a reduir el tipus autonòmic de l’IRPF a les rendes més altes. Fins i tot menteixen quan parlen de l’impacte de la reforma de l’Impost de Successions que han acordat amb el PP. Mentre en la memòria del projecte de pressupostos limiten l’impacte a una baixada de 51 milions d’euros en la recaptació, en la memòria del projecte de reforma de l’impost de successions assenyalaven una baixada en la recaptació de 157,8 milions d’euros el 2011 i de 102,4 milions d’euros el 2012. Tampoc no els agrada que recordem que ells mai no van votar cap pressupost del govern anterior (i recordem que la crisi originada el 2007 va tenir impacte sobre els pressupostos de 2008, 2009 i 2010), cap pressupost del govern Zapatero, i que les seves propostes pressupostàries, de forma indefectible, consistien en augmentar les despeses i reduir els ingressos. Si els haguéssim fet cas, probablement la Generalitat hagués fet fallida. Si volien un acord pressupostari amb els socialistes haurien de negociar-lo, ajornant les mesures que redueixen els ingressos públics, assegurant que els pressupostos són eficaços per lluitar contra la crisi i generar ocupació, i revisant les retallades per corregir injustícies. Però l’acord CiU-PP va exactament en la direcció contrària. No se’ns pot demanar als socialistes un “gest de país” si el Govern que ens el demana no és capaç de fer el gest d’ajornar ni que sigui un any l’eliminació d’un impost, ja que té quatre anys per complir el seu compromís de campanya.”
- Un article d’opinió en què s’explicita clarament les polítiques neoliberals del Govern d’Artur Mas:
Motivos de indignación
FRANCESC VALLS - EL PAÍS - 05/06/2011
Los soberanistas señalan el cuerno de la abundancia del pacto fiscal mientras que con la ley ómnibus zurran al eslabón social más débil
Mientras Cataluña aguarda el cuerno de la abundancia del nuevo pacto fiscal, el ruido de tijeras pone banda sonora al día a día y acompaña los lamentos de una sufrida ciudadanía, que indignada o no, ve mermar su bienestar. Los recortes del Gobierno catalán -inexorables, asegura la ortodoxia de la UE , en la carrera para superar el déficit- se llevan por delante posibilidades reales de equidad para los más débiles, en un contexto social en el que el paro juvenil supera el 40%.
En esa dura cotidianeidad hay mucho opinador que perplejo se pregunta por qué entre los acampados en la plaza de Cataluña no ha cuajado la agenda nacionalista. Algunos encuentran razones en el pasado, prefieren viejas recetas y aseguran que la negra pezuña de la extrema izquierda de los setenta se ha abierto camino entre los indignados. Sería pues la venda del prejuicio la que impediría a tanto refractario acampado ver que tiene la panacea al alcance de la mano, primero con el pacto fiscal en el marco de un soberanismo difuso. Con tan sugestivo futuro, ¿cómo es posible que alguien en Cataluña sea capaz de sustraerse a un discurso que hunde sus raíces en la realidad de unas balanzas fiscales claramente desfavorables y en un sistema de financiación que muestra su endeble normativa a la hora de lograr los fondos de competitividad?
Para ahorrar paseos en el tiempo, una posible respuesta hay que buscarla en el pasado viernes: el mismo día que en el Parlament echaba a andar la comisión sobre el pacto fiscal, trascendían las consecuencias de la ley ómnibus del Gobierno de CiU, un texto de con más de 600 artículos que lleva consigo una ración de recortes más que notable. ¿Puede sorprender la desafección de los indignados a ver el camino del cielo que muestran los apóstoles del soberanismo con una mano, mientras con la otra zurran al eslabón más débil de la ciudadanía? La receta de que con pacto fiscal no habría recortes sociales no satisfaría por la vía empírica a ciudadanos de países con plena soberanía como Irlanda, Grecia o Portugal, que han sido intervenidos para salvar a los bancos. Ni para las naciones con Estado, ni para las que no lo tienen sirve la fórmula -a pesar de su reiterado fracaso, de gran moda gestual- de renacionalizar la vida política, entre otras cosas porque la vida económica está desnacionalizada.
Todas estas observaciones son visibles desde la acrisolada óptica socialdemócrata o incluso democristiana europea de la época de la Guerra Fría , sin necesidad de recurrir al mayo francés ni de buscar explicaciones en el mundo de la extrema izquierda de la transición. Desde luego, bajo ese punto de observación es bien visible la intencionalidad de las medidas contenidas en la ley ómnibus o en la de acompañamiento presupuestario que proyecta el Gobierno catalán. Se congela la ley de barrios, se flexibiliza la reserva de suelo para construcción de vivienda protegida, se privatiza parte de la actividad quirúrgica en los hospitales públicos, se exime de la declaración de impacto ambiental durante seis meses a las empresas que inicien su actividad, se exige el empadronamiento de seis meses para ser atendido por la sanidad pública, se recorta en un 75% la ayuda a las familias. Y eso sí, para que no haya fuga de capitales a Valencia o Madrid, se suprime el impuesto de sucesiones. Es cierto que esta última medida solo supone dejar de ingresar 50 millones de euros este año, cantidad débil económicamente, pero ideológicamente poderosa. Y ya que las comparaciones son odiosas, motivo de más para afirmar que esos 50 millones suponen prácticamente el montante de la partida de la Ley de Barrios para este año de saldo y finiquito.
Los indignados que acampan y los que habitan en el mundo del tresillo tienen más motivos para fruncir un poco más el ceño. Y ahí va otro más: cuando toda esta información de nuevos recortes trascendió, la oposición se preparaba para un merecido descanso de fin de semana. Salvo alguna digna excepción, nadie había buceado en el texto que se avecina con sus más de 600 artículos. Solo el Gobierno, ese que señala el futuro soberanista con una mano, había hecho sus peculiares deberes con la otra.
