L’encant perdut del tripartit
L'any 2003, Pasqual Maragall ja rebia bufetades, encara que aleshores el tripartit era gairebé obligat per higiene democràtica. L’alternança és la base del sistema i la llibertat es marceix quan un partit -el que sigui- controla un estat massa temps. Van ser 23 anys.
Les crítiques d'avui són més justes? Ho són perquè el mateix inventor (a l’ombra) de la fórmula del 2003, José Montilla, acaba de proclamar que l’experiència ha estat positiva però que no es repetirà encara que (difícil) el PSC, Esquerra i ICV conservin la majoria.
Què li ha passat al tripartit? El 2003 tenia tres fonaments: l’alternança, el denominador comú progressista i una visió no incompatible (a curt termini) de Catalunya i Espanya. Maragall predicava el federalisme asimètric. Carod era independentista, però demanava un nou Estatut. Set anys més tard ja hi ha hagut alternança i el seu balanç és discutible. El denominador comú segueix sent-hi encara que amb serioses dissonàncies. Però la deslegitimació principal és el cisma respecte de Catalunya i Espanya entre el PSC i ERC.
El 2006 ja va ser complicat. CiU va inocular en ERC el complex de culpa per tenir sexe amb un partit «espanyol». I el pacte final de l'Estatut entre Zapatero i Mas tenia dos objectius: que l'Estatut fos aprovat a Madrid (bé) i expulsar ERC del consens estatutari (malament). Va ser un error. Els dos protagonistes ho van pagar. El tripartit va ressuscitar perquè ERC no volia (com CiU el 2003) perdre el poder i perquè el PSC es va rebel·lar a un PSOE que cremava per la gran coalició a Catalunya i els vots de CiU a Madrid.
Refer el tripartit el 2006, amb una ERC radicalitzada pel no a l'Estatut, tenia alt risc. La gestió és discutible. Vallès i Tura han fet més presons en 7 anys que Pujol en 23, però la imatge pública és negativa. Per errades de comunicació, segur. I perquè ha sorgit una incompatibilitat immediata entre el PSC i ERC respecte d'Espanya. Montilla no ha aconseguit que Zapatero -encara menys el Constitucional- avali el federalisme asimètric. I ERC ha passat de reclamar un nou Estatut (2003) a no votar-lo (2006) i a proposar un immediat referèndum d’independència (2010). Ha estat el refugi de Puigcercós davant les acusacions de traïció d'un rar front ampli que anava des de Mas fins a Laporta i Carretero.
És gairebé impossible que governin junts un partit federalista (però que no gosa defensar l’asimetria a Madrid) i un altre que vol la independència per demà al matí. I que somia amb Kosovo. Per això té raó Montilla al dir que el tripartit no es repetirà. Però Mas sap que no és impossible. Perquè si malgrat tot el tripartit repetís majoria absoluta, s’hauria expressat un vot de càstig a l’opció de CiU.
Joan Tapia, periodista
(El Periódico, dimecres 27 de octubre del 2010)
La preferible política de la claredat
Exactament d’aquí un mes, els catalans disfrutarem de la jornada particular, anomenada de reflexió, prèvia a tota cita electoral. Desconec si hi ha estudis sobre quants electors utilitzen de veritat aquest dia per fer un balanç raonat de les promeses que han sentit i quants indecisos decideixen llavors el seu vot, si és que decideixen anar a votar. Sóc dels que pensen que l'important no és el que es diu durant la campanya electoral, sinó el que s’ha dit o fet abans. En qualsevol cas, crec que les pròximes setmanes hauríem d’exigir claredat, molta claredat. Després de la febre sobiranista, sembla que aquestes eleccions podrien ser crucials. O haurien de ser-ho. No obstant, correm el risc que, lluny de la claredat, sigui l'ambigüitat el que caracteritzi novament algunes posicions en relació amb el futur de Catalunya a Espanya.
Per això vull parlar de Stéphane Dion, professor, dirigent del Partit Liberal, federalista i ferm partidari de la unitat del Canadà, conegut durant molt temps com el «ministre de la claredat». La màxima contribució d’aquest quebequès ha estat la d’enfrontar-se a la hipòtesi secessionista utilitzada com un estratagema desproveït de voluntat sincera d’arribar fins a les últimes conseqüències. Una crítica, doncs, del sobiranisme com a amenaça i esquer electoral. I això ve a tomb perquè la candidatura que molts assenyalen com a virtual guanyadora dels pròxims comicis catalans es continua movent entre dues aigües, entre el desig de la independència i una estratègia política confusa. Davant d'un ampli ventall d'ofertes secessionistes, Artur Mas ens proposa ara un escenari general de ruptura a l'horitzó de dues legislatures, encara que sense aclarir ni com ni quan. I, mentrestant, afirma que és factible aconseguir el concert econòmic, que suposaria quedar-se. És a dir, que CiU vol continuar alimentant la ruptura afectiva amb la resta d'Espanya, però sense traçar tampoc un full de ruta secessionista. Pensant en Catalunya, crec que l’exemple canadenc és útil per adonar-nos que, enfront de l'ambigüitat, sempre és preferible la política de la claredat.
Joaquim Coll, historiador
(El Periódico, dimecres 27 de octubre del 2010)
