El 25 d'abril del 1986, va fer 25 anys, es va promulgar a Espanya la llei general de sanitat (LGS), el mecanisme que va reordenar l'obsolet i precari sistema sanitari que hi havia al país. Malauradament, Ernest Lluch que va pilotar amb mestratge l'aprovació LGS no ho pot celebrar.
En canvi avui tenim una mala notícia per a la sanitat pública a Catalunya, entre les propostes del Govern català, que de moment a fet publiques "que descarta detallar la retallada sanitària fins després de les eleccions municipals del 22 de maig". Realment com afectarà la retallada del Govern Mas a la sanitat no s’ha sap. El conseller Boi Ruiz a ajornat els detalls de la tisorada, ara el Govern ha decidit ajornar aquestes explicacions, tot hi haver anunciat que finalment la retallada en sanitat no arriba al 10%.
I la sanitat va ser per a tothom
La llei que va universalitzar l'atenció sanitària pública i va consolidar l'Estat del benestar fa 25 anys
RAFA JULVE / ÀNGELS GALLARDO - EL PERIÓDICO - 24 de abril del 2011
El 25 d'abril del 1986, demà farà 25 anys, es va promulgar a Espanya la llei general de sanitat (LGS), el mecanisme que va reordenar l'obsolet i precari sistema sanitari que hi havia al país.
Tres van ser els pilars en què es va sostenir el text legal, que va tenir com a principal impulsor el socialista Ernest Lluch, ministre de Sanitat entre el 1982 i el 1986, assassinat per ETA el 2000. El primer pilar va establir la universalitat del servei. Tots els ciutadans tenen el dret de rebre tractament i visita mèdica i no només els que cotitzen a la Seguretat Social , com havia estat fins llavors. El segon va reforçar la cohesió estructural a través del Sistema Nacional de Salut, l'organisme encarregat de coordinar les diferents xarxes assistencials que havien funcionat de manera inconnexa. I el tercer va impulsar una descentralització que va permetre a les comunitats autònomes organitzar i desenvolupar els seus serveis sanitaris públics. En paral·lel, la llei va establir que la sanitat pública passava a ser finançada pels impostos generals i no des de la Seguretat Social.
La idiosincràsia de cada comunitat
Com recorda Ramon Espasa, conseller de Sanitat entre el desembre del 1977 i l'abril del 1980, «la LGS va ser la importació per a tot Espanya dels principis i les propostes que des de la Conselleria de Sanitat del Govern de Tarradellas havíem fet per a Catalunya», que ja va obtenir les competències en aquesta matèria a principis dels anys 80, abans de la LGS. La resta d'autonomies les van començar a reclamar el 1991 en un procés que va culminar el 2004, quan les va demanar Madrid.
El conseller de Sanitat entre el juliol del 1988 i el gener del 1996 i director de l'Institut Català de la Salut entre el 1984 i el 1988, Xavier Trias, considera que la norma «va configurar el Sistema Nacional de Salut com la suma dels serveis de les comunitats autònomes, cosa que fa possible l'autogovern i la capacitat per estructurar els serveis responent a la idiosincràsia de cada comunitat». I també aprecia que «es va fonamentar en un concepte de sanitat que agrupa prevenció, diagnòstic, tractament i rehabilitació».
«És la norma que ha canviat més la vida de la gent els últims 30 anys a Espanya», diu Marina Geli, consellera de Salut entre el desembre del 2003 i el desembre del 2010. Per a Geli, «el gran canvi va ser fer el Sistema Nacional de Salut, que feia arribar l'assistència a tothom». I un segon avanç va consistir en el fet que «la manera de pagar-lo deixés de ser a partir de les cotitzacions a la Seguretat Social per passar a un finançament pels impostos generals».
La veritat sobre la sanitat pública
Retallar sense model, indiscriminadament, pot malmetre resultats i sortir més car en el futur
Marina Geli, exconsellera de Salut i diputada del PSC - EL PERIÓDICO - 26 de abril del 2011
Durant els darrers 30 anys, al referir-nos al sistema sanitari català, per damunt de tot ho fèiem amb orgull col·lectiu, hereus d'una antiga història liderada pel municipalisme, la societat civil, el mutualisme. Som hereus del primer mapa sanitari del president Tarradellas, del conseller Espasa i l'aposta de salut pública, amb l'empremta també del PSUC, i del traspàs de competències del 1981. Som hereus de les etapes dels consellers Laporte i Trias que, després de la llei general de sanitat, opten per un model de sistema nacional de salut finançat per impostos, descentralitzat i universal.
La igualtat d'oportunitats en salut a Espanya i Catalunya té un nom propi, el del ministre Ernest Lluch i la llei general de sanitat del 1986. Tenim l'orgull d'haver tancat el somni del company i ministre impulsant la definitiva universalització, l'any passat, del sistema sanitari. Som hereus dels consellers Rius i Pomés, que van assumir infrafinançament i canvis demogràfics. Però, sobretot, som hereus d'un professionalisme sanitari ben format, compromès, que treballa amb criteris i xarxes internacionals.
Avui, en uns mesos de desconfiança i poca ambició, afirmem rotundament que tenim un bon sistema sanitari a Catalunya. La qualitat, equitat i eficiència estan entre les cinc millors del món. Tenim un sistema nacional de salut amb gestió diversa del servei públic, un assegurament privat complementari i un bon sector privat. El nivell de formació, docència i recerca biomèdica és alt i competitiu. Tenim un fort lideratge els darrers anys en salut pública, que ha culminat amb una llei aprovada per unanimitat: la llei de salut pública.
És fals que el sistema sanitari de català gasti molt i no ens el puguem permetre. La despesa real pública el 2010 va ser de 1.371 euros per persona/any i la privada, d'entorn els 400. És menys del 8% del PIB, la pública està per sota del 6%. Estem per sota d'Espanya, la Unió Europea dels 15 i molt per sota dels Estats Units. El 2003, el dèficit era de 1.850 milions d'euros. Abans estàvem pitjor, i fins i tot s'havia deixat de pagar nòmines alguns mesos. No és cert que s'hagi invertit massa en equipaments. La població ha crescut en 1,5 milions de persones els darrers 15 anys. El pla d'inversions 2004-2015 respon a necessitats territorials i a equipaments obsolets que requereixen reformes. Si invertim un 3% del pressupost anualment podem fer el que cal fer per millorar-los.
Amb la crisi, des del 2003 s'inicien reformes estructurals per disminuir la demanda i un protocol de prescripció de qualitat, passant de creixements anuals de més del 10% interanuals a decreixements del 12% aquest any. A més, hi ha les mesures conjunturals dures que s'han pres el 2010, com abaixar salaris i preus de productes sanitaris. El model retributiu del servei públic sanitari va apostar fa anys per una part variable per objectius i productivitat i una incentivació econòmica per metges i infermeres, que ha permès els darrers anys millores de la formació continuada i de la productivitat. Amb tot, el salari base és baix comparat amb la resta d'Espanya i el món.
La gestió i el finançament sanitari és responsabilitat de les comunitats autònomes. El 2005, el Govern de Maragall va impulsar el primer Informe Vilardell per a la sostenibilitat del sistema sanitari, i el Govern de Montilla en va impulsar el segon el 2010. Cal tancar urgentment el debat de l'equitat, la qualitat i la suficiència financera al Consell Interterritorial. Resten per a Catalunya la millora del finançament de desplaçats, el patrimoni o les malalties professionals. Més enllà del finançament de Catalunya millorat amb el nou Estatut, el debat de reducció del dèficit públic només es pot fer sense lesionar la qualitat dels serveis bàsics amb acords Catalunya endins i amb Espanya.
El sistema sanitari no només no és un forat de despesa, sinó que genera una important economia productiva i ocupació de qualitat, amb un alt nivell formatiu. El model sanitari a Catalunya és un dels elements clau de l'equilibri territorial del país. I la recerca i la innovació han de permetre que la salut sigui un dels sectors estratègics de l'economia catalana.
Tenim un país i un sector acostumat com ningú a pactar, i això és el que correspon fer ara
En resum, cal lideratge i diàleg polític, professional i social. Cal posar tots el números reals d'ingressos (inclosa la recaptació d'impostos) i despeses i discutir el model. Cal impulsar la central de resultats, recuperar l'orgull i la confiança. Retallar sense model indiscriminadament pot malmetre resultats i ser més car en el futur. I cal pactar. Tenim un país i un sector acostumat com ningú a pactar: amb col·legis professionals, associacions acadèmiques i d'usuaris, sindicats i patronals. I al seu costat estem els polítics, que per damunt de tot no volem perdre qualitat i equitat i sabem que cal ser més eficient. Però necessitem parlar de model, i no de tòpics.
25 años de la ley de sanidad
Ángeles Amador, fue Ministra de Sanidad - Público - 25 Abril, 2011
El día 11 de junio de 1985, el ministro de Sanidad del Gobierno de Felipe González, Ernest Lluch Martín, presentaba ante el Pleno del Congreso de los Diputados el proyecto de la Ley General de Sanidad con las siguientes palabras: “Creo que defender aquí este proyecto de ley tiene una razón fundamental, al menos para los socialistas; es defender un proyecto de ley que extiende la sanidad a todos los ciudadanos, es conseguir en un Estado democrático algo que está en el prefacio de la Constitución , que dice que no solamente queremos construir una sociedad democrática sino que queremos construir una sociedad democrática avanzada, y una de las concreciones de una sociedad democrática avanzada es, a partir de que esta ley se apruebe y se ponga en marcha, que todos los ciudadanos de este país tendrán derecho a una sanidad pública”.
Hoy todos deberíamos celebrar el 25aniversario de su promulgación, porque el Sistema Nacional de Salud que la ley creó y que garantiza la protección de la salud de todas las personas, responsabilizando a los poderes públicos de la efectividad de ese derecho constitucionalmente reconocido, debería ser un patrimonio compartido.
La sanidad, una de las más complejas responsabilidades asumidas por el Estado, tiene al menos dos dimensiones básicas: la primera es la garantía de la igualdad sustancial ante la necesidad; la segunda es la regulación de un bien, el acceso a los servicios de salud, que ha escapado a los mecanismos de regulación del mercado.
Somos más libres cuando sabemos que ante un problema de salud no quedamos abandonados a nuestra suerte
La sanidad pública es, por tanto, un factor fundamental de cohesión social. Contribuye decisivamente a la reducción de las desigualdades sociales. Genera confianza y seguridad porque ahuyenta el miedo a los imponderables de la enfermedad. Somos más libres cuando sabemos que ante un problema de salud no quedamos abandonados a nuestra suerte. Su rentabilidad social es por tanto muy alta.
La ventanilla sanitaria es hoy el principal sensor para detectar los problemas de la sociedad en la que vivimos. En ella se perciben de manera privilegiada las desigualdades sociales, las carencias educativas, culturales, económicas, afectivas. Y también las carencias sociales de la organización política.
Conviene alertar sobre los riesgos de algunas propuestas políticas que ponen en riesgo nuestro sistema público de salud
Lo que conmemoramos es una gran conquista social porque la desigualdad ante la salud es la más insoportable de las desigualdades. Y por ello conviene alertar sobre los riesgos de algunas propuestas políticas que, lejos de consolidar y mejorar nuestro Sistema Nacional de Salud, lo ponen en riesgo.
Algunas de las amenazas que acechan a nuestro modelo son las desigualdades en el acceso a las prestaciones sanitarias en las distintas comunidades autónomas, las reducciones del presupuesto sanitario, la propuesta de introducir barreras económicas para acceder a los servicios de salud, la transformación del modelo de gestión del servicio público –con consecuencias, en algunos casos, sobre elementos esenciales del propio servicio público porque transfieren responsabilidades a manos privadas– y las demoras y carencias en la atención sanitaria, que vacían de contenido el propio derecho de los ciudadanos a la protección de la salud y llegan a comprometer la vida de los pacientes por falta de medios.
Todos esos riesgos son consecuencia de decisiones políticas que traducen, sin hacerla suficientemente explícita, una concepción distinta de cuáles deben ser las funciones del Estado y qué prioridad debe darse al reconocimiento efectivo de los derechos sociales. La salud como problema individual y los recursos públicos menguados.
Es momento de recordar que ninguna conquista social es irreversible. Y que no es verdad que el mantenimiento y la mejora del sistema sanitario público estén garantizados, con independencia de quien gobierne.
En España, la sanidad pública ha sido siempre objetivo de la sociedad progresista. El Sistema Nacional de Salud, establecido en 1986 y que ha ido consolidando el modelo sanitario público, proporcionó cobertura sanitaria a siete millones de españoles que carecían de ella. Financiado mediante ingresos del Estado –las cotizaciones sociales se dejan para atender las prestaciones contributivas de la Seguridad Social –, el sistema garantiza el acceso equitativo a los servicios de salud (iguales prestaciones para iguales necesidades), es gestionado por las comunidades autónomas y tiene encomendada la protección efectiva de nuestra salud mediante la integración de la promoción de la salud, la prevención de la enfermedad, la curación y la rehabilitación.
El compromiso del ministro Lluch con la consecución de una sociedad democrática avanzada le costó la vida. Su Ley General de Sanidad ha mejorado la vida de millones de ciudadanos a lo largo de estos 25 años. Y nos permite reconocernos como una sociedad digna de tal nombre en un mundo convulso donde todavía tantos seres humanos están abandonados a su suerte.
La base de la calidad
Ernest Lluch pilotó con maestría la aprobación de la ley general de sanidad
FRANCISCO SEVILLA, consejero español de Sanidad en la UE - EL PERIÓDICO - 24/04/2011
La ley general de sanidad (LGS) cumple mañana 25 años aplaudida por la mayoría, el mejor homenaje para su impulsor y máximo responsable, Ernest Lluch, ministro de Sanidad en el primer Gobierno socialista. Lluch, en plena grave crisis económica, asumió el casi imposible reto de dar respuesta a los compromisos electorales de universalizar la atención sanitaria y crear las bases de un sistema sanitario de calidad.
El mayor éxito de Lluch fue conseguir que la LGS no pudiese ser abortada por los poderes corporativos más rancios, ni durante su gestación, ni después. El propio ministro, años más tarde, desveló la operación Primavera, cuyo objetivo era evitar la implantación en España de un Sistema Nacional de Salud (SNS) de todos para todos. Alianza Popular votó contra artículos claves de la ley.
Los españoles tenemos en el 2011 un sistema sanitario universal que ha sido capaz de dar respuesta al crecimiento de población de la última década y adaptado a las características de cada comunidad autónoma. Un sistema sanitario con una amplísima cartera de servicios y gratuito en el punto de acceso. Unos servicios sanitarios de alta calidad y accesibles tanto geográfica como organizativamente. Estos elementos, entre otros, hacen que la sanidad sea el servicio público mejor valorado por los españoles.
Un SNS fortalecido con una nueva ley de salud pública que ponga la promoción de la salud como eje central de las políticas públicas y la prevención como principal reto. Un SNS que garantice que no haya ningún español que en España pueda quedar en situación de desamparo sanitario en ningún momento. Un SNS que coopere a la construcción europea. Un SNS que, manteniendo la universalidad en la cobertura y la solidaridad en su financiación, incorpore las modificaciones organizativas necesarias para responder a las necesidades de los ciudadanos, y garantizar a sus profesionales el mejor desarrollo profesional. Lluch nos enseñó cómo hacerlo y debemos estar a la altura del reto.
