viernes, 11 de marzo de 2011

¿El debate soberanista se dispersa de nuevo tras votar la autodeterminación?

El Parlament català va proclamar ahir que el dret a l'autodeterminació és "irrenunciable" per a Catalunya. Va ser una moció que van aprovar CiU, ERC i Solidaritat Catalana per la Independència i que va servir per recolzar la consulta sobiranista de Barcelona que se celebrarà el 10 d'abril. PSC i PP van votar en contra. ICV es va abstenir en considerar que les consultes s'han utilitzat com un "joc polític". La declaració aprovada ahir no aporta res més que les altres tres que el Parlament va votar amb anterioritat

CiU el grup majoritari diu: "La moció diu el que diu, no la interpreti. Ha dit que CiU camina a la independència; no ens faci dir el que no diem i que no pensem". La federació nacionalista va aprovar el text després de rebaixar-ho substancialment. Encara així, va optar en el debat per un perfil baix. No va parlar cap dels seus màxims representants.

De totes maneres, Josep Antoni Duran i Lleida, líder d’Unió, no ho té tan clar fa dues setmanes va fer el lleig al seu soci de federació dient: “que aquest recolzés la independència al carrer però que s'acovardís en el Parlament”.

- L’opinió del PSC ben clara:

Respectar el dret a decidir passa, abans que res, per defensar allò que els ciutadans i ciutadanes de Catalunya van refrendar: l’Estatut

Laia Bonet en el debat al Parlament de Catalunya en la Moció sobre les consultes -10/03/2011

El grup socialista vota en contra de la moció de Solidaritat per la Independència pactada i acordada amb CiU, a qui retreu manca de criteri i posicions clares

La portaveu adjunta del grup parlamentari Socialista, Laia Bonet, ha defensat avui el vot en contra dels socialistes a la moció presentada per Solidaritat sobre les consultes populars per la independència perquè “respectar el dret a decidit passa, abans que res, per defensar allò que els ciutadans i ciutadanes de Catalunya van refrendar, i això té un nom: l’Estatut d’Autonomia de Catalunya”.

La portaveu socialista ha afegit que “respectar el dret a decidir passa també per lluitar per recuperar allò que va quedar afectat per la Sentència del Tribunal Constitucional” i en aquest sentit ha justificat la posició del seu grup assegurant que “volem fer progressar aquest país sumant i no dividint, de la mà de l’Estatut, que és la gran avinguda democràtica, aquesta és la nostra ambició nacional”. “La independència empobreix el país, i nosaltres volem un país fort i el país ens preocupa massa perquè el debilitem d’aquesta manera”, ha afegit la portaveu.

Bonet s’ha dirigit a al diputat de Solidaritat, Uriel Bertran per demanar-li que “no s’apropiï del país ni dels seus interessos” per defensar la posició del seu partit, ja que “el país és molt més ric, plural i divers” del que ell afirma. “Vostè confon la passió legítima per les seves idees, amb la necessitat malaltissa d’acusar de falta de patriotisme democràtic a qui no les comparteix” i “no permetrem que en aquesta cambra es confongui la passió amb la manipulació”, ha reblat la diputada.

Laia Bonet també ha subratllat el “paper rellevant” del grup de Convergència i Unió en l’admissió a tràmit de la proposició de llei per la independència que ha presentat Solidaritat. Convergència i Unió, “ha passat per tots els colors de l’arc de Sant Martí” i “encara no sabem, no saben (o no saben si saben) què volen ser quan siguin grans”. La portaveu socialista ha denunciat els passos endavant i enrere del Govern en la seva decisió de cedir espais i urnes per la celebració d’aquestes consultes i ha reclamant claredat al president de la Generalitat, Artur Mas, en la seva decisió de participar en la consulta del proper 10 d’abril.

- Dos articles d’opinió sobre el nou rampell al voltant de les forces polítiques independentistes o és que influeixen més els personalismes en aquest món, que no és el meu:

L'emperador del Luz de Gas

Jaume Reixach - EL TRIANGLE - 08/03/2011

Sincerament, creia que Joan Puigcercós, Joan Ridao i Jordi Portabella eren més intel·ligents. L'aposta de la direcció d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) d'incorporar l'expresident del Barça i diputat de Solidaritat Catalana per la Independència, Joan Laporta, a les llistes municipals de la ciutat de Barcelona em sembla un error estratègic de primera magnitud.

Què aporta Joan Laporta a ERC? Jo diria que, en comptes de sumar, resta. Laporta és un saltataulells de la política que va començar "tontejant" amb el PI d'Àngel Colom i Pilar Rahola (una escissió d'ERC) i que després, fent aliança amb Alfons López Tena i Uriel Bertran (exERC), va ser el responsable -en bona part- de la desfeta electoral de Joan Puigcercós a les últimes eleccions catalanes. Cal ser masoquista per posar una catifa vermella i donar un lloc privilegiat a les llistes municipals a qui, des de sempre, ha conspirat contra ERC.

Necessita Esquerra la incorporació de Joan Laporta? Jo diria que no. Les polítiques agressivament regressives que està posant en pràctica Artur Mas no ajuden, ni molt menys, el candidat convergent a l'alcaldia de Barcelona, Xavier Trias. Per la seva banda, el creixent desprestigi i l'erràtica figura de José Luis Rodríguez Zapatero deixen Jordi Hereu als peus dels cavalls. En aquest context, i sense la inclusió "estel·lar" de Joan Laporta, Esquerra Republicana ho té prou bé per capitalitzar l'impacte de la campanya Barcelona Decideix (10-A) i obtenir uns molts bons resultats a les municipals del Cap i Casal.

El gran encert de Jordi Portabella ha estat fermar una aliança amb Reagrupament de cara al 22-M. Però aquest meritori "plus" pot quedar anul·lat i disminuït per l'"operació Laporta". A hores d'ara, l'expresident del Barça ja està amortitzat i el seu "efecte sorpresa" no fa ni fred ni calor a la societat catalana. Trencant amb Solidaritat, Joan Laporta ha perdut la seva "màgia" i el seu capital.

Al contrari, el fitxatge de Joan Laporta serà un mal negoci per Jordi Portabella. L'advocat ha encetat el seu particular descens als inferns i en la seva caiguda pot acabar arrossegant Esquerra Republicana. No és només l'aval solidari de 24 milions d'euros -derivat de les seves responsabilitats econòmiques com a president del FC Barcelona- que ha de presentar, per ordre judicial, abans de dos mesos. La fiscalia està investigant la sospitosa compra dels terrenys d'aiguamolls de Viladecans feta per l'aleshores president del Barça, un jutjat està instruint la denúncia per les comissions de l'Uzbekistan, el bufet Cuatrecasas ja ha enllestit la demanda de responsabilitat civil, pel dèficit acumulat, contra la directiva de Laporta, encarregada per l'actual presidència del club, etcètera, etcètera, etcètera.

Jo conec molts militants i dirigents d'Esquerra. En privat, tots ells "al·lucinen" amb l'aposta de Jordi Portabella per Laporta, recolzada, pel que sembla, per Joan Puigcercós i Joan Ridao. No entenen la jugada i, en conseqüència, no l'accepten. ERC -malgrat les convulsions cícliques que afecten aquest partit- té, al llarg de la seva dilatada història, un fil conductor i una coherència de fons. Joan Laporta -l'"emperador del Luz de Gas"- trenca estrepitosament l'ètica i l'estètica d'Esquerra. Aconseguirà Joan Laporta -gràcies a la inconsciència de Jordi Portabella- dinamitar el nostre estimat "Old Party"?


Culebrón independentista

Siendo una opción brillante para un pueblo, no concilia a las mentes más brillantes de la política

Pilar Rahola - LA VANGUARDIA - 09/03/2011

No me creerán, pero a estas alturas ya me he hecho un lío tan monumental que no sé si Joan Laporta se ha afiliado a ERC y quiere suceder al destronado rey Puigcercós o si Solidaritat en bloque se ha unido a Reagrupament y ha expulsado a Laporta, o si López Tena ya ha levitado definitivamente o si, en su afán de salvar los muebles y el sueldo, Portabella se ha casado con Laporta, y están de viaje de novios o si todos están con todos o todos contra todos, lo cual, dada la historiografía de la cosa, debe de ser lo más probable. Tampoco soy capaz de saber cómo ha quedado el grupo de los cuatro jinetes de Solidaritat en el Parlament: ¿se han escindido, están juntos pero no revueltos, alguno se ha hecho de Ciutadans? Como tampoco sé qué hacen en su tiempo libre, que es todo su tiempo parlamentario, la información no cambia sustancialmente la vida política de este país, pero sería bonito tener alguna información precisa. De momento, lo que está claro es que el instinto autodestructivo del independentismo catalán está intacto desde los tiempos del PSAN y los MDT y aun antes, quizás porque siendo una opción brillante para un pueblo, no acostumbra a conciliar las mentes más brillantes de la política. Y como he formado parte de la tradición, me incluyo en la crítica con todas las consecuencias.

¿Qué le ocurre a nuestro independentismo desde el origen de los tiempos? Porque si existe un auténtico ritual cuya tradición acompaña al independentismo catalán es el del complotismo, el apuñalamiento por la espalda, la guillotina y el resto de las viejas artes del arte de matar al compañero, mientras se quiere salvar al mundo. Siempre pocos y con la agenda de la independencia para pasado mañana, siempre juzgando al resto de los mortales y siempre tan mal avenidos que han protagonizado las escenas más cainitas de la vida política catalana. Como conozco el percal, me atrevo a asegurar que, por sus características épicas, el independentismo catalán ha conseguido agrupar a la mayoría de los iluminados del país, cuyas dosis de mesianismo salvapatrias los ha llevado por los derroteros de la bronca interior y del puro saturnismo. Ciertamente, devorar a los hijos es el verbo más practicado de esta corriente política, aunque hasta ahora era una ingestión algo más elaborada. ERC, como mínimo, se devoraba con algo de disimulo y tardaba cierto tiempo en aplicar la guillotina. Pero ahora el proceso se ha acelerado tanto que los de Solidaritat no han tenido ni tiempo de perpetrar un par de iniciativas parlamentarias, demasiado entretenidos en pelearse por saber quién de ellos proclama la independencia. Lo cual es un desastre, porque el proceso independentista de un país es algo muy relevante, que necesitaría mentes muy preclaras. Sin embargo, lo que hay es un grupito de iluminados peleados por la bombilla. Lo de siempre, pero cada día más ridículo.

- Una bona reflexió, crec que necessària sobre l’assumpte de l’independentisme:

¿De qué hablamos cuando hablamos de independencia?

J. Ernesto Ayala-Dip crítico literario - EL PAÍS -10/03/2011

La tolerancia se ejerce de modo transversal y muy pocos se rasgan las vestiduras cuando oyen la palabra antaño innombrable

En el reciente informe La societat catalana a l'Enquesta Europea de Valors de 2009, dirigido por el catedrático de sociología Javier Elzo y el director académico de la Cátedra de Liderazgo y Gobernanza Democrática Ángel Castiñeira y bajo el auspicio de la Fundación Carulla y de ESADE, se nos dice -entre otros indicadores no menos reveladores- que los catalanes se encuentran en un momento de autoafirmación nacional. Y se detalla que, aunque el autonomismo es la opción más apoyada, ello no esconde que el independentismo es el movimiento que más ha crecido en los últimos 10 años, triplicando sus resultados y superando con claridad la solución federalista. No quiero abrumar al lector con cifras estadísticas sobre el porcentaje de independentistas que ahora mismo hay en Cataluña, ni redundar sobre quién se siente más catalán que español, más español que catalán o español y catalán a partes iguales. De lo que quiero hablar es de cómo la palabra independentismo cada día produce menos urticaria o indiferencia entre la ciudadanía de Cataluña. Dicho informe no viene sino a corroborar algo que ya se está instalando con milagrosa naturalidad en la calle. No hablo de si hay que estar o no de acuerdo con la independencia de Cataluña. Tampoco me pregunto si siendo independientes cobraremos o no la pensión (pregunta, por cierto, también absolutamente natural, tan natural como preguntarse, sobre todo los que hablan solo en castellano, sí podrán seguir haciéndolo sin que una conocida columnista refunfuñe como lo ha hecho porque Messi no habla catalán). No cito la existencia o no de agravios comparativos en el aspecto fiscal, institucional, ni aludo al dibujo radial de infraestructuras de los Gobiernos centrales sean del color político que sean. Ni tampoco reflexiono sobre cómo puede incidir en ese aumento del independentismo el hecho (menos aislado de lo que sería deseable) de que alguien, llámese Sergio Ramos o María Dolores de Cospedal, se suba por las paredes cada vez que oye hablar en catalán fuera de Cataluña. Hablo de cómo desde hace unos años (tal vez esos 10 años a que hace referencia el citado informe) la palabra independentismo va dejando de ser tabú, va abandonando su condición de vocablo maldito. Esta operación de naturalización, todo hay que decirlo, vino de la mano del Gobierno tripartito. Fue durante las dos últimas legislaturas que la opción independentista (con sus quiméricas fechas exactas de declaración incluidas) comenzó a alcanzar rango de posibilidad histórica. Es verdad que el peso de este ejercicio de naturalización lo ejerció mayormente Esquerra Republicana, ejercicio por otra parte nunca escondido, pero tampoco nunca puesto demasiado en entredicho por sus compañeros de coalición, excepto en esos tira y afloja a los que a veces se veían obligados por razones estrictamente electorales o electoralistas.

Así que la pregunta sería: ¿De qué hablamos cuando hablamos de independencia? Pues yo, por el momento, me reconforto con el hecho de que en el fondo de lo que hablamos sustancialmente es de tolerancia, un concepto que también destaca en el informe citado. Se dice ahí que los catalanes de esta década son más tolerantes con los comportamientos individuales ajenos y con los valores democráticos que en la década anterior. Precisamente, en la estela de esta tolerancia veo la convivencia con el concepto de independencia en nuestro principado. Pocos, muy pocos se rasgan las vestiduras cada vez que oyen la palabra antaño innombrable. Y esa tolerancia me parece que se ejerce de manera transversal, en edad y extracción social. Hace un tiempo le pregunté a un joven de 30 años qué opinaba de la independencia de Cataluña en caso de ser plebiscitada. Me respondió que no tenía absolutamente nada en contra, pero que para él, ahora mismo no era prioritaria, toda vez que sus prioridades se resumían en dos cuestiones: "Hacer las paces con mi novia y conseguir un curro". Textualmente. Pues no está nada mal. Amor, trabajo e independencia.