Raimon i el Rellotge d'emocions

Raimon torna després de 13 anys amb 'Rellotge d'emocions'

El cantautor valencià Ramón Pelegero Sanchís, Raimon, un dels màxims exponents del moviment històric de la Nova Cançó, acaba de publicar el seu disc més "personal", 'Rellotge d'emocions', concebut com a un repàs a la seua vida, ple de sentiments, vitalitat i tendresa.

Tretze anys portava l'artista sense publicar cap disc de cançons inèdites. La seua primera cita en la gira serà el pròxim 18 de febrer al Teatre de Madrid i els dies 18, 19 i 20 de març al Teatre Tívoli de Barcelona. A més, està previst que el cantant realitzi també promoció del seu disc a València, han indicat fonts de la discogràfica.

"Algunes de les emocions de les quals parle són antigues, de la meua infància i la meua joventut, i altres són més recents i han anat aflorant al llarg de tota la meua vida", ha confessat el músic, un dels artistes veterans que canten en català més reconeguts i autor de cançons tan populars com ara 'Al Vent'.

En el disc, Raimon, editat per Picap, parla de Xàtiva -el seu poble natal-, de sa mare, de la guerra de l'Iraq que va iniciar Bush pare el 1991, recorda la Barcelona del 1971 i evoca la ciutat de València.

Raimon també ha fet una versió de l'himne de 'La Internacional' ja que, segons ha reconegut, és un grat record d'infància perquè és una cançó que sempre cantava amb sa mare el dia 1 de maig.

Raimon emociona a Madrid en el seu primer concert del disc 'Rellotge d'emocions'

El Teatre de Madrid ha acollit la presentació del disc en el primer concert de la gira del nou treball del cantautor de Xàtiva

ACN -18/02/2011 

Amb una sala plena al Teatre de Madrid, Raimon ha presentat el seu nou disc d'estudi 'Rellotge d'emocions' a Madrid després de 14 anys sense publicar nou material. El cantautor, que s'ha mostrat en tot moment molt proper al públic, ha repassat les seves cançons més mítiques com 'Treballaré el teu cos' intercalant-les amb temes del nou disc. En paraules del mateix Raimon, és un disc "molt més personal" que els anteriors, un treball on afloren les emocions de molts anys. Raimon, que ha lamentat les traves per poder actuar en un teatre públic a València, presentarà 'Rellotge d'emocions' al teatre Tívoli de Barcelona el 18, 19 i 20 de març, tres concerts pels quals gairebé no queden entrades, segons han explicat des de Concert Studio.

En un espai que s'ha emplenat d'admiradors de l'artista i personalitats com el rector de la Universitat Complutense de Madrid, Carlos Berzosa, Raimon ha sabut barrejar les cançons que el van fer famós per les seves reivindicacions durant el franquisme amb els nous temes.

En el moment de la presentació del disc, el cantautor ha indicat que es tractava d'un disc "molt més personal que d'altres". El rellotge del títol és una al·lusió al temps; al temps que ha passat i a les experiències i emocions viscudes. Raimon va descartar la paraula 'calendari', tan per la sonoritat com perquè suggeria un període de temps (l'any) 'massa ambiciós'.

A València hi ha un autoodi que no entenc

Una dècada ha hagut de transcórrer perquè el cantautor de Xàtiva tornés a primera línia amb noves cançons

L’entrevista de J.R. SEGUÍ a Raimon - Regió7 -17 de febrer del 2011  

Rellotge d'emocions és el títol d'un disc on aborda diferents moments de la seva vida. Vitalista i combatiu, Raimon està convençut que el seu llenguatge no ha estat mai de moda però no li importa gaire, busca "l'expressió" i reconeix que el que li agrada més és ser a l'escenari. Divendres i dissabte actua a Barcelona

Rellotge d'emocions és el títol del nou disc del cantautor de Xàtiva, un conjunt de cançons molt personals que recorren el temps vital del mateix Raimon (1940). Deu anys han hagut de transcórrer perquè publiqués nous temes. Diu que no tem la mort, i que li agrada viure en el món en què viu, però encara no entén l'autoodi que existeix a València. Excel·lentíssim pel seu honoris causa (investit al final de gener per la Universitat d'Alacant), confessa que una cançó es trenca quan no es considera digna de la persona que l'ha escrita.

- Encara que ja ho era gràcies a altres reconeixements previs, sumar ara un honoris causa ens obliga a tractar-lo d'excel·lentíssim?

Si voleu sí (riu), però no em veig girant el cap pel carrer si algú m'anomena així. No és com aquella broma que fèiem de petits quan cridàvem pel carrer: Vicent!, i es giraven vint (riu de nou).

- Els reconeixements què marquen, temps?

L'únic que se sent és que les institucions que són importants en qualsevol societat, i més les del saber i les de la cultura, reconeixen algú que ha escrit cançons i que ha estat útil. Però no demano que em reconeguin per res. "El llaurador de bona gana ho dóna". Tot el que faig és perquè crec que he de fer-ho. Si reconeixen que el meu treball té un mèrit, contentíssim, i si no ho fan, no passa res.

- No havia publicat cançons noves des de l'any 2000. Li ha costat gaire temps obrir el calaix?

Si vol que li digui la veritat, encara les hauria tingut més temps guardades. Em va empènyer a fer-ho Analisa -la seva dona-. Va ser ella qui em va dir: "el disc ja el tens, només has d'arreglar això i allò, i el disc ja està". De vegades et quedes una mica enganxat en alguna cosa que, pel que sigui, no acabes de veure, i en aquest cas ha estat ella la que va veure que el disc estava complet.

- Encara dubta a hores d'ara de la seva carrera?

És que ja he fet moltes coses! I el camí es va fent més estret: he musicat Ausiàs March, Espriu, tinc un centenar de cançons i moltes d'estripades per no dir banalitats, o alguna cosa que ja he explicat, o que ha estat dit abans per un altre... Si a més penses a donar sempre el millor de tu i no només una mica, o a guardar per a més tard per si un dia ho necessites, potser haurien aparegut en un altre moment. Tampoc no ho veia clar.

- A què es refereix?

Doncs que sovint tens les coses al davant i no les veus per tu mateix.

- Què ha de passar perquè es posi a escriure una cançó nova?

El simple fet de viure. Fer cançons ha estat sempre la meva vida. La primera cançó la vaig escriure als 18 anys. A partir del 1963, que va sortir el meu primer disc, vaig comprovar que la música em permetia expressar-me i que a més ho podia oferir als altres.

- En aquest disc parla de la nostàlgia i al mateix temps de la seva realitat més propera. Ha obert la seva intimitat?

Tenia una idea al cap que es podria resumir en el sentit del propi transcórrer del temps i en aquelles puntes d'emoció que en certa manera et marquen. El disc es diu Rellotge d'emocions i és perquè el rellotge és el que marca les hores, però també les emocions. Volia que fos un disc unitari, encara que abordés diferents moments de la meva vida. A partir d'aquesta idea, el disc es va anar fent, i ara estic content d'haver-lo editat.

- Confessaria com escriu Raimon una cançó?

Depèn. Cada cançó té el seu mètode, però normalment hi ha unes paraules lligades a la música. De vegades és només una música i després surten les paraules, i aquestes mateixes paraules es van modificant. El que és estrany és escriure una cançó que arribi de sobte sense que tu la cridis. Cal connectar amb les cançons. Ja sap allò de què la inspiració t'ha d'agafar treballant. Però abans ha d'existir la voluntat.

- Parlava abans de cançons que estripava. Què el porta a estripar-les?

El simple fet de no considerar-les dignes de la meva persona. Un sempre intenta superar-se a si mateix. No sóc dels qui publiquen qualsevol cosa que escric. Intento fixar-me en el que fan els altres, en com està el món.

- I què ha descobert, dels altres i del món?

Tot i de tot. M'agrada viure el món en el qual estic vivint. Tinc un tipus de llenguatge que mai no ha estat de moda, tot i que jo el consideri útil. Però jo no busco la moda, mai no ho he fet, busco l'expressió.

-No estarà de moda però la seva capacitat d'arrossegar públic no ha variat fins i tot en llocs que no entenen la seva llengua. Alguna cosa hi haurà. I en un gènere poc difós als grans mitjans.

Tampoc no ho demano i sóc conscient que no sempre hi caps.

- Però no oblida que des del 1994 no ha anat a Canal 9. Si ara rebés una trucada al mòbil convidant-lo, hi aniria?

Dependria de les condicions i per a què. El problema no és que sigui Canal 9, que sí que ha donat alguna notícia del que jo faig, encara que de cantar en aquest mitjà només ho he fet una sola vegada. Però ja no es tracta només de mi, sinó de tota una generació estupenda de músics que treballa ara a València fent coses molt bones i que són ignorats en la seva televisió autonòmica.

- També sol recordar que no li deixen cantar a València. Digui, quina és la veritable explicació?

Això no m'ho pregunti a mi, però jo crec que són sectaris. Hi ha una espècie de cert autoodi que no entenc. Fa poc es va celebrar un centenari d'Ausiàs March. Ho he treballat molt i probablement molts dels senyors que estan en el timó de la política, a l'Ausiàs March que coneixen sigui el que jo he cantat. En canvi, ni una paraula. Només es tractava de dir: vine aquí, digues alguna cosa... Crec que és odi a allò propi, d'una altra manera no s'entén.

- Som al segle XXI, és una altra generació política, però moltes coses no canvien.

Si tingués la resposta, li ho donaria. És una realitat que no acabo d'entendre.

Serà perquè la seva generació ha estat molt íntegra en les seves conviccions?

És possible. Però mai no he volgut presumir de res, i en el meu cas no sabria ser d'una altra manera. Hi ha alguna cosa d'imperatiu que no sabria canviar. No sóc adulador, ni depredador. Només intento fer la meva feina i crec que el que faig té cert nivell, com m'han demostrat a mig món. Fora del meu àmbit lingüístic no sóc un cantant que ompli estadis, però en el meu circuit sóc una persona que té el seu prestigi i això a València s'ha volgut obviar. La Medalla de les Belles Arts me la va donar el Govern espanyol. No sóc un tipus que fa agitació i propaganda, sinó algú que escriu cançons.

- S'ha de continuar mirant Barcelona per tirar endavant?

Per a molts, l'única manera d'arribar a la gent és anar-se'n a Barcelona o, si més no, tenir-la com a punt de referència. Des de Barcelona s'arriba a més llocs, i si a més a València no volen que existeixi, doncs... Ara hi ha una gran generació de nous músics. I ho tenen més fàcil en el tema de la producció. Avui qualsevol pot produir un disc i els avenços tècnics són importants. Però, si abans l'important era arribar a un disc, avui el que val és la promoció i estar on cal estar.

- Què li sorprèn d'aquesta nova generació de cantautors?

Evidentment no faran el que vam fer nosaltres, però sí que crec que amb una mica de presència en els mitjans de comunicació guanyarien molt. Sense sortir del meu poble -Xàtiva-, podem parlar de Botifarra i de Feliu Ventura, artistes amb categoria i de molta qualitat, i després hi ha l'Alabajos, el Briz... El problema és que han de treballar el doble i si, a sobre, tenen una administració pública hostil... Mentre en altres autonomies donen suport a la seva música, a València donen suport als qui creuen que són de la seva ideologia.

-El trobo molt vitalista i també molt guerrer.

És que mai no he perdut les ganes de treballar.

- Però hi ha molta gent de la seva generació que va de retirada i vostè no frena ni una mica ni als setanta.

Perquè a mi el que m'agrada més és ser a l'escenari. Potser alguns han acabat decebuts. De motius n'hi ha molts.

- El canvi de color polític a Catalunya portarà aires diferents?

La societat catalana és molt sòlida i està molt ben vertebrada. És una societat amb un fons que fa possible les coses al marge del color polític del moment. També hi ha respecte i no existeix aquesta ànsia de destrucció de l'adversari.

- Què falta a la societat valenciana per despertar?

No ho sé. No m'explico gaires coses. No ho entenc. Josep Vicent Marquès ja va escriure aquell llibre de País perplex, i la perplexitat continua.

- Es veu tornant algun dia a València o a Xàtiva?

He buscat casa a Xàtiva i a València, però no acabo de trobar el que vull. No m'ho plantejo. No depèn tant de com em vegi ara, sinó de milers de coses. La meva única meta és continuar proper a la gent i aportar-li el que pugui aportar. I quan s'acabi, s'ha acabat. La vida es dóna i es treu, i per això cal aprofitar-la.

- S'ha preguntat per què no ha sortit una altra Al vent, un altre himne generacional?

Aquestes coses sí que són inexplicables. Quan vaig fer aquella cançó només pensava en un crit d'esperança i contra l'adversitat. Potser molta gent ho va sentir com a propi i encara ho senten molts joves.

“Como mito dejo mucho que desear”

ENTREVISTA: ALMUERZO CON... RAIMON, MIQUEL JURADO - EL PAÍS - 08/02/2011

Minutos antes de la hora pactada, Raimon ya espera en el restaurante. La puntualidad es uno de sus vicios. Ha tenido tiempo de saludar al servicial Tomás, el dueño, y escoger menú entre el pescado que muestra sus exquisiteces en un mostrador más de pescadería que de restaurante.

Minutos antes de la hora pactada, Raimon ya espera en el restaurante. La puntualidad es uno de sus vicios. Ha tenido tiempo de saludar al servicial Tomás, el dueño, y escoger menú entre el pescado que muestra sus exquisiteces en un mostrador más de pescadería que de restaurante. "El pescado es fresquísimo y el pan muy bueno", justifica el cantautor. "No salgo mucho a comer en restaurantes, de vez en cuando con amigos, y me gusta ir sobre seguro: comida sana". En una pared, entre bodegones y motivos marineros, una foto de Raimon con Tomás da fe de alguna visita anterior.

La sonrisa de Raimon es estos días aún más amplia que de costumbre. Su disco Rellotge d'emocions (Reloj de emociones), el primero con temas inéditos desde 1997, acaba de ver la luz. Un largo periodo no de silencio (ha publicado directos o antologías) que ha abocado en 10 canciones que hablan de emociones, de la memoria, del paso del tiempo y de una madurez en la que no cabe la nostalgia. "No puedo decir que cualquier tiempo pasado fue mejor. Vivir bajo la dictadura no lo fue y soy consciente de que no se pueden tener 20 años toda la vida. La memoria, en cambio, es importante, es el hilo conductor de mi obra. La experiencia me permite cantar cosas que antes nunca hubiera podido cantar".

A sus 70 años, Raimon elude cualquier calificativo. "Ya en los ochenta me tildaban de mito pero yo nunca he querido ser un mito, siempre he querido ser un cantante. Como mito dejo bastante que desear". Raimon imprime trascendencia a sus afirmaciones mientras paladea el último calamarcito con cebolla. Disfruta de la buena cocina pero es incapaz de cocinar. Discrepa del que fuera su buen amigo Vázquez Montalbán que defendía el placer de cocinar. "Si te gusta y no tienes que hacerlo todos los días... Pero no es mi caso". Prefiere escribir canciones, aunque 10 temas en 13 años no son un bagaje excesivo. "Escribo mucho y rompo mucho. Cada canción está muy elaborada y me gusta, aunque ahora se haga al revés, cantarlas mucho antes de grabarlas; ante el público ves todas las posibilidades de una canción". Raimon ofrece una media de 30 conciertos anuales. "Siempre he vivido del directo, los discos han sido la propina. No soy un cantante de moda ni he querido serlo y no he esperado poder retirarme con las ganancias de los discos". Tampoco de los derechos de autor. "Habría que hablar mucho sobre la gestión de la SGAE, pero tampoco estoy con los que lo quieren todo gratis. No tengo una opinión sobre la ley Sinde, no he entrado a fondo, pero creo que si no se hace una ley global, no servirá de nada".

Con la llegada de la lubina volvemos a Valencia. "Presentaré el disco en Madrid [18 de febrero, teatro Madrid] y en Barcelona [del 18 al 20 de marzo, teatro Tívoli], pero una vez más no he encontrado teatro en Valencia. Están en manos municipales y no soy bien recibido por el PP. ¡Siempre tienen la programación llena! Es como en TVE en la época de la dictadura, no estaba en ninguna lista negra pero no me llamaban para actuar". En cambio, solo unos kilómetros más al sur, la Universidad de Alicante acaba de nombrarle hace pocos días doctor honoris causa. Último sorbo de café, nuevo apretón de manos. ¿Taxi? "No, me voy paseando. Me gusta caminar por Barcelona, todos los días camino como mínimo una hora".

Restaurant: El Camarote de Tomás. Barcelona

- Serveixi aquesta entrada al Blog també per denunciar el tancament de les emissions de TV3 al País Valencià és un exemple més, del que passa a les comunitats on governa el Partido Popular amb la pluralitat informativa.