martes, 4 de enero de 2011

El nou Govern d’Artur Mas

Artur Mas va aportar com a novetat al prendre possessió com a president de la Generalitat. A més de la lleialtat al Rei, a la Constitució i a l'Estatut, va afegir que prometia el càrrec amb “plena fidelitat al poble de Catalunya”. Faltaria més, no?

Ara Mas, és va haver d’escoltar en les paraules de comiat del ja expresident José Montilla, les virtuts democràtiques de l’alternança, però aquest no es va privar de citar a Vicens Vives, per advocar per una Catalunya que es preocupi més per “fer” que per “ser”, més per la feina que pel debat essencialista. En la mateixa línia conciliadora del traspàs de poders, es pot incloure l'afirmació de Mas que no sent que torni a la Generalitat, sinó que hi arriba, com una manera de dir que la “recuperació” del poder de què parlen alguns sectors de CiU no és un retorn al passat.

Artur Mas ens va prometre el “Govern dels millors”. No es pot afirmar que sigui així. Aquesta nova etapa s'inicia amb el nomenament d’un Govern, que tindrà menys departaments (12, incloent-hi la presidència, tres menys que fins ara), més independents i la sorpresa del fitxatge d’un (fins ara) socialista Ferran Mascarell, per a Cultura, del qui vull destacar: que amb aquest conseller, que també ho va ser amb Pasqual Maragall, la signatura del conveni que va possibilitar la restauració del Castell de Sentmenat.


Artur Mas ha fet un Govern molt més presidencialista, no reduït als militants de CiU. En aquest Govern hi figuren tres independents (quatre si s'hi compta Mascarell), Cal destacar els noms associats a l'etapa del pujolisme (Mas de lo mismo) com: Andreu Mas-Colell, Felip Puig (Aquest: Donde dije digo, digo Diego). Irene Rigau i Josep Maria Pelegrí. Del món de l’empresa i dels negocis: Francesc Xavier Mena i Boi Ruiz. Una independent (de qui o de què) a Justícia Pilar Fernández Bozal i una altra dona (només tres) i d’Unió (per vigilar, ja que el Duran i Lleida s’ha quedat a Madrid) com a Vicepresident (ara sí que val): Joana Ortega. Un exemple clar de domini partidista a Benestar i Família, amb Josep Lluís Cleries. També vull comentar i agrair la incorporació al Govern de Lluís Recoder (amic i bon gestor) a qui li desitjo: els millors èxits al front d’una gran conselleria.  

Però Mas, també col·loca a dos integrants del “pinyol convergent” en tasques tan importants com les secretaries de Presidència i del Govern.

Per seguir el nou Govern de CiU des d’una perspectiva crítica podeu llegir les anotacions del bloc “Els millors“, impulsat pel grup socialista al Parlament de Catalunya:


Cinc articles d’opinió per tenir present el moment:

Bo, dolent, pitjor o millor

Joaquim Coll - EL PERIÓDICO - 29 de desembre del 2010    

Des que Artur Mas va anunciar que es proposava formar «el Govern dels millors», no deixo de pensar en aquest refrany castellà que diu: Lo mejor es enemigo de lo bueno. D'entrada, perquè el significat d'aquest aforisme no m'ha semblat mai del tot clar. Més que una exaltació del que és millor o perfecte, es pot prendre com una advertència per la mania que tenen alguns de contraposar el que és millor al que és bo. En qualsevol cas, sembla evident que «el millor» conté sempre una qualitat implícita de superioritat. Per aquest motiu, aquells que aspiren a ser «els millors» generalment són arrogants o pretensiosos. Amb això no vull dir que el nou Govern català sigui cregut. Si en alguna cosa s'ha esforçat Mas aquestes últimes setmanes és a donar senyals d'humilitat. Ara bé, no em sembla que l'etiqueta «el Govern dels millors» li sigui de gaire ajuda en una etapa que s'acosta difícil.

Tampoc el nou Govern s'ha donat a conèixer amb discreció, tal com correspondria a l'extrema formalitat que s'autoimposen «els millors», sinó en una entrega per capítols, mitjançant filtracions periodístiques, incloent-hi la foto sorpresa de la trobada entre el nou president i Ferran Mascarell, de qui molts critiquen la seva deslleialtat envers el PSC quan encara abans-d'ahir es postulava com a alcaldable per a Barcelona. Enfront del tripartit vilipendiat pels seus molts xiuxiuejos, tampoc CiU ha començat guardant les formes. Al llarg d'aquestes setmanes hem sabut que algunes figures independents, com Salvador Alemany, Imma Tubella o Rosa Maria Malet, havien rebutjat certes conselleries, de forma que es rebaixa la pretensió superlativa del nou Executiu. Els seus substituts poden ser bons, però ja no seran «els millors». Finalment, moltes de les àrees clau estan ocupades per noms associats a l'etapa del pujolisme, com Andreu Mas-Colell, Felip Puig, Irene Rigau o Josep Maria Pelegrí, i això no és necessàriament dolent, però tampoc ho converteix en millor. Només el pas del temps permetrà jutjar el nou Govern i posar-li una nota que, amb matisos, oscil·larà entre bo, dolent, pitjor o millor.

El govern de tres potes

Lluís Foix - AVUI - 29-12-2010

Un govern dels millors, un concepte confús perquè en política la qualitat de millor no és biogràfica sinó que s’actualitza dia a dia

L’entrada dels governs sempre és estimulant i festiva. Cares noves o velles, perfils immaculats, discursos sobre el futur i ganes de demostrar que l’electorat no s’ha equivocat. Artur Mas ha nomenat un govern dels millors, un concepte confús perquè en política la qualitat de millor no és biogràfica sinó que s’actualitza dia rere dia. Els governs els anomenen els votants i, si ho fan bé, els hi tornen a donar confiança i, si no, els fan fora.

És un govern de tres potes: Convergència, Unió i independents. El nomenament de Joana Ortega com a vicepresidenta pot voler dir que quan en Duran no hi sigui ella serà l’ombra que vigili al president Mas i que el substitueixi en la seva absència. Que quedi clar des del principi allò dels catòlics reis de tanto monta monta tanto.

L’incorporació més nova del camp convergent és Lluís Recoder, alcalde de Sant Cugat amb èxit, i la de Francesc Homs i Germà Gordó que envoltaran Mas en la Presidència i en el Govern. La resta de fitxatges convergents són cares prou conegudes. S’ha donat Interior a Felip Puig perquè desfaci les meticulositats normatives de Saura, perquè ens faci corre més a tots en entrar a Barcelona o, simplement, perquè pateixi el desgast d’una conselleria sempre delicada? El temps ho dirà. Irene Rigau coneix bé el món educatiu i s’haurà de veure com modifica l’estil d’Ernest Maragall amb qui va pactar la Llei d’Educació.

També resulta familiar el nou conseller d’Agricultura i Medi Natural, Josep Maria Pelegrí, d’Unió Democràtica, que haurà de desfer els tics fonamentalistes del ecologisme d’Iniciativa que ha perdut l’únic diputat a les terres de Lleida.

La incògnita del nou govern és com serà el comportament dels independents que són el grup més nombrós de l’executiu. Andreu Mas-Colell té un prestigi inqüestionable i és una bona elecció com a conseller d’Economia, Finances i Universitats. Haurà de lluitar amb el deute i amb les finances atrotinades de la Generalitat que seguiran en negatiu per molt temps. Els consellers de Salut i Empresa i Ocupació, Boi Ruiz i Francesc Xavier Mena, hauran de demostrar la seva habilitat en el govern dels millors.

I, finalment, Ferran Mascarell que es fa càrrec de Cultura i que fins ahir era afiliat actiu dels socialistes. Irònicament és una de les figures amb més pes polític del govern Mas. Té una experiència llarga que arranca a l’Ajuntament Maragall, segueix de conseller en el primer tripartit, es projecta a l’Ateneu de Barcelona i és present en moltes activitats culturals barcelonines. Serà sensible en fomentar la cultura que de forma silenciosa i poc reconeguda s’ha anat construint en tots els espais del territori en els últims trenta anys? Trepitjarà comarques o bé voldrà fomentar prioritàriament la gran cultura de la capital?

Los mejores (¿posibles?)

ESTHER VERA - EL PAÍS - 29/12/2010

Ferran Mascarell puede aportar a CiU las buenas relaciones que esta formación nunca ha tenido con el sector de la cultura

Probablemente no es el Gobierno de los mejores, pero es un equilibrio posible, un pacto con la realidad. Artur Mas ha presentado un gabinete construido respetando el equilibrio con el partido y su futuro (Puig, Recoder), con los socios de Unió (Ortega y Pelegrí), con el mejor (Andreu Mas-Colell), con los independientes que se han dejado (Ruiz, Mena, Fernández), con el pinyol que ha sido leal en la travesía del desierto (Homs, Gordó) y con la voluntad de transversalidad política (Mascarell).

No son tiempos fáciles y Artur Mas no lo ha tenido sencillo para implicar a independientes en su Gobierno. Los grandes nombres de la empresa saben que conspirar desde la oposición es gratis, pero sumarse a un proyecto político significa dividir entre 10 o 20 sus ingresos y exponerse al más duro escrutinio público.

El Gobierno tiene algunos puntos fuertes, algún apaño y algunas debilidades. Entre los puntos fuertes: Andreu Mas-Colell es una personalidad indiscutible en el mundo académico internacional, de la gestión universitaria y sus estándares están en lo más alto. Joana Ortega es una política competente, empática y con facilidad para la comunicación, una cuestión estratégica que a CiU no le pasa inadvertida. Felip Puig garantizará a Mas orden y pragmatismo en la trastienda gubernamental.

Políticamente, la jugada más hábil de Mas ha sido la inclusión de Ferran Mascarell como consejero de Cultura, que ejemplifica su voluntad de Gobierno transversal. Es un mensaje positivo a pesar de que Mascarell haya sido la opción elegida tras algunas negativas.

Gestor cultural de prestigio, Mascarell puede aportar a CiU las buenas relaciones que nunca ha tenido con el sector y superar la política de campanario que gustaría a los sectores más rancios de Convergència. Mascarell ha sorprendido a muchos y ha provocado también las iras de los más rancios de los socialistas, que ven la política desde la trinchera en la que van hundiendo cada vez más la nariz impasibles a los mensajes del electorado.

Mascarell abandona el PSC sintiéndose ninguneado y el partido tiene dos opciones: preguntarse si su forma de gestionarse asfixia a los electrones libres e intentar corregirlo o reaccionar con amargura insultando y despreciando a quien fue un hombre clave de Pasqual Maragall en el Ayuntamiento y consejero en la Generalitat.

A medio plazo, la opción de Mas de abrir su Gobierno a un socialista con una concepción no resistencialista de la cultura no es desfavorable al PSC, al que se aproxima ideológicamente ya sea con franqueza o con la estrategia de debilitar al adversario.

Entre los puntos débiles del Gobierno cabría preguntarse por qué tan solo hay tres mujeres en un Ejecutivo de 12 miembros en el siglo XXI. Mas podría haber asumido el excelente discurso de Núria de Gispert a su llegada al Parlament, en el que reivindicó el papel de la mitad de la población en el protagonismo de nuestra historia. Artur Mas aseguró en sus primeras palabras como presidente que no volvía al Palau, sino que llegaba, pero más de la mitad de sus consejeros lo fueron con Jordi Pujol. De las nuevas aportaciones, son una incógnita la de Justicia, que pasará de inspirar los recursos del Estado a las leyes del Parlament a inspirar los recursos de la Generalitat al Estado, y también de Sanidad, favorable al copago que el propio Mas descartó en su discurso de investidura.

La toma de posesión y el traspaso de poderes han tenido unas formas impecables. Los gestos de deferencia mutuos entre los presidentes y la austeridad de la ceremonia son de agradecer en un momento en que la opinión pública está angustiada por la crisis y harta de ruido en la cosa pública.

Las formas de la llegada contrastan con la dureza de la oposición en los últimos años. Mas sabe que su presidencia será extremadamente complicada por la situación económica y por su opción política, que duplica la apuesta identitaria con el pacto fiscal y el horizonte de la soberanía.

Uno a cero

ENRIC COMPANY - EL PAÍS - 28/12/2010

La apuesta de Artur Mas por Mascarell y Mas-Colell intenta repetir la apertura de Jordi Pujol en 1980 más allá de CiU

La incorporación de Ferran Mascarell, un socialista que fue consejero de Cultura con el presidente Pasqual Maragall, a la misma cartera en el primer Gobierno de Artur Mas se inscribe en la línea iniciada por Jordi Pujol en 1980, cuando colocó en su Gobierno a Josep Laporte, Francesc Sanuy, Vicenç Oller y Max Cahner. Ninguno de ellos era entonces miembro de Convergència i Unió (CiU) y representaban sensibilidades próximas a otros partidos. Como ahora el de Mas, el primer Gobierno de Pujol estaba en minoría en el Parlament y necesitaba ampliar su espacio político a diestro y siniestro. La historia demuestra que la jugada le salió bien.

La oferta de Mas le ha venido que ni pintada a Mascarell, un político de valía que se hallaba metido en un callejón sin salida desde que el aparato local del PSC de Barcelona le rechazó como aspirante a sustituir a Jordi Hereu como candidato a la alcaldía de la capital de Cataluña. Con la dirección local en contra, la derrota de Mascarell en unas eventuales elecciones primarias en el PSC, con Hereu de rival, era previsible. La integración de Mascarell en un Gobierno de CiU será inevitablemente interpretada por el aparato socialista como la confirmación de que no era de fiar. Y, por tanto, una reafirmación de su apuesta por Hereu. Es comprensible que la lógica de Mascarell sea otra. Cuando era concejal en Barcelona, el aparato del PSC le vetó como sucesor de Joan Clos en la alcaldía. Tras ser consejero de Cultura con Maragall, el PSC le dejó fuera del Gobierno para satisfacer a ERC. Es de toda lógica que después de tres negativas de tamaña significación haya considerado finiquitada su carrera política en el PSC.

Lo más interesante de este episodio es, no obstante, que expresa una las cuestiones esenciales de la política catalana: la pugna entre CiU y PSC por la representación del espacio sociopolítico central de la sociedad. Ese espacio configurado por unas amplias clases medias cuyas basculaciones electorales marcan el tono político del país y en ocasiones también la orientación general. Una parte de ellas apoyó a Pasqual Maragall en 1999 y 2003 y con ello decidió el fin del ciclo pujolista en la Generalitat. Artur Mas intenta repetir en 2010 la jugada de Pujol en 1980 y la de Maragall en 1999: ampliar su oferta a sectores de ese espacio central con sensibilidades distintas de la del propio partido. Con Mascarell, Mas lanza un guiño a un segmento del catalanismo progresista. Al intentar la incorporación del presidente de Abertis, Salvador Alemany, un ejecutivo de La Caixa, pretendía mejorar su cobertura por el flanco derecho. Era demasiado, y ha tenido que conformarse con un economista de tanto prestigio profesional como escasa habilidad parlamentaria: Andreu Mas-Colell.

La incógnita radica ahora en si el PSC le dejará continuar el juego sin competir en este aspecto concreto, sin luchar para evitar la repetición de un periodo de predominio de CiU entre las clases medias tan aplastante como en la etapa de Pujol. La abstención de los diputados socialistas en la investidura de Mas como presidente de la Generalitat indica la voluntad de PSC de seguir ocupando su parte en ese espacio central. Pero este gesto no será suficiente. Hace falta algo más y, probablemente, sea demasiado pronto para saber qué. ¿Presentarse como alternativa en solitario, como hizo sin éxito desde 1980 hasta 1999? ¿Perseguir acuerdos de mayor calado con CiU para compartir con Artur Mas las responsabilidades propias de una situación de grave crisis económica y de serias amenazas para el desarrollo del modelo autonómico? ¿O acaso será mejor priorizar la recomposición del espacio político de la izquierda con ICV y ERC para forjar una alternativa conjunta en Cataluña, esta vez con un proyecto realmente compartido? ¿Es posible crear una fórmula, y un liderazgo, que permitan intentarlo todo a la vez, como sucedió con un personaje tan irrepetible como Maragall?

El de Mascarell es el primer éxito de Mas en la pugna por el control del eje del campo de juego. El partido solo acaba de comenzar. Dará muchas vueltas. De momento ya van uno a cero.

Patria y paciencia

JOSEP RAMONEDA - EL PAÍS - 28/12/2010

Positivo y pragmático, Artur Mas, a la tercera va la vencida, ha hecho de su larga espera virtud. Gracias a estos siete años se ve ahora mejor preparado para asumir la presidencia de la Generalitat. “No siento que regreso; siento que llego”, ha dicho marcando, una vez más, distancia con los Gobiernos de Pujol de los noventa, de los que él formaba parte. Mas no es el mismo, el país tampoco, pero a la hora de la verdad la tradición de ambigüedad y prudencia característica del universo convergente ha vuelto a resplandecer. El nuevo presidente ha dicho compartir la aspiración a la plenitud institucional de Cataluña, pero al mismo tiempo ha advertido que no es “ni un resistente ni un liberador, sino un constructor de la nación catalana”. Y que esta no es una tarea para impacientes. Esta es el secreto del éxito del nacionalismo convergente: apunta lejos, pero se mueve cerca.

Artur Mas venía insistiendo en un Gobierno de los mejores que trascendiera las fronteras del partido. Pero, en la práctica, la mayoría de las carteras clave ha vuelto a manos de veteranos consellers del presidente Pujol. Y Mas ha dado el paso que Pujol nunca hubiera osado dar. Aprovechando la debilidad del PSC, ha invitado a un militante socialista a su Gobierno: Ferran Mascarell, de reconocida competencia, que lleva veinticinco años pensando y dirigiendo políticas culturales para la izquierda. Artur Mas, con este gesto, busca probablemente dar satisfacción a los ciento veinte mil votantes socialistas que optaron por él. Y, al mismo tiempo, el núcleo duro del PSC ha opuesto escasa resistencia a este cambio de filas porque le permite sembrar la sospecha sobre las intenciones del sector catalanista de su partido. Estas operaciones de apertura siempre llevan una alta carga de riesgo. Cuando las cosas empezaron a torcerse, los ministros de apertura de Sarkozy fueron cayendo uno a uno.

La solemnidad de la toma de posición, en que tanto el presidente saliente, Montilla, como el entrante, Mas, hicieron hincapié en la continuidad de un pueblo milenario, no impidió que el principio de realidad irrumpiera desde el mismo estrado. La presidenta del Parlamento catalán, Núria de Gispert, como es preceptivo, invitó a Artur Mas a prometer su cargo, en cumplimiento de un real decreto, firmado, por supuesto, por el rey Juan Carlos y por el presidente Zapatero. Artur Mas tiene razón: hay objetivos que requieren mucha paciencia.