Començo a publicar coses al Blog aquest nou any 2011, amb un oportú i lúcid article de Raimon Obiols que escriu sobre el PSC, també amb una més que interessant entrevista al Miquel Iceta, on parla del moment polític i institucional a Catalunya. I tres articles d’opinió (dels molts que hi han) del present del socialisme català i el seu futur més immediat. Val a dir que hi coincideixo personalment: en l’anàlisi i la reflexió que fan aquests especialment.
Un nou començament del PSC
Raimon Obiols, exprimer secretari del PSC - EL PERIÓDICO - 28 de desembre del 2010
Representar la nova majoria que creix a Catalunya exigeix una renovació profunda del partit
Aquests dies sóc a Barcelona i molta gent em demana què passarà en el proper congrés del PSC. No tinc, naturalment, la resposta; però sí algunes idees. Als meus interlocutors els dic que la sotragada electoral ha estat forta però que no és aïllada; que a Brussel·les els resultats electorals no han sorprès perquè arreu s'imposen les tendències al desmuntatge de l'Estat del benestar, a la societat del campi qui pugui, a l'antipolítica i als populismes. Un bon observador europeu, Jaume Masdeu, constata que «els especuladors financers, no només no paguen pels seus pecats, sinó que ja tornen a aixecar la veu com els amos del nou món».
Als meus interlocutors els dic que ens hem d'espavilar entre tots si volem superar aquest estat de coses. Es repeteix que hi ha una «crisi de la socialdemocràcia» (els «amos del nou món» s'encarreguen de recordar-ho permanentment); però és una mitja veritat que oculta una manipulació: cal parlar sobretot de crisi del capitalisme financer desregulat, del neoliberalisme, de la relació entre democràcia i mercats; de creixent barbàrie social i cultural. El malestar i les pors actuals són el resultat de dècades de fonamentalisme neoliberal, d'arrogància dels mercats financers, d'augment de les desigualtats i precarietats, d'hegemonia mediàtica de la dreta.
En aquesta situació, l'esquerra i el centreesquerra han de recuperar la seva voluntat d'entendre els canvis i reptes de les nostres societats. L'apel·lació, tan freqüent, a la necessitat d'un relat, és equívoca i insuficient. Allò que necessitem són més bones anàlisis, explicacions i propostes. No és un afer de professionals de la comunicació o de think tanks, indispensables en un món complex i mediatitzat, però que no poden substituir la intel·ligència col·lectiva d'uns partits que vulguin estar a l'alçada.
La dreta té partits-empresa que es mouen perfectament bé en la política de mercat. Externalitzen la seva acció i la seva comunicació i juguen sense escrúpols la carta de l'antipolítica i, quan convé, del populisme. L'esquerra necessita imprescindiblement consciència i acció col·lectives si vol ser majoria. I necessita, no caldria dir-ho, autenticitat i honestedat. Només així podem construir agregacions majoritàries. La cohesió, el pluralisme i l'obertura no són objectius incompatibles. Però requereixen lideratges i models organitzatius de tipus nou, que agrupin persones que no volen ser seguidors de consignes sinó membres autònoms i emancipats. Això requereix una obertura sincera i constatable, portes endins i portes enfora.
Cal obrir-se a un nou començament. Serà possible si els socialistes saben mirar el futur i també si miren el seu passat. Al seu llibre sobre el Danubi, Claudio Magris narra el seu entestament, que ell mateix reconeix absurd, per trobar el lloc precís de la naixença del riu. Remunta riu amunt, pujant muntanyes; troba finalment un modest rajolí d'aigua. «Aquí neix el Danubi», s'exclama amb convicció irònica. En la meva memòria política i sentimental, jo situo l'origen de l'actual PSC en les converses que Josep Rovira i un grup de militants obrers de Catalunya van tenir l'hivern de 1941, en un pis de Saint-Étienne, a la França ocupada pels alemanys. En una situació desesperada, van estar una setmana discutint, dia i nit. Van voler anar a fons amb el coratge de fer una revisió radical de les lluites passades i dels errors comesos. Després dels anys de resistència, un cop alliberada França, en sorgí el Moviment Socialista de Catalunya. Va ser un nou començament; en seguiren d'altres, amb convergències i confluències successives, fins a arribar a l'actual PSC.
Avui CAL un nou inici que combini la continuïtat del projecte i dels valors amb una perspectiva de renovació radical. Crec que el PSC pot ser l'impulsor d'aquest procés perquè la seva energia és renovable; no prové d'un dirigent o d'un nucli de direcció sinó de les aspiracions d'amples sectors de la societat. Hi ha a Catalunya una majoria que vol que creixi l'autogovern nacional, que vol la unitat civil i la cohesió social, la correcció del maltractament fiscal. Que vol un PSC que marqui inequívocament la seva sobirania i la seva solidaritat en l'àmbit espanyol. Que no vol corrupció ni confusió entre política i negocis. Que no vol l'explotació i l'especulació sobre el territori. Que vol polítiques actives i realistes de llibertat i igualtat per fer front a les injustícies socials i econòmiques. Que no vol una societat de mercat. Que vol preservar i millorar els nostres béns i serveis públics. Que no vol una política de mercat. Que vol noves formes de fer política, de deliberar sense manipulacions, sense mediocràcia. Agregar aquesta majoria i fer-ne l'alternativa al Govern de la Generalitat requereix com a condició imprescindible una renovació profunda del PSC, un nou començament del socialisme català.
“Ens calia fer evident que CiU no té majoria”
Entrevista de Ferran Casas a Miquel Iceta al diari ARA 25/12/2010
28-N: “Del resultat del PSC, n’és responsable el PSC”
Partit: “No hauríem de limitar a l’autogovern la influència en el PSOE”
Debat intern: “No sóc qui per jutjar si Tura, Castells o Maragall són lleials”
Pacte fiscal: “A Catalunya sempre hi haurà disposició a millorar el finançament”
Perfil propi: “Hauríem d’haver votat diferent del PSOE en la resolució de l’Estatut”
Miquel Iceta rep l’ARA al seu despatx a la seu del carrer Nicaragua. És divendres abans de Nadal, Montilla acaba de fer el traspàs a Mas i l’ambient és de conformisme. Les darreres setmanes han estat molt difícils i segueixen pintant bastos.
- Ha estat una sortida del Govern ordenada o traumàtica?
Molt ordenada, era previsible. M’estranyaria que ara estiguéssim parlant d’un escenari diferent.
- Dijous, al ple d’investidura, després d’una llarga negociació, vostès van acabar abstenint-se facilitant la investidura d’Artur Mas. Per què no ho van fer a la primera de canvi?
Calia fer evident que CiU no té majoria al Parlament. Un cop establert això, calia definir-se. Al PSC no li interessava la inestabilitat, semblar que no acceptava el resultat, refugiar-se en un racó a llepar-se les ferides, sinó demostrar que en temes de país és capaç de negociar per fer acords. I això és el que hem fet en una negociació que volíem que fos molt transparent. El PSC, lògicament, tampoc estava disposat a donar el seu suport sent només un més.
- L’acord parla de consensos per a grans reformes que no estan damunt de la taula, com un canvi de l’Estatut. O és que un pacte fiscal implicaria un canvi de l’Estatut? Nosaltres no hem volgut entrar a discutir polítiques de govern, perquè realment no estem fent un pacte de govern. Volíem la garantia que, si es volen fer reformes importants, s’hauran de fer com a mínim amb el PSC. Volíem que quedés clar que la prioritat havia de ser l’economia i que es mantinguessin l’acord estratègic i els pactes nacionals. I la cautela que, si volguessin canviar lleis tan importants com la que regula la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), ho haguessin de fer com a mínim amb el consens de CiU i PSC.
- Té lògica que tres anys després de pactar una llei de la CCMA entre el tripartit i CiU ara s’obri la porta a una reforma?
La reforma la planteja CiU. I nosaltres hi hem posat una garantia, que hauria de comptar amb nosaltres.
- I vostès, de què són garantia amb aquest tema?
Nosaltres creiem que avui la CCMA té els màxims nivells de garantia en una direcció professional i que no actua al dictat d’un govern, i nosaltres no estem disposats a fer passos enrere en aquesta direcció.
- Fins on creu que arribarà Mas amb la proposta de pacte fiscal i quina serà l’actitud del PSC respecte a això?
A Catalunya sempre hi haurà una disposició positiva a millorar el finançament, però hem de ser conscients que una aposta política d’aquestes característiques requereix un consens molt ampli. Ara tenim un acord de finançament derivat d’un Estatut que té dos anys de vigència. Se sap que el cinquè any s’ha de revisar el model, com marca l’Estatut. El mateix senyor Mas diu que es tractarà després del 2012, quan ja estarem pràcticament a punt d’entrar en el període de verificar el funcionament de l’actual model.
- El seu to a l’oposició pot canviar en funció del que passi a les eleccions espanyoles del 2012?
No. Una de les nostres obsessions ha estat que Catalunya no pot esperar, els problemes dels catalans no poden esperar a les eleccions generals. Per tant, nosaltres farem el nostre paper d’oposició i alternativa des del primer dia. Si hem fet alguna crítica a CiU és que no hagi fet esforços per assegurar-se majoria.
- Què li sembla que, des de Madrid, el mateix dia que vostès van anunciar l’acord amb CiU diguessin que és la millor notícia del PSC en anys?
Puc entendre que hi hagi molts socialistes a la resta d’Espanya que considerin més plàcid un escenari de col·laboració entre el PSC i CiU, però es poden trobar moltes sorpreses, tant per part del PSC com per part de CiU. Encara estan instal·lats en una visió de CiU que ja no correspon i jo no sé si coneixen tant el PSC com creuen. Sabem què volem fer des de fa molt, molt de temps.
- I què ha de fer a mitjà termini per liderar una alternativa d’esquerres?
Ha de ser atractiu per a una majoria dels catalans, reformular el seu projecte polític, posar en ordre el propi partit i sobretot demostrar que té una alternativa diferenciada.
- Si el president Montilla deixa la primera línia política com ha dit, això faria que ho haguessin de fer també vostè i el senyor José Zaragoza?
És possible. Abordar la renovació s’ha de fer sense apriorisme. Quan arribem al congrés, tots posarem els càrrecs a disposició del partit.
- Un dels temes recurrents és el tema de Madrid, del grup parlamentari propi: sí o no. Vostè és partidari que al congrés de la tardor es faci un debat a fons sobre això?
Jo sóc partidari de no fer un grup parlamentari, ho he dit sempre. Ara, em sembla molt bé el que el PSC ha decidit i és que ha d’estar en mans de la direcció del partit en cada moment plantejar quina és la millor organització parlamentària. És més important decidir què voten els diputats socialistes catalans a Madrid que no pas com s’organitzen.
- És normal que en set anys d’estar vostès al Govern de Catalunya i el PSOE al govern de Madrid, amb interessos que han xocat, mai hi hagi hagut una votació diferent?
Va haver-hi un moment en què vam tenir molts dubtes per aquesta qüestió, que precisament va ser en la votació de la resolució de la sentència de l’Estatut. Però realment en aquests quatre anys només recordo aquesta votació.
- Va ser un error no votar diferent?
Vist en perspectiva, sí. Aquí, més important que l’instrument és la decisió del vot i la nostra vocació és votar sempre amb el PSOE, perquè estem d’acord o perquè els convencem. I el PSC no hauria de limitar la seva influència sobre el PSOE als temes relatius amb l’autogovern, sinó també en matèria de política social i econòmica.
- Si al juliol Montilla hagués donat l’ordre de votar sí a la resolució del Parlament, els 25 ho haurien fet?
Sens dubte, si el primer secretari, amb la direcció del partit, ordena un determinat sentit de vot, els diputats socialistes catalans el segueixen.
- Està plantejat el relleu de Montilla com a primer secretari. Ja hi ha hagut alguna gent que malgrat el que han demanat els alcaldes de posposar el debat s’ha postulat o s’ha mogut, bàsicament exconsellers, com Maragall, Tura o Castells…
En aquest debat hi vol participar tot el partit. El que passa és que precisament perquè hi pugui participar tothom en igualtat l’hem de fer en el moment en què es convoqui el procés i no abans. A part del que han demanat els alcaldes, que són gent sensata, ho ha aprovat el consell nacional. El debat d’idees ha començat.
- Vostè intervé en els òrgans del partit. Altres només en els mitjans.
Home, jo crec que és molt bo que el debat es produeixi primer a dins i després a fora, però en una societat democràtica avançada les parets del partit cap a fora cada cop són més difuminades i no és dolent. Ara, és veritat que a algú li pot xocar molt que plantejaments que es fan amb total llibertat i legitimitat fora del partit després no es produeixin a dins. Però en fi, a mi no em dol.
- Li sembla que aquestes persones han tingut durant aquest temps una actitud lleial?
Miri, jo no sóc qui per jutjar, no? Sobre això, l’únic que pot jutjar-ho és el mateix president, perquè estem parlant de consellers seus.
- Vostè participarà en el debat de les idees. Però quan arribi la fase de noms…
Quan arribi la fase de noms, a mi m’agradarà primer escoltar el partit, escoltar les agrupacions, escoltar els alcaldes, escoltar la gent, i després ja ho veurem. D’ambicions personals mai n’he tingut. M’importa més que entre tots encertem bé el rumb i això vol dir sobretot un debat d’idees.
- Vostè és membre de l’executiva del PSOE. Quan s’analitza el 28-N a Madrid, creu que algú assumeix una influència, encara que mínima, en el fet que el PP tingui 14 punts més que el PSOE en les enquestes?
Sí, sí, sí, en aquests moments el PSOE ja té una consciència molt clara que el projecte socialista en el seu conjunt està en hores baixes i que això efectivament ens afecta. Ara bé, aquí el que hem d’evitar és que sembla que nosaltres fem una lectura dels resultats catalans en els quals tendim a exculpar-nos. No és això, nosaltres som totalment responsables, entre altres coses perquè també ens sentim totalment responsables de la gestió política del PSOE i del president Zapatero. Dels resultats del PSC, n’és responsable el mateix PSC.
- El canvi de lideratge en el PSOE podria ser la solució?
Miri, no ho sé. Fins que no sortim de la crisi i no s’hagi demostrat que les polítiques que està impulsant el govern són les que més ràpidament i més solidàriament ens fan sortir de la crisi, el tema dels noms no és el més rellevant. Per tant, no considerem que el debat successori en el PSOE s’hagi obert.
- Per què no es traslladarà mimèticament la patacada de les catalanes a les municipals?
Perquè no ha passat mai, perquè cada elecció té la seva dinàmica i això ha tingut molts exemples en 30 anys i, per tant, la gent, quan vota els alcaldes, vota els alcaldes i sap que això no té res a veure amb altres coses. Els alcaldes que han fet una bona gestió, que tenen una bona relació amb la seva ciutat, tenen moltes possibilitats de seguir-ho sent i els que no, tindran més dificultats.
- Catalunya s’ha governat durant set anys amb una aliança d’esquerres que ha acabat com ha acabat. La majoria d’ajuntaments més importants de Catalunya també es governen per tripartits o bipartits. Està amenaçat, això?
En principi no, nosaltres ens posem d’acord amb els partits amb què podem. No tenim una cosa que ens impedeixi posar-nos d’acord amb Iniciativa o Esquerra, tot el contrari. Ara, després de cada elecció, un ha de saber llegir el resultat electoral i actuar en conseqüència, però nosaltres estem molt satisfets en general del funcionament dels pactes en l’àmbit local, siguin com siguin aquests pactes.
El PSC y el animismo
JORDI FONT - EL PAÍS - 21/12/2010
Frente a los que hablan de forma interesada de las "dos almas" de su partido, los socialistas catalanes siempre han buscado una relación solidaria y justa con España en un marco federal, plurinacional y policéntrico
En inmigración fue pionero de la "interculturalidad", en las antípodas de la "multiculturalidad"
Su modelo cultural y lingüístico, alabado por la UE , es uno de los más abiertos e integradores
Últimamente, vienen proliferando las apelaciones a las supuestas "dos almas" del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC). No es nuevo. Se trata, a veces, de una simple muleta retórica, útil para despejar algún análisis que se resiste. Otras veces, sin embargo, parece tratarse de algo bastante peor: de un conjuro de magia negra, del enésimo y nostálgico empeño por convocar el mal que no fue, por ver de darle cuerpo. Es decir, por ensayar, una vez más, la cristalización de Cataluña en dos comunidades contrapuestas, hegemonizadas por los extremos: de un lado, por los catalanes temerosos y reactivos ante las capacidades asimiladoras de lo español, reacios a las mezcolanzas y, así, proclives a la xenofobia; y, del otro lado, por los andaluces, murcianos, aragoneses, etcétera, que pudieran estar dispuestos a devenir contra-sociedad en Cataluña, a ejercer como avanzadilla asimiladora (el cínico cálculo de los jerarcas franquistas a propósito de la inmigración española en Cataluña). Este ya fue el escenario de confrontación al que tendieron algunos nacionalismos exasperados e inversos, desde primeros del siglo XX hasta hoy mismo: tanto el fenómeno lerrouxista y sus posteriores amagos como las sucesivas ensoñaciones a lo "Nosaltres sols".
A ello responde, hoy, de nuevo, la proliferación de médiums empeñados en convocar las "dos almas" del PSC, esos espíritus cuya misión sería hacerse con el socialismo catalán, tirar de él en sentidos contrapuestos hasta hacerlo pedazos, para poder así, a continuación, poseer la política catalana. Podrían hacer de Cataluña un infierno. El PSC, sin embargo, se fraguó a la medida de estas fuerzas obscuras y les es inmune o más inmune que nadie. Se trata, para el PSC, de viejos y desdentados demonios familiares, casi ya inofensivos por conocidos y gastados, motivo de chanzas festivas más que un peligro real.
En efecto, el PSC fue creado, en 1978, contra los atavismos que podían frustrarlo, contra el animismo primigenio que lo negaba y lo impedía. No se trataba de prescindir de las identidades, sino de evitar su dictadura y su irracional confrontación, con la consiguiente fractura social. Y se hizo de forma contundente. La receta: una voluntad obstinada de proyecto compartido, un designio ineluctable de causa común, con la cual pudieran identificarse los intereses y anhelos de toda la Cataluña trabajadora y, por extensión, de toda la ciudadanía. Frente a identidades petrificadas y en conflicto, identificaciones compartidas de futuro. Solo un gran partido socialista podía hacerlo, capaz de unir la diversidad, de promover un proyecto transformador e integrador. Y, como ocurre en todas partes, un partido socialista capaz de movilizar, no solo a los sectores sociales a los que representa más directamente, sino también a los sectores centrales de la sociedad, a aquellos que dan la hegemonía cultural y la mayoría electoral; es decir, un auténtico partido nacional (en nuestro caso, expresión genuina de los intereses de Cataluña). Ello es tanto como decir un partido capaz de erigirse en eje del catalanismo, de un catalanismo orientado hacia la izquierda, no nacionalista, ligado a la idea de una Cataluña innovadora y abierta, integradora, fiel a su futuro, obstinada por establecer una relación solidaria y justa con España, en el marco sine qua non de un esquema federal, plurinacional y policéntrico.
Un paréntesis al respecto. Algunos "progres" españoles se lían o juegan sucio: afirman que no corresponde al PSC ser catalanista, que no es lo suyo, que en ese terreno "siempre va a ser mejor el original que la copia" (mejor CiU que el PSC). ¿Dirían lo mismo del PP y el PSOE? ¿O entienden que el PSOE no puede abandonar la idea de España a la derecha? Me temo que no se limitan a ello, sino que hasta comprenden e incluso celebran los episodios en que el teórico federalismo del PSOE queda en mero rehén del nacionalismo del PP. Y que algunos incluso verían con buenos ojos un pacto PSOE-PP o viceversa que pusiera en cintura al "nacionalismo" periférico, porque el nacionalismo español no sería tal, sino pura "visión de Estado". Una visión desde la cual, en España, no cabría ni el proyecto español compartido del PSC ni la "conllevancia" hoy triunfante, trufada de independentismo estético. Por el momento, parece que no cabe el primero y sí cabe la segunda. En cualquier caso, sea en España o en Cataluña, sin necesidad de caer en estos u otros excesos, la credibilidad nacional de cualquier partido que quiera ser mayoritario resulta elemental e inexcusable. Aunque no se trata de una mera cuestión táctica: ningún socialista debería olvidar que el socialismo es el compromiso con todas las emancipaciones humanas: políticas, sociales, culturales, sexuales, medioambientales... y nacionales.
Decíamos: partido socialista, partido capaz de gobernar y, en consecuencia, partido nacional catalán. Pero no solo. Hacía falta también que este partido promoviera una concepción abierta de la cultura, capaz de acoger, reconocer e integrar a la población inmigrada, cuando fue solo de origen hispano como cuando llegó de todas partes. En este sentido, el PSC fue pionero de lo que posteriormente vino en llamarse "interculturalidad", en las antípodas de la "multiculturalidad" separadora: teorizó e impulsó el modelo de la "sociedad crisol", en la cual debía acomodarse la diversidad cultural, sin crear guetos estancos, sino en régimen abierto y de interrelación permanente, dando lugar a que fuera la selección social la que acabara determinando los ingredientes de la cultura común, de una cultura catalana permanentemente actualizada y plurilingüe. Un proceso que sigue su lento curso y, al cabo del cual, es fácil imaginar una fusión especialmente atractiva. Iba acompañado del imprescindible compromiso de todos en relación con la lengua catalana, la lengua específica del país, la que se juega su existencia en este preciso paisaje. Tres eran las coordenadas:
-La escuela común, con el dominio por todos del catalán como del castellano (mediante "inmersión" donde hiciera falta), para que todos tuvieran igualdad de oportunidades y para que ninguna de las dos lenguas quedara socialmente rezagada.
-Para la población adulta, bastaba con que entendiera las dos lenguas, de modo que nadie se sintiera forzado a cambiar de lengua para ser entendido; y con el derecho de todos a ser atendidos, por la Administración , en la lengua deseada.
-Y la discriminación positiva del catalán: la que se desprendía de su condición de lengua específica del país (y, pues, de su toponimia, de su rotulación básica, de su sistema institucional...); y la que correspondía a su desigual relación con la hermana gigante: la lengua castellana, la tercera del planeta, con 400 millones de hablantes.
Un modelo cultural y lingüístico alabado y distinguido por las correspondientes autoridades europeas, que no ha producido ninguna conflictividad social digna de mención, sino que ha neutralizado o atenuado las que eran de esperar, que ha sido defendido por ayuntamientos metropolitanos, centrales sindicales, asociaciones vecinales, grandes colectivos de maestros y profesores como de madres y padres de alumnos..., y que es uno de los más abiertos e integradores que existen. Por eso mismo, no gusta a los animistas.
Como no les gusta el PSC, artífice fundamental de este modelo y baluarte de la unidad civil del pueblo de Cataluña contra las viejísimas ánimas que querrían poseerlo, azuzadas por los conjuros de los médiums que suspiran por manejarlas a su antojo. El PSC fue y es, como corresponde a un gran partido, un abanico amplísimo de identidades, de querencias, de orientaciones. Cada quien con su almita singular, hecha de retazos, amores y desgarros variopintos. El PSC es muchas cosas. Pero jamás fue "dos almas". No habría nacido. Si nació y existe es porque tomó la medida y doblegó a esas fuerzas obscuras. Es más: hizo de ello su razón de ser y puso en ello su emoción, día tras día, año tras año, etapa tras etapa. A quienes lo vivimos, nos cambió, nos hizo crecer, nos enriqueció, como solo enriquece el acceso al otro, la prodigiosa ampliación de horizontes que supone. Por eso, nos rechinan los oídos cuando, desde la ignorancia o la peor intención, alguien apela a las tópicas "dos almas". El PSC fue y es una voluntad reiterada de proyecto compartido, un imperativo pertinaz de causa común. Este es su código genético. Si quieren, esta es su alma, única y obstinada. Por más que les pese a los animistas.
Del divan al carrer
Laia Bonet - EL PERIÓDICO - 23 de desembre del 2010
El PSC ha d'adoptar una nova cultura política que li permeti comprendre, representar i liderar el país
El títol de la sèrie ja és molt revelador: El divan socialista. Així és com aquest diari, amb habilitat periodística i precisió clínica, enquadra els articles sobre el moment que viu el PSC. No hi ha dubte, i d'aquí ve l'encert del títol, que, després del tipus de derrota electoral que hem patit, molts socialistes creiem que la reflexió conjuntural ha de donar pas a una altra de més envergadura, més estratègica. Les preguntes, llavors, girarien -com en la psicoanàlisi- cap a qüestions més existencials: ¿qui som?, ¿què volem?, ¿com ens veuen?, ¿cap on anem?
El sentiment de culpa, el desconcert i el desànim, sumats als grans desafiaments socials i a la incapacitat de respondre amb èxit als reptes que ens planteja la Catalunya del 2010, poden portar-nos a la melancolia. També a la confusió. Però el mal seria que acabéssim sumits en un debat estèril per superficial, per nominalista, per personalista. Atrapat per les coordenades del passat, en lloc d'un debat que ens permeti explorar camins de futur. Si perdem l'oportunitat d'afrontar amb rigor i coratge el desafiament que el pròxim congrés ens planteja, perdrem un temps decisiu. No hi ha res pitjor que un fals debat.
El procés obert per José Montilla, amb la seva exemplaritat i autenticitat, fa inevitable el debat, encara que segurament no el garanteix. Almenys de la manera en què crec que l'hem de fer. Tenim una crisi de lideratge, sí; però també de projecte. I a això s'hi ha d'afegir greus problemes de llenguatge polític, organització i estil relacional. Cap d'aquests es resol fàcilment amb un recanvi de persones. No es tracta de simples relleus de poder. Es tracta d'una nova cultura política que ens permeti identificar-nos amb el país, comprendre'l, representar-lo i estar en condicions de liderar-lo quan els ciutadans ho decideixin. Aquestes són les meves idees, les que he compartit durant les últimes setmanes amb persones diverses. ¿Quin PSC volem?
1. Amable. Acollidor i atent. Un PSC que escolti i sigui humil. El nostre estil ha de parlar per si mateix. Les formes són els fons. I un reflex autèntic i creïble de la nostra proposta. Per aquest costat hem perdut sensibilitats i connexió amb la ciutadania. Un PSC feminitzat en persones i actituds.
2. Digital. Profundament obert a la comunicació digital. Organització, comunicació i creació de valor en xarxa. Els temes de la societat digital, la nova societat, com a gran fortalesa política.
3. Modern. De la modernitat, de la cultura, del coneixement. Pròxim als creadors de nous llenguatges. Un PSC que combati el conservadorisme mental, cultural, estètic... i polític. No podem governar Catalunya si no representem la modernitat. No hi ha progrés sense justícia, però tampoc sense modernitat. I ens hem quedat antiquats... mentalment.
4. Jove. Han envellit els militants, els votants i els simpatitzants del partit i necessitem connectar amb tota la societat. Fan falta joves i temes joves. La renovació no és només joventut... però per ser a l'oposició quatre o potser vuit anys i reconstruir una alternativa necessitem continuïtat, perseverança i resistència.
5. Obert. És necessari assajar noves fórmules d'acció i col·laboració polítiques. Hem de buscar causes o punts de trobada, més que cases i ideologies. Un PSC obert als sectors dinàmics de la societat i a nous temes que afecten la vida de la gent: obesitat, soledat, por, salut mental... Un PSC híbrid, transversal i plural.
6. D'esquerres. Un país d'esquerres, sí, i un partit capaç d'entendre-les totes. I treballar amb totes. Necessitem un pol progressista a Catalunya. I participar, a fons, de la reflexió dels grans temes de la socialdemocràcia i dels temes nous de la política emergent que està als marges dels partits i dels sindicats.
7. Catalanista. En el marc d'una Espanya federal. Però ara més que mai són necessaris gestos de reforç del federalisme. D'una altra manera, el discurs del federalisme ens deixa orfes. Bilateralitat real i multilateralitat en les relacions polítiques i institucionals. Som una nació i som un altre partit. Comencem a construir coherentment.
8. Global. Que parli del que passa i del que importa al món: Wikileaks o Cancún. Cap tema important ha de ser-nos aliè. Europa al cor, però, al cap, el món global. I els peus a terra i clavats en els problemes de la gent.
9. Social. De les noves fractures socials. Un PSC de defensa dels drets dels més vulnerables. Un PSC que fa del combat contra la discriminació, la pobresa i la marginació el seu sentit més íntim. Treballadors i capes populars, sí; però, sobretot, gent sense futur, horitzó i oportunitats.
10. Innovador. La nova economia. Del talent, dels emprenedors. Un PSC que farà una aliança per la governabilitat democràtica, social i sostenible amb els empresaris, els emprenedors i els creatius més lúcids. Un PSC que impulsa la responsabilitat social corporativa i l'ètica en el món dels negocis més que un país business friendly.
Nous horitzons per al PSC
Daniel Fernández - EL PERIÓDICO -18 de desembre del 2010
El socialisme ha de practicar un reformisme fort i creïble i ocupar-se de l'ampliació de drets
«Mentre els alemanys es turmenten amb la resolució de problemes filosòfics, els anglesos, amb el seu pragmatisme, s'estan rient de nosaltres, al mateix temps que conquisten el món». Aquest comentari de Goethe a Eckermann no pretén restar valor a l'imprescindible debat que s'ha obert en el socialisme català després de la derrota soferta a les eleccions al Parlament. M'ajuda, en canvi, a apuntalar una convicció: la vida continua i, en conseqüència, una part substancial del procés de renovació que ha impulsat el president Montilla s'anirà construint a través de la tasca d'oposició responsable al futur Govern de CiU, de la nostra manera d'afrontar les pròximes eleccions municipals, i de l'exercici de les nostres responsabilitats en la política espanyola.
El 28 de novembre suposa el final d'una etapa i l'inici d'una altra en el socialisme català. El PSC no necessita ser refundat ni redimit. No necessita ni un Alfortville ni un Épinay: no és una moribunda SFIO a l'espera d'un seductor François Mitterrand. Necessita, això sí, un congrés que impulsi una profunda renovació -no serà la primera ni l'última- a través del protagonisme principal dels afiliats, que són ciutadans compromesos amb el projecte socialista i no mers activistes electorals. Necessita un congrés que realitzi un balanç serè de l'etapa finalitzada i col·loqui les bigues mestres del contingut, els accents, l'estil, l'estratègia i el lideratge del projecte per a aquesta nova etapa. Necessita, en definitiva, posar al dia, obrint-se a la societat, el seu projecte socialista, catalanista i federalista.
No deixa de sorprendre, sigui dit d'entrada, que les mateixes opinions publicades que exalcen la capacitat de CiU d'aglutinar un espai on cap des de l'independentista radical fins al votant que sospira tornar a governar amb el PP aconsellin al PSC un esforç de concreció -i reducció, hi afegeixo jo- del seu projecte que inclogui un viratge, bé cap a una radicalització del nostre catalanisme, allunyant-nos del PSOE, bé en la direcció contrària. No cola. El futur del PSC passa per continuar sent, en paraules d'Isidre Molas, «un partit d'àmplies fronteres». No és el moment de viratges que alegrarien la cara dels nostres adversaris polítics, sinó el de reforçar la vocació catalanista i federalista del nostre projecte al voltant del ple desenvolupament de l'Estatut, del nou model de finançament i de l'avanç de l'Espanya plural. I també és el moment de fer-nos algunes preguntes. Per exemple: ¿el lament per la debilitat del PSOE per plantar cara al nacionalisme del PP ha anat acompanyat, per la nostra part, d'una actitud valenta i clara des del federalisme enfront del nacionalisme de CiU? Em temo que no.
Però el debat ha de ser fecund en dos temes, segons la meva opinió, de més rellevància. No podem limitar-nos a protegir simplement els avenços socials consolidats en el passat, sinó que hem d'assegurar els fonaments d'una societat millor, sense desigualtats que excloguin o limitin. Aquesta actitud implica desenvolupar un reformisme fort i creïble des de l'escala local fins a la planetària capaç de combatre tant el conservadorisme d'esquerres com el neoliberalisme que, per cert, a Catalunya, s'ha disfressat amb la roba del sobiranisme. Les bastides dogmàtiques encara existents ja no serveixen. De la crisi iniciada el 2008 i que encara patim s'extreuen dues conclusions difícilment discutibles: la globalització sense regles, sense govern democràtic, és una font de desestabilització i d'injustícies; i no hi ha futur per a nosaltres i els nostres fills al marge d'una Europa federal.
El segon no és menys crucial. En una societat en què l'individu ha guanyat autonomia i centralitat, la socialdemocràcia ha de ser l'opció que representa una aposta clara pels valors postmaterials: ampliació de drets -i responsabilitats-, igualtat entre dones i homes, sostenibilitat, laïcisme, progrés cultural i creativitat, diàleg entre generacions, enfortiment de la legalitat internacional, tolerància zero contra qualsevol tipus de discriminació… La incorporació d'aquesta agenda liberal i radicaldemòcrata al projecte socialista és un dels encerts històrics del president Zapatero. Aquesta agenda, que connecta amb les arrels del nostre catalanisme d'esquerres i, molt especialment, amb la realitat social catalana d'avui, ha d'ocupar un espai més medul·lar i vital al PSC del futur del que ha tingut fins ara.
Evidentment, els socialistes catalans, a diferència dels anglesos que admirava el geni alemany, ni estem per a rialles ni pretenem conquistar el món. Però si aspirem a conquistar, des de l'autonomia del nostre projecte, nous horitzons per a la nostra societat haurem de fer-ho fugint de turmentades disquisicions o malenconies a les quals tan propensa és l'esquerra i sense caure en un cinisme en què la dreta, reconeguem-ho, no té rival.
