La crisi econòmica, al meu entendre, ha resultant horrible pel socialisme català. El PSC, el partit que més poder ha acumulat durant l’ultima dècada i sent una gran organització política, a sofert: els errors del tripartit (aquest amb una gran pressió mediàtica adversa al damunt), les tisorades del govern Zapatero, la sentència del Constitucional, i les enquestes contraries per tot arreu.
Cal recordat que el PSC va suportar estoicament 23 anys d’oposició al Parlament, la fi de l’etapa Felipe González, la majoria absoluta del Partit Popular... El socialisme català ha funcionat i ha sobreviscut, al meu entendre també, en gran part gràcies al poder del municipalisme.
El PSC encara té un gran arrelament en molts pobles i ciutats de Catalunya, i està format per homes i dones que són representatives de les complexitats d’avui. Potser, ara no convé carregar totes les tintes dels seus mals actuals en els que donen la cara i proposar solucions, que són simplement maneres de passar comptes. Haurem d’obrir de nou un debat (que ja ho està) obert, des del socialisme democràtic, per tornar a definir a l’esquerra, aquí a Catalunya i encarar positivament, i amb més garanties el futur immediat.
Tres opinions i/o reflexions al respecte:
El PSC necessita un 'reset'
S'ha de presentar la batalla de les idees en defensa del que l'esquerra porta als gens i no ha caducat
Joan Ferran secretari de Relacions Institucionals del PSC i diputat al Parlament - EL PERIÓDICO - 11 de gener del 2011
És cert, el resultat de les darreres eleccions al Parlament de Catalunya ha situat el PSC en el punt de mira de tertulians, analistes i pseudofuturòlegs. És cert, el PSC ha encetat un procés intern de reflexió que segurament no estarà exempt de controvèrsies i matisos, de consens i dissens. I també és cert que els alcaldes, i molts membres del partit, prefereixen que tots els esforços que siguin capaços de generar la gent d'esquerres i de progrés del país es focalitzin en les properes eleccions municipals per guanyar-les. Lògic tot plegat. Però, dit això, sóc dels que pensen que aquest procés de profunda introspecció i renovació -alguns demanen que es faci a la velocitat de la llum- requereix, en canvi, el seu temps i un ritme serè, pausat. No s'hi val a improvisar, a treure quatre resolucions a corre-cuita i fotografiar un munt de rostres seductors i amables per satisfer la demanda o la curiositat mediàtica. No. El PSC no pot ni ha d'actuar arrossegat pel que un bon amic meu anomena «temps mediàtic», sinó que ho ha de fer amb perspectiva històrica, amb un projecte polític pensat a mig i a llarg termini. El PSC, i l'esquerra en general, més enllà del resultat d'unes eleccions, ha de reflexionar sobre els nous reptes que ens vénen a sobre i que han provocat la desorientació de milers de progressistes arreu del món occidental. Raimon Obiols ens deia fa poc, en aquestes mateixes planes, que calia recuperar la voluntat d'entendre els reptes i els canvis de la societat. Absolutament d'acord. Però tan important com entendre el que succeeix és actuar col·lectivament sobre aquests canvis sobre la base d'uns valors i unes idees que han estat, i són, els propis de les esquerres. Caldrà explicar sense complexos a treballadors i classes mitjanes que avui se senten políticament orfes on és l'origen i quina matriu té la crisi actual; caldrà exposar el perquè de les mesures d'emergència adoptades pels governs, la seva raó de ser i els imperatius provinents dels Pirineus enllà. Caldrà despullar el sistema, dir-li que va nu i obrar en conseqüència. Caldrà...
No és sols el PSC el que està engripat. És l'esquerra europea en conjunt que està empiocada sota els efectes col·laterals d'una crisi econòmica, i de referents, que situa molts països del continent en mans de polítics populistes, si no xenòfobs. I és que, amics meus, més enllà de la conjuntura puntual, més enllà de la confecció d'equips de direcció partidària i de fabricar candidats, els socialistes hem de decidir fins on cal presentar la batalla de les idees en defensa d'allò que portem en els nostres gens fundacionals i que no ha caducat.
Modestament penso que l'elecció d'un nou primer secretari, o l'existència d'un grup parlamentari propi a Madrid, esdevé important sí, però secundari, davant el repte de decidir quina és la frontera, la línia vermella que no s'ha de traspassar, al voltant d'aspectes irrenunciables del pensament de les esquerres. ¿Quins són avui al meu entendre aquests temes? Es deu preguntar l'amic lector. Doncs, per exemple, la creació de consciència, organització i acció col·lectiva enfront dels efectes perversos de la proposta neoliberal i l'hegemonia mediàtica de la dreta. O, ¿per què no? El combat contra els apologetes de les privatitzacions a dojo i el desmantellament de l'Estat del benestar. A tot això hi podem afegir el combat ideològic enfront de l'actual onada neopopulista contra la immigració i els que són diferents. O, si més no, la defensa del pluralisme i dels drets individuals restablint valors de referència i qualitat en el sistema democràtic...
Després de tanta pragmàtica difuminació d'idees que ens eren pròpies, en benefici de la governabilitat i de la bona gestió, ha arribat l'hora de marcar novament posició i recuperar amics, discurs, relat, presència i influència social.
Tornant a les coses concretes de casa, a Catalunya, el PSC ha de defensar l'autogovern, la convivència civil i lingüística i la cohesió social com a eixos del que ha de ser un programa alternatiu a la proposta que prediquen els nacionalistes d'Artur Mas. Però aquesta voluntat dels socialistes de ser alternativa de govern, perquè sigui sòlida, s'haurà de sustentar en uns fonaments clarament diferenciats dels de la dreta. Les polítiques socials juguen aquí un paper central, però també el tractament específic del fenomen immigratori, l'atur juvenil o la marginació social, entre d'altres. Fins al punt que, a curt termini, el programa i la praxi dels gestors socialistes als ajuntaments haurà de vèncer les inèrcies i les pressions d'un discurs que ja triomfa a molts indrets d'Europa i que se sustenta en les pors i la inseguretat. L'esquerra té valors de futur i necessita que algú els defensi sense ambigüitats. A casa nostra aquest algú és i ha de ser, en primer terme, el PSC. De manera immediata ho pot apuntar ja en el seu discurs municipal, però no n'hi haurà prou. La veritable prova del nou tindrà lloc en el procés de debat intern que s'ha de celebrar la tardor que ve i que ha de cloure amb un nou equip de direcció, és obvi, però també amb l'elaboració d'un relat i un discurs suficientment renovats i d'acord amb els temps que vivim. Secretari de Relacions Institucionals del PSC i diputat al Parlament.
¿On va el socialisme català?
El PSC es dirigeix a un electorat que en gran part ja no existeix, el de la immigració dels anys 50 i 60
Antoni Segura catedràtic d'Història Contemporània (UB) - EL PERIÓDICO -13 de gener del 2011
Les darreres setmanes, diferents dirigents socialistes han reflexionat sobre el daltabaix del 28-N i el futur del socialisme català, posposant, tanmateix, el debat per després de les eleccions municipals. Un error, perquè al maig el PSC pot patir una nova ensulsiada atès que no sembla que s'abordin les raons de fons. S'ha posat l'accent a recuperar la transversalitat del partit i el tradicional electorat socialista, en els efectes de la crisi, el federalisme com a forma d'encaix de Catalunya a Espanya, la necessitat de bastir una alternativa progressista i mantenir els lligams amb el PSOE. De fora estant, afegiré dues reflexions que amb prou feines s'han apuntat.
En primer lloc, és cert que la crisi econòmica castiga electoralment els governs de centreesquerra arreu d'Europa. El problema és que la socialdemocràcia no té discurs per fer front d'una manera eficaç a la crisi. En el cas d'Espanya, el govern socialista, apressat pels mercats i amb el suport del PSC, està tirant endavant una reforma que, possiblement, aconseguirà reduir el dèficit i el deute a costa del sacrifici dels més febles i de les classes mitjanes, però sense tocar els beneficis de les grans empreses, ni de les entitats financeres responsables de la crisi que, això no obstant, poden recórrer al Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FROB) per eixugar els problemes de liquiditat o de mala gestió o per fusionar-se. En suma, el govern socialista fa la feina bruta i allisa el camí de l'alternança política desmobilitzant el seu electorat. Però de la socialdemocràcia hom esperava quelcom més que les polítiques neoliberals que reclamen els mercats. Resulta urgent bastir un discurs que permeti afrontar la crisi amb garanties, eficàcia i solidaritat.
En segon lloc, el 28-N és un daltabaix per a un partit que després de set anys de govern recull els pitjors resultats de la seva història. L'escenari social i polític a Catalunya ha fet un gir substancial en els darrers anys a conseqüència del tracte donat a l'Estatut del 2006 i de la percepció (gens identitària) que l'Estat espanyol no és l'instrument adient per solucionar els problemes i satisfer les aspiracions dels ciutadans de Catalunya en matèria d'infraestructures, de polítiques socials, d'inversions o de llengua i cultura. Més encara, la percepció és justament la contrària: la d'un Estat que menysté els interessos dels ciutadans de Catalunya i els sotmet a un espoli fiscal creixent. La realitat pot ser una altra, però la percepció a Catalunya és tal com s'acaba de descriure.
I això és el que reflecteixen els resultats del 28-N. En efecte, si comparem els resultats del PSC a les 20 comarques on va obtenir el 25% o més dels vots el 2003 (representen el 88% del cens electoral), que per primera vegada li permetien formar govern en coalició amb ERC i ICV, amb els del 2010, quan perd el Govern, observem que la mitjana de vots obtinguts ha caigut del 30% al 18%. La menor participació (62% i 60%, respectivament) -però millor que el 56% del 2006- no explica una davallada de 12 punts, ja que com a molt suposaria un 4%. Tampoc es pot parlar d'un transvasament de vots cap a altres socis del Govern ja que en aquestes mateixes comarques ERC cau del 17% al 8% i ICV es manté entorn del 6%. Tampoc es pot parlar d'un transvasament de vots al PP, que només puja nou dècimes, i, encara menys a Ciutadans, que no arriba al 3% amb un increment de 6 dècimes respecte el 2006. Només CiU puja notablement en passar del 34% al 41% dels vots. És clar que la federació recull vots d'ERC, que també sagna per SCI i Reagrupament (en conjunt gairebé un 5%), però, fonamentalment, els vots provenen d'antics votants socialistes. I el problema per al PSC és que les fugues més importants es donen en l'antic graner socialista (del PSOE): Baix Llobregat, del 41% al 23% (CiU del 23% al 32%); Vallès Occidental, 36% i 19% (28% i 37%); Barcelonès, 34% i 20% (26% i 34%); Baix Penedès, 34% i 21% (33% i 37%); Tarragonès, 31% i 19% (30% i 36%). Igual passa en comarques on CiU ja havia estat la més votada el 2003, però on el PSC obtenia el 25% o més dels vots: Garraf, 33% i 20% (30% i 37%); Vallès Oriental, 31% i 17% (33% i 40%); Anoia, 29% i 17% (36% i 43%); Maresme, 27% i 15% (35% i 43%); Segrià, 26% i 16% (37% i 44%); Bages, 26% i 15% (39% i 46%); Gironès, 25% i 14% (34% i 43%).
En conclusió, el problema no ha estat la incapacitat del PSC per mobilitzar el seu electorat (al Baix Llobregat i al Vallès Occidental la participació ha caigut menys que la mitjana catalana); el problema és que les famoses dues ànimes del PSC no responen a la realitat i antics votants socialistes han optat per un catalanisme formalment més agosarat convençuts que no hi ha federalisme sense federalistes (i a Espanya aquest és per tant un camí sense sortida). El PSC, en definitiva, es dirigeix a un electorat que en gran part ja no existeix, el de la immigració dels 50 i els 60, oblidant que el gruix de votants són els seus fills o néts que ja no se senten immigrants i que, en conseqüència, ja no tenen els vincles sentimentals i ideològics dels seus pares i avis.
El fracaso de la izquierda en Cataluña
Catalanista o españolista, el nacionalismo es reaccionario. Lo que el PSC precisa es una identidad y un discurso de izquierdas que vuelvan a conectarlo con cientos de miles de electores perdidos
Javier Cercas escritor - EL PAÍS - 15/01/2011
La obsoleta visión de los socialistas catalanes va en paralelo al envejecimiento de su dirección
El fracaso del título no es el inédito fracaso electoral del Partido Socialista en las últimas elecciones catalanas: es un fracaso más amplio y anterior a él, y que en parte lo explica; no es un fracaso político: es un fracaso ideológico. Este fracaso podría resumirse así: desde hace muchos años la izquierda catalana ha entregado la hegemonía ideológica al nacionalismo, de tal manera que a veces se diría que en Cataluña, en la práctica, no es posible no ser nacionalista: o se es nacionalista catalán o se es nacionalista español; también puede resumirse así: asombrosamente, en Cataluña es posible ser a la vez nacionalista y de izquierdas. Se trata de dos disparates complementarios. No solo es posible no ser nacionalista -nacionalista catalán o español o moldavo-, sino que es indispensable, al menos si uno se reclama de izquierdas, dado que el nacionalismo es, aquí y en Moldavia, una ideología reaccionaria, incompatible con los principios más elementales la izquierda. ¿Cómo se explica que haya arraigado ese disparate en Cataluña? ¿Y cómo se explica que lo haya hecho tan profundamente y durante tanto tiempo?
Parte de la explicación hay que buscarla en la historia. El triunfo de Franco en la guerra supuso el triunfo del nacionalismo español y la derrota de los demás nacionalismos hispánicos, empezando por el catalán; este hecho provocó uno de los muchos automatismos políticos que recorrieron la dictadura: puesto que el nacionalismo español era malo, los demás nacionalismos hispánicos eran buenos; y, puesto que el nacionalismo español era de derechas, los demás nacionalismos hispánicos eran o podían ser de izquierdas. Fue el franquismo quien oscureció, por tanto, la doble evidencia de que la expresión izquierda nacionalista es un oxímoron y la expresión derecha nacionalista es un pleonasmo. Dicho esto, no es extraño que el franquismo, al fin y al cabo la manifestación más larga y descarnada del nacionalismo español en el siglo XX, provocase por contraste el fortalecimiento del resto de los nacionalismos hispánicos, ni siquiera que la falacia del buen nacionalismo de izquierdas dominase la Transición ; lo que sí es extraño es que, más de 30 años después, todavía domine a la izquierda. Esta es a mi juicio la causa profunda del fracaso de la izquierda en Cataluña: el hecho de que sigue siendo prisionera de un discurso de resistencia que sirvió en el pasado antifranquista pero no sirve en el presente democrático. Como mínimo en el caso de los socialistas, es difícil no atribuir la perduración anormal de ese discurso obsoleto y envejecido al envejecimiento de sus líderes, quienes, a diferencia de los líderes de los demás partidos políticos catalanes, siguen siendo casi los mismos desde hace 30 años. Solo así puede explicarse la reacción de algunos notorios socialistas a la última debacle electoral: según ellos, el PSC no perdió las elecciones por ser demasiado nacionalista, sino por serlo demasiado poco, y su problema serían los 120.000 ciudadanos que votaron al partido en las autonómicas de 2006 y han votado a los nacionalistas auténticos de CiU en 2010. Pero, como todo el mundo sabe, el problema electoral del PSC es mucho más antiguo y más serio: es el problema de los varios cientos de miles de ciudadanos que, reiteradamente, votan socialista en las elecciones generales y se quedan en casa en las elecciones autonómicas; baste recordar que en las últimas generales el PSC cosechó 1.600.000 votos, mientras que en las últimas autonómicas no ha llegado a los 600.000: más de un millón de votos de diferencia. Ese es el verdadero problema: el de todos los ciudadanos que no se sienten concernidos por el tradicional catalanismo de izquierdas del PSC, no, cabe conjeturar, porque sea de izquierdas, sino porque está colonizado por el nacionalismo. ¿Quiere eso decir que todos los votantes izquierdistas perdidos en las elecciones autonómicas son nacionalistas españoles y que, para no perderlos, el PSC tiene que cambiar el catalanismo de izquierdas por el españolismo de izquierdas? En mi opinión, no: solo quiere decir que la izquierda catalana debe rechazar la confrontación entre nacionalismos rechazando por igual y por las mismas razones -por ser ambos irracionalistas, comunitaristas e insolidarios, es decir, fundamentalmente reaccionarios- el nacionalismo catalán y el español; o dicho de otro modo: debe romper con su discurso tradicional construyendo a cambio un discurso que, antes que catalán o español, sea un discurso de izquierda, un discurso capaz de enfrentarse sin ambigüedades a la hegemonía del discurso nacionalista.
No será fácil. El nacionalismo catalán es una industria boyante; igual que el independentismo, en los hechos un nacionalismo sin eufemismos cuya misma existencia depende precisamente, como ha escrito Jordi Soler, de que sus objetivos teóricos no se cumplan: si algún día Cataluña fuera independiente la industria se acabaría, lo que autoriza a sospechar que incluso muchos independentistas no quieren la independencia más que de boquilla. Por otra parte, el antinacionalismo catalán de los nacionalistas españoles es una industria no menos boyante; aunque ya sea un cliché, es verdad que el nacionalismo catalán vive del victimismo, pero se olvida que el antinacionalismo catalán vive a menudo de la misma pamema: decir que la sociedad catalana es una sociedad totalitaria, como repiten tantos antinacionalistas catalanes, es un alarde interesado de ignorancia o un insulto para quienes viven en sociedades totalitarias. Sobra añadir que es legítimo defender la independencia de Cataluña; pero también es legítimo estar contra ella y pensar (como pensamos muchos a quienes repugna tanto el nacionalismo español como el catalán) que los catalanes, los españoles y los europeos viviremos mejor si Cataluña sigue unida a España que si se separa de ella. Mucho más que la derecha, la izquierda catalana debería defender esta convicción, pero lo cierto es que, por permanecer anclada en un discurso caduco y por temor a ser tildada de españolista, no lo hace o lo hace solo a ratos y con la boca pequeña y de refilón, dejando esa causa en manos del PP y de partidos de espontáneos, demagogos y boy scouts de la política.
Entre un nacionalismo y otro, entre una y otra inercia, no será fácil, no, construir un discurso distinto. Tomemos por ejemplo el vidrioso asunto de la lengua. Aquí la victoria de los nacionalistas parece completa: la prueba es que, mediante una amañada identificación entre lengua e ideología, parecen habernos convencido a todos de que solo ellos pueden defender los derechos de los catalanohablantes, de que la prosperidad del catalán equivale a la prosperidad del nacionalismo y en definitiva de que el catalán es cosa suya y no de todos aquellos que lo hablamos, incluidos los que no somos nacionalistas y no compartimos sus objetivos. Esta trampa es tan sibilina que muchos antinacionalistas han caído en ella y han acabado suministrando sin quererlo el carburante ideal para los nacionalistas. Así, por ejemplo, es frecuente que ciertos antinacionalistas comparen la política lingüística catalana con la del franquismo y se pregunten, como hacía uno de ellos en este periódico, "por qué el empeño franquista de cohesionar a España por medio de la inmersión lingüística en castellano fue un atropello, pero el mismo método aplicado en Cataluña supone una reivindicación progresista". Como sabemos quienes padecimos en carne propia la escuela franquista catalana y quienes padecemos por persona interpuesta la escuela democrática catalana (empezando por José Manuel Blecua, flamante director de la Real Academia ), la respuesta a esa pregunta es sencilla: primero, porque el método franquista y el democrático no son idénticos; y, segundo, porque el resultado de ambos métodos es opuesto: nosotros salimos de la escuela franquista sin saber una sola palabra de catalán, mientras que, según demuestran una y otra vez las pruebas de competencia lingüística, nuestros hijos salen de la escuela democrática sabiendo tan bien (o tan mal) el catalán como el castellano. Esto no significa por supuesto que la política lingüística catalana no presente problemas, ni sobre todo que no los presente la obligada y gozosa convivencia entre dos lenguas, pero sí significa que comparaciones tan desafortunadas como la que he mencionado no ayudan en absoluto a corregir los abusos lingüísticos concretos ni sirven para combatir las falacias del nacionalismo ni para resolver los problemas reales que nos plantea a quienes lo enfrentamos a diario; también significa que hay que desmontar de una vez la trampa de los nacionalistas y separar el debate lingüístico del debate político: defender el derecho a usar el catalán no equivale a defender el nacionalismo catalán, igual que defender el derecho a usar el castellano no equivale a defender el nacionalismo español; defender el derecho a usar una lengua es solo defender los derechos legítimos de los hablantes de esa lengua.
No será fácil, repito: ni en el asunto de la lengua ni en nada. Pero es muy posible que en la construcción de ese nuevo discurso necesario se juegue la izquierda catalana su futuro.
