La vinyeta d’avui de Forgues, que ens ha estat recordant durant tot l'any, que no ens oblidem de Haití, en el diari EL PAÍS
Aquest dimecres fa tot just un any, la terra va tremolar a Haití. El terratrèmol, el més important del petit i empobrit país caribeny en els darrers 200 anys, va provocar la mort de més de 250.000 persones, ve deixar-ne ferides més de 300.000 i va causar el desplaçament forçós de més d’un milió de persones. L'impacte de la notícia va provocar una reacció unànime però descoordinada de la comunitat internacional, que amb el pas del temps ha anat variant el focus d'interès cap a altres qüestions. Ara, els supervivents de la catàstrofe critiquen la lenta recuperació del país, la falta d'implicació dels actors institucionals i les promeses incomplides dels diversos organismes que han compromès multimilionàries ajudes econòmiques que no acaben d'arribar.
El 12 de gener de 2010, les terres d'Haití van retorçar-se sobre elles mateixes en un sisme que va superar els set graus en l'escala de Richter. El terratrèmol va destruir més de 100.000 llars i la major part dels edificis públics i les infraestructures del país, i especialment de la capital, Port-au-Prince, molt propera a l'epicentre del tremolor. Les pèrdues humanes van ser enormes, amb més de 250.000 vides perdudes, tants o més ferits i més d'un milió de desplaçats, la meitat dels quals són nens.
En l'àmbit material, el panorama també era devastador: en un país amb un PIB inferior als 9.000 milions d'euros, el sisme va causar unes pèrdues econòmiques per valor de gairebé 6.000 milions, amb l'agreujant que el 80% dels haitians ja vivia per sota del llindar de la pobresa abans del terratrèmol.
Treure les runes, reconstruir les infraestructures i el sanejament, dotar la població d’aigua potable i assegurar l'escolarització dels més petits es van convertir en les prioritats de l'ajuda exterior. La conferència de donants, que es va celebrar al març a Nova York, va comprometre gairebé 4.000 milions de dòlars d'ajuda a Haití, la majoria d'ells provinents dels EUA i de la UE. Però a mesura que passava el temps, els haitians observaven amb astorament com l'ajuda trigava molt a arribar i com els responsables sobre el terreny, del mateix govern haitià i de l'ONU, no mostraven coordinació a l'hora d'actuar. A l'octubre, a més, un brot de còlera va començar a estendre's pel territori a causa de la manca d'accés a l'aigua potable. Segons dades recents de l'OMS, aquesta epidèmia ja s'ha cobrat més de 3.600 vides i n'ha afectat més de 170.000. Per acabar-ho d'adobar, al novembre l'huracà Tomàs va assotar la costa de l'illa i va afectar els departaments del sud-oest. Pocs dies després, el país va celebrar les eleccions més estranyes de la seva curta història, uns comicis qüestionats per la ciutadania i per la comunitat internacional, envoltats de nombroses irregularitats i que han submergit el debilitat estat caribeny en una crisi política sense precedents.
¿Per què no comença la reconstrucció d'Haití?
LOURDES BENAVIDES departament d’estudis d’Intermón Oxfam - EL PERIÓDICO -12 de gener del 2011
Ha passat un any des del terratrèmol. A Haití van perdre la vida més de 230.000 persones i van resultar ferides al voltant de 300.000. Després d’un any, més d’un milió de persones segueixen vivint en condicions molt precàries en camps de desplaçats improvisats. Al colossal impacte del terratrèmol s’hi van sumar greus inundacions durant el període de pluges i una epidèmia de còlera.
Fins ara, la resposta ha vingut dels mateixos haitians i de les organitzacions humanitàries i els donants en una generosíssima operació que ha consistit a assistir i protegir les víctimes del terratrèmol. Aquesta ajuda ha permès cobrir les necessitats de milions de persones i salvar incomptables vides, en condicions difícils. Un any després, moltes organitzacions fan balanç i totes concorden en un punt: aquesta resposta és insuficient i no és sostenible en el temps. Els haitians segueixen esperant poder construir un futur i no sempre són escoltats.
En una enquesta realitzada per Oxfam al març a 1.700 haitians, la majoria destacava la vivenda i la recuperació econòmica com les seves necessitats primeres. ¿Quins són els frens? ¿Per què Haití no avança en la via de la reconstrucció?
En primer lloc, el que ha passat no és una mera successió de desgràcies casuals. Les dictadures, la violència instrumentalitzada políticament, les minvants possibilitats de produir al camp amb una distribució injusta de la terra i els actius, un règim comercial imposat des de fora que va estrangular l’agricultura de l’illa i la va portar a la dependència alimentària i a una exagerada desforestació, la pobresa endèmica i l’absència d’accés a aigua potable, sanejament o sanitat. Tots aquests factors van ser una combinació del mal fer de governants i de grups de poder domèstics, i de la recerca de l’interès propi de potències que, com els Estats Units o França, van veure a Haití una oportunitat per al seu propi enriquiment i no per promoure el benestar dels haitians.
Fragilitat de l’Estat
En segon lloc, l’estat haitià, que ja era fràgil, va ser una altra víctima més del terratrèmol. Darrere de desconcertants xifres de destrucció física, es percep la descapitalització d’un Estat, afectat també per les pèrdues humanes. La desaparició de registres aguditza la ineficàcia i la crisi de governabilitat. Si a això hi sumem finalment l’agitació política generada per unes eleccions celebrades al novembre amb poques garanties, i que està generant un gran buit polític, els desafiaments semblen insuperables. I Haití necessita al més aviat possible el lideratge d’un Govern sobirà.
En tercer i últim lloc, de la generositat inicial dels donants es va passar a un llarg període d’apatia. Els governs que van prometre milers de milions d’euros després del terratrèmol han de complir les seves promeses, perquè el nivell de desemborsament amb prou feines ha superat el 40% dels fons compromesos per a l’any 2010. La Comissió Interina de Reconstrucció d’Haití, fundada al mes d’abril per liderar i coordinar la reconstrucció, havia d’accelerar el seu inici i havia de recolzar el Govern haitià, però la veritat és que nou mesos després de la seva creació (amb el lideratge de Bill Clinton i el primer ministre haitià, Jean-Max Bellerive) encara no ha complert el seu mandat.
Un Govern legítim, amb el suport dels donants i les organitzacions socials, ha de prendre decisions urgents per crear llocs de treball, retirar runa i reassentar els desplaçats en terrenys públics. Els donants s’han de coordinar en el si de la comissió interina, han de complir les seves promeses a llarg termini i enfortir les institucions públiques. Només així es pot deixar enrere l’ajuda humanitària. Ni una «república d’oenagés», ni un Govern «a l’ombra» compost pels donants i per les institucions financeres internacionals podran oferir solucions sostenibles al poble haitià.
'La fe y la dignidad de mi gente son encomiables'
Dice la escritora haitiana Edwige Danticat
Carlos Fresneda - EL MUNDO - 12/01/2011
Edwige Danticat se vale de sus libros para reparar el orgullo de su país
Un año y un día. Es el tiempo que necesitan las almas para emerger de los ríos y de los arroyos y 'renacer' como espíritus, según los ritos del vudú. A ese clavo ardiendo se aferra Edwige Danticat (Puerto Príncipe, 1969), la escritora por excelencia de la diáspora haitiana, autora de 'Palabra, ojos, memoria' y 'Hermano, estoy muriendo'. Desde hace un año, confiesa vivir un pulso hiriente e irreconciliable "entre la esperanza y la desesperación".
"Hay gente que todavía espera ese momento de Ave Fénix, en que la sociedad haitiana pueda resurgir de sus cenizas", confiesa la autora en entrevista telefónica con EL MUNDO. "Y hay gente que se pregunta qué más nos puede pasar".
"La paciencia de los haitianos tiene un límite", advierte. "En todos estos meses ha habido muy pocos avances; la gente no ha visto ese gran movimiento que puede impulsar las cosas y ayudar a imaginar un cambio en sus vidas. Hay un millón de personas viviendo en la calle: no se puede aguantar mucho más".
A los 12 años, arrastrando el peso de las dictaduras de los Duvalier, Danticat siguió el destino de tantas familias haitianas: "Huir a la menor oportunidad". Sus padres dieron el salto primero y dejaron a la niña al cuidado de sus abuelas y sus tías de Brooklyn, que le inculcaron la riquísima tradición oral del criollo haitiano. A los 25 años publicó su primera novela, 'Palabras, ojos, memoria', tocada poco después por la varita mágica de Oprah, que la convirtió en un éxito de ventas. Su trayectoria tocó la cima en el 2008 con el Premio Nacional de la Crítica (National Book Award) por su colección de ensayos 'Hermano, estoy muriendo'. Ahora, a tiempo para el primer aniversario de la tragedia, vuelve como autora ('Creando peligrosamente') y editora ('Haiti Noir').
Porque Haití no desaparece de su cabeza: "Mi prima me solía decir: 'No llores, así es la vida...'. Creo que la gente en Haití ha sufrido tanto, ha pasado por tantas penurias en su infancia, que de alguna maneras están vacunados contra el sufrimiento. La resistencia de los haitianos tiene su raíz en la Historia. Fuimos la primera república independiente negra de nuestro hemisferio, pero los países vecinos no la reconocieron. Francia impuso su deuda y los americanos, su presencia. Ese miedo está muy arraigado en la gente: si nos portamos mal, nos invadirán los americanos... Los hatianos, por naturaleza, desconfían del Gobierno. Por si quedaba alguna duda, las limitaciones de nuestros políticos han quedado a la vista tras el terremoto. Pese a la ayuda internacional prometida, la gente sabe que no harán nada por ayudarles. La actitud es la de seguir tirando y montar todos los días el tenderete... La fe y la dignidad de mi gente son realmente encomiables: basta con mirarle a los ojos para entender por lo que han pasado y lo que están sufriendo, aunque se lo callen".
- Dos articles d’opinió més que recorden el fet i expliquen els compromisos i les accions de Catalunya i Espanya:
Haití, un any després
Josep M. Vilalta secretari executiu de l’Associació Catalana d’Universitats Públiques - AVUI - 12/01/11
Haití necessita un programa de reconstrucció i viabilitat coordinat a nivell internacional, i que atengui la ‘quàdruple E': estabilitat, economia, educació i estat”
Aquests dies celebrem un trist aniversari. Fa tot just un any un terrible terratrèmol sacsejava Haití, afectant sobretot la seva capital, Port-au-Prince, i produint més de 220.000 morts, més de 2 milions d'afectats, i devastant edificis i infraestructures en el que es pot qualificar com una de les catàstrofes humanitàries més greus dels darrers decennis. S'estima que el terratrèmol va provocar una pèrdua del 120% del PIB haitià, en una economia que ja era de subsistència. Avui dia (un any després!) més d'un milió i mig de persones no tenen llar i viuen en condicions infrahumanes.
En un article que vaig publicar després del terratrèmol, comentava que durant els primers mesos l'ajuda humanitària i de reconstrucció urgents havien de ser les accions prioritàries. Més enllà d'aquest fet, però, alertava del futur d'Haití com a estat i com a societat. Si prèviament al terratrèmol el país estava en una situació molt delicada (és el país més pobre d'Amèrica i de tot l'hemisferi nord), després de la catàstrofe natural la situació social, econòmica i política es podia convertir en encara més dramàtica. Més enllà de l'ajuda humanitària dels governs i ONG d'arreu del món, Haití necessita un programa coordinat i a llarg termini de la comunitat internacional, sota el lideratge de l'Organització de les Nacions Unides.
Un any després, podem afirmar que la situació ha millorat molt poc, i en alguns aspectes fins i tot ha empitjorat. D'una banda, es calcula que només han estat lliurades el 10% de les ajudes internacionals per a la reconstrucció promeses pels anys 2010/2011 (tot i que per exemple Espanya ha transferit tota l'ajuda d'emergència compromesa). D'altra banda, l'Estat i el govern haitians es troben en una situació de pràctica fallida, amb un procés electoral confús que no permet la més mínima actuació pública amb estabilitat i perspectiva. Finalment, la situació sociosanitària de la població és extrema, agreujada pels brots recents de còlera i la manca de mínimes oportunitats en habitatge i en condicions de treball.
Més enllà de l'ajuda humanitària, Haití necessita un programa de reconstrucció i viabilitat coordinat a nivell internacional, i que atengui el que podem anomenar la quàdruple E: estabilitat, economia, educació i estat. En aquest sentit, des de l'Associació Catalana d'Universitats Públiques i la Fundació La Caixa, atenent a la nostra vocació de cooperació per al desenvolupament global, estem endegant un projecte a llarg termini per al reforçament de les institucions i les universitats haitianes. Per a dur-lo a terme esperem col·laborar amb un seguit d'institucions nacionals i d'altres països, tals com els ajuntaments de Barcelona, París i Montreal, l'Escola d'Administració Pública de Catalunya, la Diputació de Barcelona i diverses universitats i organismes del Canadà i els Estats Units, a més de les pròpies institucions i universitats haitianes.
La finalitat principal del projecte és donar suport al reforçament de les institucions i les universitats del país, mitjançant activitats de formació i de capacitació professional dels quadres directius i tècnics, i el foment de l'educació universitària. Esperem que aquesta sigui una iniciativa profitosa que, juntament amb moltes d'altres que es puguin concretar en altres àmbits, generi capacitats per reforçar les quatre E per a Haití que esmentava amb anterioritat. Sense aquesta perspectiva internacional a llarg termini, el país està condemnat a l'abisme i a l'ajut humanitari permanent.
Haití, un año después
TRINIDAD JIMÉNEZ ministra de Asuntos Exteriores y Cooperación - PÚBLICO - 12 enero 2011
España es el tercer donante internacional desde hace años y el primero de la Unión Europea
La ayuda llega y los controles para verificar el destino de los fondos son exhaustivos
Preocupan la lentitud en la reconstrucción y las dificultades para lograr unas dignas condiciones de vida
El 12 de enero del pasado año Haití sufrió un terremoto que ha provocado una de las peores crisis humanitarias conocidas hasta la fecha. Fue una catástrofe de dimensiones sin precedentes, no sólo porque no es la primera vez que este país padece los efectos de huracanes, tormentas y otros desastres naturales, sino también porque Haití es el país más pobre del hemisferio occidental, marcado por una enorme desigualdad y por una situación de crisis económica, social y política. Es verdad que los efectos devastadores del terremoto de Haití hubieran sido menores en un país con unas infraestructuras más adecuadas, unas condiciones de vida más dignas y una planificación que amortiguara la violencia del seísmo. En Haití te golpea la pobreza, pero también te admira la increíble capacidad para la lucha diaria por la vida de sus gentes que se esfuerzan por seguir adelante contra viento y marea.
El terremoto en Haití generó en España un impresionante movimiento de solidaridad. Desde el Gobierno hasta las ONG de desarrollo, pasando por comunidades autónomas, ayuntamientos, universidades y miles de ciudadanos anónimos, nuestro país se volcó en la ayuda de emergencia durante varias semanas. Sin duda, la solidaridad del pueblo español se vio reflejada en nuestro compromiso con América Latina y en nuestra presencia en el país caribeño: España es el tercer donante de ayuda internacional desde hace años y el primero de la Unión Europea. El hecho de contar con una Oficina Técnica de Cooperación, que coordina los proyectos de las numerosas ONG españolas presentes en el país, nos ha permitido canalizar esa solidaridad. España ya ha destinado un total de 170 millones de euros, que se financian con los impuestos de todos, y han sido utilizados en Haití para reparto de alimentos, proyectos de agua y de saneamiento, rehabilitación de escuelas, mejora de la atención sanitaria o programas de empleo. A esta ayuda pública habría que sumar los 106 millones de euros de donaciones, tanto de empresas privadas como de ciudadanos particulares.
Mucha gente se pregunta si la cooperación de España llega realmente a las víctimas de Haití, si los fondos de ayuda sirven para la reconstrucción del devastado país y si el esfuerzo de solidaridad vale la pena. Me parece especialmente importante subrayar que la ayuda llega; que los controles para verificar el destino de los fondos son exhaustivos tanto por parte de organismos internacionales como de España; y que Haití viviría una situación mucho más grave sin la cooperación de los países donantes. Es cierto que la vida cotidiana para la mayoría de los cerca de 10 millones de habitantes de Haití es aún desesperada: cientos de miles de personas viven en campamentos de refugiados y el reciente brote de cólera ha agravado la situación sanitaria de la población. Pero también es cierto que la actividad escolar se ha reanudado y que los niños comen en los centros educativos; que muchas pequeñas empresas y autónomos han vuelto a abrir sus negocios en Puerto Príncipe; que la cooperación internacional presta servicios públicos básicos como la distribución de agua potable; y que se ha reforzado la atención sanitaria. En este sentido, en respuesta a la epidemia de cólera, España ha hecho cinco envíos de material sanitario que en total suman ya cerca de 95 toneladas.
A todos nos preocupan la lentitud en la reconstrucción y las dificultades para lograr con rapidez unas condiciones de vida dignas para los haitianos. Todos compartimos un mismo objetivo pero, sin duda, tenemos que llevarlo a cabo de la mano de los haitianos, de sus dirigentes políticos y sociales, de su Gobierno y de sus instituciones, si queremos que el proceso de reconstrucción sea sólido, sostenible y exitoso. Se trata de una tarea para una década y no para unos meses.
Por ello, cuando hoy se cumple un año del terremoto de Haití, quiero reafirmar que el compromiso del Gobierno y de la sociedad española es firme y sigue en pie.
También quiero reconocer especialmente la labor que realizan las decenas de cooperantes españoles desplazados en ese país caribeño y que están resultando imprescindibles para hacer llegar la ayuda a todos los que la necesitan, así como la colaboración que están prestando las comunidades autónomas y los ayuntamientos aportando recursos y personal.
Haití figura entre los países prioritarios para la cooperación en América Latina y vamos a continuar apoyando los esfuerzos para la reconstrucción del país. Se trata de un gran desafío para la cooperación española porque es uno de los países más pobres del mundo, pero las nuevas generaciones de haitianos se merecen un futuro mejor. Y España estará a su lado.
