Dos importants articles que convenen, tenir en compta, d’opinió sobre el present i el futur més immediat del PSC i un anàlisis polític, compatible amb la realitat de la política catalana d’avui.
Renovar i ampliar el projecte socialista
MIQUEL ICETA - PÚBLIC, 9.12.10
El PSC ha pagat l’erosió que suposa una crisi econòmica i alguns errors propis
El fort retrocés socialista en les eleccions catalanes no respon a una única causa, tot i que la més important és la crisi econòmica i el seu efecte d’erosió sobre els governs. Exemples n’hem tingut fa ben poc a d’altres països europeus o als Estats Units. Sense anar més lluny, les enquestes més recents a Espanya assenyalen un avantatge del PP sobre el PSOE de fins a divuit punts. Catalunya no és una excepció.
Els efectes electorals de la crisi són, com a mínim, quatre:
a) Descontentament de l’electorat progressista, que veu com els governs d’esquerres es veuen obligats a practicar polítiques d’ajustament econòmic i són incapaços de dominar ‘els mercats’. En plena crisi econòmica causada pel neoliberalisme i la desregulació, l’esquerra europea fins ara sembla incapaç de combinar creixement econòmic amb justícia social.
b) Desànim dels sectors afectats directament per la crisi, que tendeixen a inhibir-se o a cercar culpables en la immigració i en els governs que semblen incapaços de controlar-la.
c) Incertesa sobre el futur, que porta a molta gent a reclamar governs forts.
d) Replegament individual i comunitari, que es tradueix en un major conservadorisme i en el suport a posicions sobiranistes i identitàries.
Però cal esmentar també errors propis, errors del govern i dels partits que l’integren: manca de relat polític conjunt; esgotament de la fórmula de govern qualificat des de dins com a ‘artefacte inestable sense projecte de país’ i que fa que una part significativa dels electors de cada partit no avali l’acord amb els altres dos socis de govern; manca d’autoritat per resoldre conflictes interns i per sancionar errors de gestió en moments crítics; insatisfacció sobre el nivell d’autogovern, tant per la percepció de la seva insuficiència, com per la sentència del Tribunal Constitucional –que posa en qüestió els plantejaments autonomistes i federalistes–, com per les tensions generades per la negociació del finançament, com pel cansament que causa tot plegat en alguns sectors; tensió identitària que es projecta en episodis de conflicte lingüístic; i també elements de desafecció política i corrupció, als quals l’electorat progressista és especialment sensible.
En resum, el PSC no estava en condicions de proporcionar un govern fort i cohesionat, i els partits d’esquerra tenen greus dificultats per lluitar eficaçment contra la crisi econòmica sense contradiccions amb els valors que encarnen i la defensa dels interessos dels seus electors.
A partir d’ara al PSC li correspon exercir amb responsabilitat la tasca d’oposició i de construcció de l’alternativa al nacionalisme conservador, preparar les eleccions municipals i convocar un Congrés en el que haurà de renovar el seu projecte, la seva connexió amb la societat i el seu lideratge després d’un debat en profunditat que José Montilla s’ha compromès a impulsar.
El debat en el si del PSC no hauria d’estar monopolitzat pels que tenim un fàcil accés als mitjans de comunicació, ni pels que redueixen la discussió al manteniment d’una major o menor distància amb respecte del PSOE, o al nom del pròxim primer secretari o primera secretària del partit. És obvi que el PSC ha de pensar més en el futur que en reviure polèmiques del passat, renovant-se democràticament. És absurd parlar de dues ànimes del PSC, més de 30 anys després de la unitat socialista del 1978. És imprescindible una direcció forta, col·legiada, capaç de recollir tots els accents per impulsar un projecte sòlid, coherent i unívoc, conscient de la necessitat d’un relleu generacional a curt termini, amb un lideratge que pensi més en necessitats col·lectives que en ambicions individuals i que no condicioni la decisió sobre la futura candidatura socialista a la presidència de la Generalitat.
El PSC ha de renovar i ampliar el seu projecte polític d’unitat civil i cohesió social, un projecte socialista, catalanista i federalista, capaç d’impulsar reformes en profunditat per assegurar el progrés econòmic, la justícia social, la llibertat i la responsabilitat individual, la paritat i la sostenibilitat. Un projecte capaç d’aglutinar majories i de guanyar la batalla de les idees, amb una organització més oberta, més acollidora, més transparent, més participativa, més moderna i més eficaç. Aquest és el nostre repte.
Catalunya i el PSC
Jordi Font - AVUI - 05/12/10
Les eleccions catalanes han tingut lloc l'endemà mateix dels ajustaments econòmics decretats pel govern de l'Estat i li ha tocat al PSC entomar-ho i rebre'n les garrotades
El resultat de les eleccions al Parlament, amb una imprevista participació a l'alça, ha produït un canvi dràstic: CiU s'ha alçat amb una important majoria i el PSC ha anat avall, amb transvasament directe d'una formació a l'altra a la mateixa perifèria metropolitana. La greu crisi econòmica i el punt mort en la relació entre Catalunya i Espanya demanaven un govern prou fort. I CiU ha estat capaç d'oferir-lo, cosa que no ha pogut fer el PSC, atès el qüestionament imperant sobre la fórmula tripartida de les esquerres (des del mateix PSC) i atesa la seva incapacitat congènita per creuar en solitari l'equador de la centralitat electoral.
Vet aquí la gran creu del PSC, el partit del restabliment de la Generalitat , el partit de la unitat civil del poble de Catalunya, el partit del municipalisme català, el partit de les polítiques socials, el partit del nou estatut i el nou finançament (que ha multiplicat per 7 l 'obtingut per CiU). Les condicions obligades (aliança unívoca amb el PSOE) per assegurar la seva funció de garant de la unitat civil, li han comportat un greu handicap a l'hora de guanyar-se una credibilitat nacional suficient a les eleccions.
Una credibilitat que és imprescindible, en qualsevol país, per a qualsevol partit, d'esquerres o de dretes, que vulgui governar en solitari. Un partit amb aquesta ambició necessita invariablement dues coses: tibar eficaçment els sectors socials que representa més directament, així com aconseguir que la franja central de la societat, tan indecisa i tan decisiva, arribi a la conclusió que es tracta del partit que ara convé al país, el que millor pot representar els seus interessos, la seva continuïtat, la seva evolució propera.
Així ho han aconseguit, en un moment o altre, tots els homòlegs del PSC, en els àmbits respectius: el PSOE a Espanya, el Labour a la Gran Bretanya , el PS a França, l'SPD a Alemanya... Ho fa el PSOE quan afluixa amb les coses de Catalunya perquè veu la franja central espanyola abduïda pel nacionalisme del PP. Catalunya no n'és una excepció. Ben al contrari: com a tot arreu, la majoria política catalana pren forma a partir de dos eixos: l'eix dreta-esquerra i l'eix nacional. No hi ha majoria possible si no s'excel·leix prou en tots dos.
Aquest, tanmateix, no és l'únic problema del PSC. La crisi econòmica ha fet forat en els sectors socials que li són més afins: els treballadors, els habitants de les perifèries urbanes (que, a Catalunya, per obra dels socialistes, no són les degradades i desagregades banlieues parisenques). D'aquí a dos anys, en les eleccions espanyoles, potser el PSOE ja haurà aconseguit girar full. Les eleccions catalanes, en canvi, han tingut lloc l'endemà mateix dels ajustaments econòmics decretats pel govern de l'Estat, i ha tocat al PSC entomar-ho i rebre'n les garrotades. D'altra banda, és evident que tot el socialisme democràtic es troba avui sotraguejat per la contundència amb què l'economia global, en absència d'un poder democràtic al mateix nivell, dicta la seva llei de la selva i atempta contra l'estat del benestar i contra la democràcia mateixa. Només una represa europeista, de signe progressista, pot fer-hi front, mitjançant la concertació amb altres poders continentals del món, disposats a instaurar un grau suficient de governança global. El repte és tan gros com urgent i imprescindible.
Cal una reflexió serena a can PSC, amb una voluntat tossuda de consens intern. Només així el PSC podrà fer els canvis necessaris sense afeblir-se, sinó eixamplant al màxim el seu espectre, de manera que pugui esdevenir el gran partit socialista que sempre ha volgut ser, des del seu naixement, i que avui Catalunya necessita com mai.
Encrucijada imposible
Kepa Aulestia - La Vanguardia -7 diciembre, 2010
Las derrotas electorales van acompañadas siempre de una comprensible dificultad para asumirlas en todas sus consecuencias, de explicaciones huidizas o inconcretas, de interpretaciones precipitadas y de propuestas o consejos tan evanescentes y contradictorios que hacen aún más difícil la digestión del fracaso. Pocas veces una debacle había sido tan anunciada por las encuestas como la del PSC; pocas veces un candidato en el poder se había enfrentado tan cuesta arriba a unos comicios como José Montilla. Lo sabían y no reaccionaron, se oye decir a unos. Es que ha sido una campaña perdedora, a otros. Y alrededor del partido todos los que hablan parecen coincidir en que es imprescindible que el PSC afronte una reflexión a fondo, en que es necesario clarificar hacia dónde se va, en que basta ya de bandazos, en que ha de hallarse la propia identidad. Todos dando por supuesto algo que pocas veces se cumple: que un partido puede hacerse dueño de su destino.
Ha sido un cúmulo de errores, concluye la mayoría. Ciertamente, la reedición del tripartito tras las elecciones del 2003 puede considerarse una grave equivocación. Pero tras constatarlo resulta necesario precisar qué debió hacer Montilla entonces. Y seguramente llegaríamos a la conclusión de que aquel error lo fue más para el país, para la Generalitat , que para el propio partido. Porque cualquiera de las alternativas por las que pudo encaminarse el PSC le hubiesen abocado a una situación igual de comprometida. Si hubiese optado por ceder la iniciativa de formar gobierno a CiU, renunciando a dar continuidad a la alianza heredada de Maragall, es posible que el resultado electoral del 28-N acabase siendo similar. Tanto si se hubiera aprestado a conversociarse, o mantenido a la prudente distancia de una oposición moderada, se hubiese salvado de algunos de los accidentes con los que se ha topado en el poder, pero le hubiera resultado imposible sortear otros: retratarse con el Estatut, enfrentarse a Zapatero, implicarse con los reajustes frente a la crisis.
El PSC comenzó a adentrarse en una encrucijada imposible desde que Maragall permitió que la alianza de progreso se denominase tripartito y sometió la reforma del Estatut a un concurso de ideas ingobernable. A partir de ese momento se encarriló sin remisión. Parar para pensárselo mejor, imprimir mayor celeridad a sus actuaciones o reorientar el camino en cualquier otro sentido tampoco le hubiera supuesto menos dolores de cabeza que continuar hacia delante dejándose llevar por una inercia que sin duda acabó alienando la voluntad de los socialistas catalanes.
Llegados a este punto, la encrucijada les es aún más imposible, cuando menos si pretenden recuperar voto. Todo les resulta desfavorable. La derrota ha sido demasiado abultada como para remontar posiciones gracias al efecto compensación que a veces se produce de unas elecciones a otras. El desánimo reduce el número de quienes en otras circunstancias se hubiesen postulado a hacer campaña de cara a las municipales. Es lo que hay.
Optar entre el alma más socialista y el alma más catalanista hace referencia a categorías probablemente envejecidas. Tampoco parece fácil una síntesis identitaria más eficaz que la que ha representado el PSC durante los últimos treinta años, ni es posible que una escora estratégica en un sentido u otro proporcione más votos. Porque conceder más relevancia a una de esas dos supuestas almas supondría replegarse hacia determinados sectores, inquietudes y aspiraciones, renunciando o dejando en muy segundo plano otros. Quienes insisten en la necesidad de que el PSC se defina más nítidamente deberían añadir, para mostrar todas las cartas, que tendría que hacerlo a riesgo de perder aun más apoyo electoral. Por de pronto, y dado que el 28-N casi todas las formaciones adversarias han podido llevarse una parte del electorado proclive a votar socialista, el PSC no está en condiciones de disputar el voto a nadie más que a la abstención.
Uno de los rasgos más elocuentes del clima postelectoral en Catalunya es que los ganadores no parecen especialmente entusiasmados. La crisis ha convertido la política en un espacio muy poco lucido para los gobernantes. Qué decir de aquellos que se han visto desalojados de la Generalitat. De ahí que la encrucijada imposible afecte también a la dialéctica entre la continuidad y la renovación orgánica de un partido que puede pasar de ostentar todo el poder local y autonómico a quedarse con menos influencia política que nunca. Esto último lo condena especialmente a seguir en manos del aparato, tengan sus integrantes la edad que tengan. La zozobra no aconseja grandes mudanzas, ni atrae a nadie que pudiera impulsarlas.
