Artur Mas ha estat investit president de la Generalitat per majoria simple, amb els únics vots dels diputats de CiU, però amb la decisiva abstenció del PSC. Tots els altres grups hi van votar en contra. La sessió d'investidura ha estat un exercici de responsabilitat. En primer lloc, per part del candidat de CiU, que en tots els seus discursos ha mostrat un tarannà dialogant i negociador, allunyat de la prepotència d'altres èpoques. És veritat, com ha estat repetint Mas, que els set anys de travessia del desert han deixat empremta, i una empremta positiva, que es va reflectir perfectament en el to del ja president electe.
Però responsabilitat també per part del PSC, que han sabut passar de la decepció i la derrota a la col·laboració amb el guanyador mitjançant un pacte que, encara que només sigui per a la investidura, com es va encarregar de subratllar el seu portaveu, prefigura una cooperació futura en els grans temes que preocupen els ciutadans.
Quatre més que interessants articles sobre el tema:
Mas mana amb aire de 'sociovergència'
Joan Tapia, periodista - EL PERIÓDICO - 24 de desembre del 2010
Abans de les eleccions vaig dir que si Artur Mas quedava a tres escons de la majoria absoluta (68 diputats), governaria amb comoditat. Si es quedava en 58 (enquesta del CIS), requeriria un pacte estable. Ahir va sortir elegit amb els seus 62 diputats, l'abstenció socialista (28 diputats) i 45 vots en contra, des del PP fins a Joan Laporta.
A Mas li falten sis diputats per tenir la majoria, però ha aconseguit una bona investidura. Primer, perquè amb 62 diputats ningú qüestiona el seu dret a governar. Segon, perquè tant en el seu discurs com en les diferents rèpliques va mostrar voluntat i ofici. Tercer, perquè el resultat -fruit del pacte d'investidura (ni de legislatura ni programàtic) amb el PSC- era el millor que li podia passar. A canvi de l'abstenció socialista, accepta compromisos per intentar arribar a acords substancials, però sense hipoteques. Surt elegit des de la sociovergència light, el centre polític i el catalanisme ampli. I evita quedar marcat per la dreta espanyolista, cosa que hauria disgustat molts electors, o per l'independentisme, cosa que podia alarmar part dels seus votants.
Mas arriba a la presidència al capdavant d'una nova CiU -que ja no és la de Jordi Pujol- i des de la centralitat política. I té les mans lliures per arribar a pactes puntuals. Amb el PSC en molts assumptes. Amb el PP en alguna matèria econòmica i impositiva. I amb ERC per a les polítiques més identitàries. Les dificultats li vindran ara més de la complexitat de la crisi, i del risc de voler obrir una «transició catalana sense cap límit però amb amplis consensos que comença amb el pacte fiscal», que de l'estricta aritmètica parlamentària.
I el PSC també hi guanya. Passa de ser el gran derrotat, principal culpable d'un tripartit desacreditat, a ser un partit que afavoreix la governabilitat de Catalunya. I, més important, d'alguna manera acota el camp de joc. Mas té les mans lliures per governar amb geometria variable, ma non troppo. Si s'allunya molt del terreny central -cap al PP o cap a ERC- pagarà el preu de contrariar el pacte de centralitat.
Sembla, doncs, que per voluntat pròpia, i forçat per les circumstàncies, Artur Mas governarà des del centre polític i des del catalanisme no excloent. És potser el millor que pot passar en un moment de greu crisi econòmica i de difícil relació amb Espanya. Mas ha superat amb èxit el primer acte, la victòria electoral, i també el segon, la investidura. Ara arriba el tercer, la formació d'un equip que generi prou confiança i que governi buscant més l'eficàcia que la inclinació ideològica o partidària.
Catalunya acaba d'obrir una nova etapa, la de la segona alternança, que ja no pot ser una pel·lícula de bons i dolents. Com va afirmar ahir Mas, «ara convé la legislatura de la serenor».
La transició cap a la sensatesa
Joaquim Coll, historiador - EL PERIÓDICO - 24 de desembre del 2010
L'acord firmat entre CiU i el PSC ha permès a Artur Mas una cosa essencial: salvar la seva investidura en la segona volta, encara que només sigui per majoria simple. Però el més interessant és que el pacte ha marcat els límits del vaporós camp de joc que va dissenyar Mas en el seu discurs d'investidura, particularment pel que fa a la proposta d'emprendre una «transició nacional». És cert que CiU tenia a mà altres opcions: el PP estava disposat a abstenir-se en solitari, sense firmar res, només a canvi d'aparèixer com a soci preferent, alimentant d'aquesta manera l'escenari d'un futur pacte en la política espanyola. Però per a Mas això hauria estat un mal començament. Amb tot, l'acord amb el PSC ha sorprès la resta de forces polítiques i no pocs analistes.
D'entrada, perquè aquest no era l'escenari que volia CiU, que buscava la investidura de Mas amb l'abstenció conjunta del PSC, el PP i ERC, sense haver de pagar cap preu a ningú. El discurs d'investidura va ser construït hàbilment per assolir aquest joc a tres bandes. El món convergent acariciava aquesta possibilitat. No en va, des de les tribunes de la premsa conservadora molts han insistit al llarg d'aquests dies en aquest desig, gairebé exigint-lo: l'oposició s'havia d'abstenir imperativament, i fins i tot hi havia de votar a favor, només per sentit de responsabilitat. Senzillament, perquè el país ho demanava. Fa nou mesos, CiU no va voler firmar un gran acord contra la crisi, i llavors cap d'aquests que ara tant han apel·lat a la responsabilitat l'hi va retreure. ¿Per què a Catalunya sempre hi ha dues vares de mesurar? Si s'hagués produït aquell escenari, el socialisme català no només hauria aparegut feble i escapçat, sinó també en fase de domesticació. Sens dubte, el mèrit d'aquesta resurrecció in extremis del PSC es deu a la professionalitat política de Joaquim Nadal.
L'acord és útil tant per a CiU com per al PSC. Als nacionalistes els permet argumentar que ells no pretenen fer taula rasa amb el passat sinó que són capaços d'integrar tot el que ha tingut de positiu l'experiència tripartida, si més no respecte a l'àmbit legislatiu. És la millor manera que tenen els convergents per acabar de girar full sense crear anticossos. Tot i amb això, el principal beneficiari de l'acord a llarg termini podria arribar a ser el PSC si actua amb intel·ligència. Perquè, a més a més del paper institucional que es reserva en la vigilància dels grans temes (finances locals, mitjans de comunicació, traspassos, revisió de pactes nacionals, etcètera), pot aparèixer com la garantia que CiU no emprendrà cap aventura sobiranista. El PSC, doncs, com a garantia que l'única transició que s'efectuarà a Catalunya és una tornada, un retorn, a la sensatesa.
En tiempos de tribulación, no hacer el ganso
Antoni Puigverd - LA VANGUARDIA - 24/12/2010
Se acabó la política politizada, se acabó el ensimismamiento partidista y las peleas de gallos
En tiempos de alegría y vacas gordas, se da por supuesto que la obligación de los partidos derrotados es negar el pan y la sal al único miembro del parlamento que está en condiciones de acceder a la presidencia. No estamos en tiempos de normalidad, sino de tribulación. Sin embargo, la cabeza de Joaquim Nadal parecía estar todavía en la otra época. La noche del día de las elecciones, la bolsa de votos socialista aparecía agujereada y vacía, pero el portavoz del PSC sentaba días después sus reales en el Parlament con aires de boxeador. Si el PSC expresara ahora resentimiento y revanchismo podría ser calificado de insensato y visceral, pero actuaría de manera humanamente explicable: ¡su equipo ha bajado a segunda división y ahora encabeza el pelotón de los medianos! Pero Nadal no reclamaba revancha en su primer discurso. Apareció en el hemiciclo como si nada especialmente significativo se hubiera producido en los últimos tiempos. Se mostró afectado por el síndrome de Mick Jagger: sobreactuando, a pesar de los muchos años que lleva en primera fila, como un joven inexperto necesitado de focos y atención. Exhibiendo músculo retórico como si quisiera dar la impresión de que la crisis del socialismo catalán no es de fondo, ni tan siquiera de estructura, sino mera consecuencia de un liderazgo como el de Montilla, asténico, sin vigor.
“Yo sí tengo lo que hay que tener” parecía estar diciendo un excitado Nadal el lunes pasado, mientras que Artur Mas se armaba de paciencia, enterraba cualquier tentación de prepotencia, insistía una y otra vez en su pose franciscana, enfatizaba que el interés del país exige el gobierno de los mejores y defendía la herencia de Tarradellas, Pujol, Maragall y Montilla.
histórico (el huracán de la crisis económica, sumada a la severísima corriente reuniformadora del Estado) exige un severo cambio de registro.
Se acabó la política politizada. Se acabó el ensimismamiento partidista y las peleas de gallos. Se acabó la competición por el purismo nacional. Empieza la concertación.
Ante la excepcionalidad, ¿consenso?
Joan Subirats, director del Instituto de Políticas Públicas de la UAB - EL PAÍS - 26/12/2010
El acuerdo estratégico entre CiU y el PSC recuerda la gran coalición que gobernó en Alemania a principios de este siglo
Estrenamos Ejecutivo en Cataluña, y lo hacemos en momentos muy complicados para ejercer la función de gobernar. Lo más fácil es que, haga uno lo que haga, impelido por circunstancias y dinámicas que no controla, acabe decepcionando y viendo erosionada su legitimidad. En este contexto, podemos encuadrar tanto la frase de Artur Mas aludiendo a que no venía en plan “salvador”, sino como “servidor”, como el acuerdo entre CiU y el PSC que ha permitido la investidura. El líder convergente tenía otras opciones que no eran disparatadas, como era apoyarse en la abstención del PP o de ERC, con contrapartidas específicas. El acuerdo con el PSC, dígase lo que se diga, tiene otra lógica. Señala la interdependencia de los dos grandes partidos en momentos en que deberán tomarse decisiones complejas y cuando se avecinan elecciones locales y generales. No es coyuntural, ya que anticipa y concreta los temas centrales en los que el consenso deberá darse. Y apunta a complicidades no explicitadas con las grandes corporaciones e instituciones económicas del país. Las perspectivas para los socialistas en los próximos procesos electorales no son muy halagüeñas. Y solo una mejora en las relaciones con los partidos nacionalistas en Cataluña, el País Vasco, Galicia y Canarias puede suponer alguna esperanza.
En el otro lado, el Partido Popular quiere aprovechar la coyuntura para avanzar en la llamada “racionalización” del sistema autonómico, desde lógicas de aparente y estricta viabilidad económica y, por tanto, supuestamente desprovistas de carga política. Véase al respecto el informe de la FAES Por un Estado autonómico racional y viable (www.fundacionfaes.es). En su primer capítulo, el que fuera secretario de Estado para la Administración Pública, Julio Gómez Pomar, afirma que “a diferencia de la organización municipal, que hunde sus raíces en la época de la dominación romana
(…), la organización territorial autonómica y su marco competencial son muy recientes y su fundamento responde exclusivamente a un planteamiento político”, y concluye diciendo: “Muchos de los problemas que se ponen de manifiesto en nuestro modelo de organización territorial (…) son fruto de una pérdida de poder del Gobierno central para actuar como agente disciplinador del comportamiento financiero de las CC AA y (…) para imponer una coordinación en la implementación de determinadas políticas de gasto”. En otro capítulo, el diputado Gabriel Elorriaga, después de elogiar la decisión griega de suprimir todos los municipios de menos de 10.000 habitantes y de sugerir la agrupación de CC AA para ganar en escala, concluye afirmando: “Tenemos que seguir buscando una estructura nacional que ofrezca espacio suficiente a las aspiraciones de singularidad sin quiebra de la unidad, que permita la diferencia al tiempo que proscribe el privilegio”. La sentencia del TC y las recientes del Tribunal Supremo apuntan a que esa disciplinarización y coordinación tenderá a reconducir el autogobierno a la gestión de la singularidad.
La acumulación de cambios y la situación de crisis incrementan esa tendencia recentralizadora y conservadora. Lo que no acaba de quedar claro es que la única respuesta posible a esa deriva sea la de acomodarse y tratar de capear el temporal. El acuerdo estratégico entre CiU y el PSC, los dos partidos más alejados en términos de clase, recuerda la gran coalición que gobernó en Alemania a principios de este siglo, que se argumentó asimismo como la única vía posible para afrontar la excepcionalidad de la coyuntura. Las consecuencias han sido muy negativas para los socialdemócratas, que han visto como se difuminaba su perfil, y ha reforzado tanto a los conservadores como a otras fuerzas políticas que apuntan a respuestas realmente alternativas. Frente a la excepcionalidad, la única solución no es el consenso para mantener lo que se pueda, sino que convendría explorar nuevas vías, ser muy consciente de los terribles efectos que todo ello tiene sobre los más vulnerables y evitar que solo predomine la lógica de la seguridad de los más fuertes, deseosos de preservar sus privilegios.
