José Montilla fa una intervenció autocrítica al Consell Nacional del PSC i afirma que les eleccions municipals “seran una oportunitat per fer les coses millor, les podem guanyar si treballem i ens ho creiem”
El primer secretari del PSC, José Montilla, ha dit que el partit “ha de treballar per construir l’alternativa, reconnectant amb la societat, hem de renovar el nostre discurs, hem de fer que el nostre partit sigui obert i plural”. “Cal relligar la reflexió i la renovació a la proximitat”, ha dit el dirigent socialista, per qui les eleccions municipals “seran una oportunitat per fer les coses millor, les podem guanyar si treballem i ens ho creiem: som el partit municipalista i progressista de Catalunya”. També va assegurar que “segurament no hem escoltat a la gent, però no podem perdre el temps, els reptes que tenim ens exigiran humilitat i estic segur que sabrem reaccionar”. “Cal que siguem capaços de relligar nació i societat; estic segur que novament serem capaços de tenir la confiança dels ciutadans de Catalunya i sobretot d’aquells que ens necessiten, que ens tenen com a referent”.
Intervenció sencera de José Montilla al Consell Nacional del PSC del 12 de desembre:
Intervenció sencera de José Montilla al Consell Nacional del PSC del 12 de desembre:
Un article més que interessant:
El linxament de Montilla
ANA MARÍA MOIX - PÚBLIC – 06/12/2010
Sorprendre’ns per la derrota del PSC en les recents eleccions és pura hipocresia
Sorprèn, això sí, la contundència d'aquesta derrota, però la caiguda en si mateixa era d'esperar, és més, era el desitjat per part del propi PSC i del PSOE, i a aquesta derrota estava encaminada l'operació que, molt abans de les eleccions, s'havia posat en marxa: el linxament de Montilla. L'encara avui President en funcions estava sentenciat, i ho estava per part dels sectors nacionalistes del PSC i per part, més àmplia, pel PSOE amb el mateix president Zapatero al capdavant. El que és dolent és que el linxament de Montilla suposa, en primeríssim lloc, el linxament de l'esquerra a Catalunya (ens queda, a part dels socialistes, només Iniciativa), l'autolinxament del PSC com a partit ampli, amb aspiracions aglutinants de tendències ideològiques de clara, i noble, inspiració solidària, i posa en perill el resultat del PSOE a Catalunya en les pròximes eleccions generals. El PSOE fa temps que ha perdut el nord referent a polítiques autonòmiques, i, amb el President Zapatero al capdavant, viu abduït per la comptabilitat electoral. No han perdonat a José Montilla la formació del segon tripartit en contra d'una sociovergència que -creien- garantia els vots del PSC i els de CIU amb vista a vots favorables a pressupostos i, sobretot, a les generals de 2012.
L'animadversió del PSOE cap a Montilla era un secret a veus. I han portat aquesta animadversió fins al final sense tenir en compte que la comptabilitat de vots que obra en el seu poder, resultant d'eleccions generals del passat, està més que caduca. La lletania segons la qual Catalunya votava CIU en autonòmiques i socialistes en municipals i generals és, avui, una antigalla que ha passat a la història gràcies, entre altres raons, al retòric, erràtic i poc fiable paperot del President Zapatero en quants problemes han afectat les relacions Catalunya-España en els últims temps, i la guinda van ser els tres anys que el Tribunal Constitucional va tardar a dictar sentència sobre l'Estatut. Per moltes encaixades de mans que tornin a donar-se entre el President del Govern espanyol i Artur Mas, les relacions entre l'electorat català d'esquerres i el PSOE tardaran anys a ser les d’abans.
El Molt Honorable José Montilla ha estat el president de la Generalitat que més sol ha estat en el càrrec. Sol o, el que és pitjor, mal acompanyat. ERC ha estat la pedra a la sabata que ja va sofrir Pasqual Maragall, però ara en temps més espinosos. Els responsables de la gran solitud de Montilla no se'ls ha de buscar únicament a ERC ni en la crisi econòmica, ni molt menys, en Iniciativa, sinó en el seu propi partit, en el PSC i en el PSOE. L'escampada de Castells, el conseller d'Economia, en vigílies electorals, era més que un símptoma de ruptura dins el partit. La divisió entre socialistes catalanistes i socialistes espanyolistes no és nova. Abans tenia un altre nom, socialistes de l'Eixample-Diagonal i socialistes del Baix Llobregat, o, diguem-ho clarament, socialistes de paladar fi i obreristes. No ho han declarat públicament, però als socialistes catalanistes mai no els ha acabat d'agradar un President nascut a la província de Còrdova. Això, que un immigrant arribés a la Presidència de la Generalitat , va ser un triomf de la ciutadania catalana, en la qual, forçós és reconèixer-lo, va calar profund la proclama del President Pujol: "És català qui viu i treballa a Catalunya", un dels millors eslògans de la democràcia. Que lluny queda tot allò positiu que va sorgir en aquest país en les últimes dècades, procedís de qui procedís.
Indubtablement, la crisi econòmica i alguns errors del tripartit han contribuït a la derrota del PSC. Ah, i també el transvasament de vots socialistes a CIU. En definitiva, el linxament de Montilla ha estat un èxit. Per als seus executants. A veure ara quina brillant solució se'ls ocorre per recompondre aquesta esquerra desfeta, afligida, més desorientada que mai i noquejada davant de l'espectacle d'un PP ascendent, una ERC que busca amigar-se amb un expresident del Barça berlusconià, una xenofòbia imparable (era l'únic discurs d'Anglada, a punt d'entrar al Parlament) i, el que és pitjor, una crisi econòmica que és el que, en realitat, hauria de ser el problema més gran de tots. De tots els polítics, vull dir. Dels ciutadans, ja ho és.
Una opinió prou entesa:
Tres assignatures del PSC
Joan Tapia, periodista - EL PERIÓDICO - 8 de desembre del 2010
El PSC ha perdut. El pitjor és que s'han esfumat gairebé una tercera part dels electors del 2006 (225.000 sobre 796.000). CiU, amb 1,2 milions, dobla el PSC (570.000) en vots i diputats (62 davant de 28). Els socialistes han d'analitzar la derrota i intentar dissenyar un futur.
No serà fàcil. El PSC va ser un invent conjunt de Joan Raventós-Raimon Obiols i Felipe González-Alfonso Guerra, que el 78 van pactar la fusió de l'antiga Convergència Socialista amb la federació catalana del PSOE i el petit i atacat Reagrupament, que va perdre el seu líder després de la mort de Josep Pallach però que tenia raó: a Europa, el socialisme només pot ser socialdemòcrata.
Ara el futur és incert. El lideratge obiolista va cedir la direcció (després de quatre derrotes consecutives davant Jordi Pujol) als capitans del Baix Llobregat, una plataforma llavors renovadora organitzada per Josep Maria Sala. Avui aquells capitans -encapçalats per José Montilla i que van cavalcar amb èxit sota l'estela de Pasqual Maragall- han tingut el pitjor resultat de la història. Convé un relleu però no hi ha grup ni líder preparat. Avui tot el PSC, sense la cohesió que dóna un líder, pot témer el que en el seu moment li va passar a Reagrupament.
L'opció real no és catalanisme o espanyolisme. La força del PSC és la integració pragmàtica de les dues ànimes sota un catalanisme de diferent graduació. L'oblit del grup parlamentari el va assumir Obiols, el líder catalanista, mentre que Montilla ha fet -tripartit- el que Ferraz no volia. El problema és que quan el socialisme governa al mateix temps a Catalunya i a Espanya, sorgeixen interessos contradictoris. No es tracta tant de fer que el PSC s'enfronti a Ferraz (per a això ja hi són CDC i ERC), sinó de condicionar a fons la política del PSOE, un fet que no s'ha aconseguit mai. El més rellevant no és presumir de grup parlamentari, sinó saber manar (pactant) al PSOE. Almenys igual que el socialisme andalús.
Però això exigeix líder (no s'improvisa), projecte i convèncer. Maragall va tenir els dos primers, però ni controlava el PSC ni influïa a Madrid. Nicaragua mana molt i té estrategs intel·ligents (Miquel Iceta) i fins i tot apparatchiks rodats (José Zaragoza) però, tot i que la Generalitat , no ha convertit Montilla en un líder. Els catalanistes compten amb personalitats valuoses com Antoni Castells i Montserrat Tura, però són només personalitats. Tampoc hi ha alcaldes indiscutibles, excepte potser Àngel Ros a Lleida. I això d'aguantar el poder se n'ha anat en orris, com diu Joan B. Culla, per falta de mandíbula. El PSC pot esquerdar-se si no sap cuinar tres plats complicats. Un, no perdre al maig l'alcaldia de Barcelona. Dos, triar un líder que superi la seva pluralitat interna. Tres, condicionar el PSOE.
Un estudi bastant clar:
El PSC casi no transfiere votos al PP
JOSÉ LUIS DE ZÁRRAGA - PÚBLICO - 08/12/2010
No hay giro a la derecha y sí al catalanismo
Se puede hablar, más que nunca, de movilización del voto de la derecha
Se puede hablar, más que nunca, de movilización del voto de la derecha
De las autonómicas de 2006 a las de 2008 ha habido cambios importantes. En primer lugar, ha crecido la participación: 3,2% menos de abstención y 136.000 votos más a alguna de las candidaturas, entre los electores residentes. En la izquierda, el PSC pierde 219.000 votos e ICV, 51.000. Entre los nacionalistas, CiU gana 269.000 y las tres listas independentistas (ERC, SI y RI) pierden, en conjunto, 54.000. La suma de lo que pierden socialistas e independentistas coincide casi exactamente con el aumento de votos de CiU.
En el clima actual es posible que algunos votantes socialistas se hayan abstenido, pero dado que la participación ha crecido en general tres puntos, es poco probable que el incremento de las abstenciones socialistas respecto a 2006 sea muy grande. La pérdida del PSC, por tanto, debe explicarse por la transferencia de votos a otras formaciones políticas y el destino obvio de la mayoría de esos votos es CiU. Y lo mismo puede decirse de los votantes de ERC en 2006: sus votos se han repartido entre las tres listas independentistas que han salido de sus escisiones y la lista nacionalista de referencia, CiU.
Es poco probable que el incremento de la abstención en el PSC sea muy grande
Quedan los votos ganados por las listas de derecha: los 70.000 que gana el PP, los 16.000 que aumenta Ciutadans, los 4.000 de la lista de Nebrera, escindida del PP, y los 75.000 de la lista xenófoba de PxC. La mayoría de estos deben llegar de abstencionistas, ya que, en términos relativos, en las elecciones catalanas, el mayor reservorio de votos en la abstención es de la clientela electoral de la derecha anticatalanista.
Una comparación más próxima es la de las elecciones generales de 2008 y la última votación en Catalunya. En las catalanas, siguiendo la pauta habitual, la participación es diez puntos menor, lo que equivale a casi 550.000 electores que en las generales de 2008 optaron por una candidatura ahora se han abstenido o han votado en blanco. También según la pauta, las listas estatales (PSC y PP), conjuntamente, pierden mucho voto y las catalanas (CiU, independentistas e ICV), lo ganan. Pero además han tenido que producirse fuertes flujos de voto, sin los cuales no pueden explicarse los resultados. Los socialistas pierden 1.120.000 votos, más del doble de lo que han crecido las abstenciones; aún admitiendo como es probable que la mayoría de los abstencionistas hayan sido votantes del PSC, quedan otros tantos que han tenido que transferir su voto a otros partidos.
El flujo de votos del PSC a CiU
Las intenciones de voto declaradas en el Publiscopio preelectoral, realizado una semana antes de las elecciones, permiten explicar el sentido y las magnitudes de los flujos de voto que se luego se produjeron. De los votantes socialistas de las generales de 2008, un 31,4% tenían intención de votar de nuevo al PSC en las autonómicas, un 20,3% anunciaban su decisión de votar a CiU, un 4,4% pensaba votar a ICV, un 3,7%, a ERC, y sólo un 0,9% al PP; entre el 30 y el 35% de los votantes socialistas de generales eran probables abstencionistas.
A estas intenciones corresponderían unos 530.000 votos al PSC, cifra que, si se añade una mínima proporción de indecisos, viene a coincidir con el resultado que efectivamente ha obtenido ese partido (570.000). Ello indica también que fueron muy pocos los indecisos o electores con intención declarada de abstenerse que se movilizaron: más de medio millón de votos socialistas debieron ir a parar a la abstención (de los 600.000 que declaraban esa intención o estaban indecisos cuando se hizo la encuesta). Otros 340.000 electores socialistas tenían intención de votar a CiU, y probablemente lo hicieron, representando así las tres cuartas partes del crecimiento de voto de la lista nacionalista respecto a las generales.
ICV y las listas soberanistas (ERC, SI y PxC), que obtuvieron en las autonómicas 115.000 votos más que en las generales, debieron atraer también la mayor parte de esos votos del filón electoral socialista, tal como declaraban que era su intención los entrevistados. Al Partido Popular no pudieron ir muchos más de los 15.000 votos socialistas que anunciaban en el Publiscopio la intención de cambiar su voto en ese sentido.
Hay que tener en cuenta que, pese a mejorar en 70.000 votos su resultado respecto a las autonómicas anteriores, al PP dejaron de votarle el 28 de noviembre 226.000 electores que lo habían hecho en las generales de marzo de 2008. Casi toda la ganancia por lo demás, relativamente reducida de los conservadores de unas autonómicas a otras debe haberles llegado de una participación algo mayor de su clientela electoral, que tradicionalmente se abstiene en una proporción muy alta en las elecciones catalanas.
¿Qué se puede concluir del análisis de estos datos? En absoluto que se haya producido un giro a la derecha, porque los principales flujos de voto se han producido entre socialistas y nacionalistas y, si hacemos abstracción de los nacionalistas, los flujos entre izquierda (PSC e ICV) y derecha (PP, C's, UPyD) han sido mínimos.
Movilización de la derecha
De lo que sí se puede hablar es de movilización de la derecha. Porque si las listas derechistas han aumentado su cuenta en 165.000 votos es porque su electorado potencial se ha movilizado más que en cualquier otra de las elecciones catalanas anteriores (incluidas las de 2003). El clima actual de exacerbación de la contradicción entre soberanismo catalán y anticatalanismo ha sacado del refugio de la abstención a los votos derechistas.
Lo que ha sucedido el 28 de noviembre tiene, pues, una lectura clara: no es efecto de la polarización izquierda/derecha, sino de otra extrema y de carácter identitario entre catalanismo y anticatalanismo, del que se han beneficiado quienes mejor representaban ambos polos: el nacionalismo de CiU y el anticatalanismo del PP y los grupúsculos catalanes de derechas. Esa polarización electoral es la consecuencia lógica de las tensiones sobre el Estatut y la identidad catalana en las que se ha agotado la legislatura entera. Y el resultado de ese proceso no ha sido el giro de la sociedad catalana a la derecha, sino su giro al catalanismo.
