Dos articles d’opinió que aborden temes oberts a la campanya electoral del 28N. Crec que són d’interès hi posant als ciutadans davant la política, aquesta ara més necessària, des de el punt de vista més ideològic.
Crisi i autogovern
Josep Borrell - EL PERIÓDICO - 20 de novembre del 2010
D’una campanya electoral s’espera que canalitzi racionalment les emocions col·lectives i proposi polítiques que els ciutadans puguin valorar i triar. Tot el contrari d’aquesta mostra sublim de la patologia de la queixa que consisteix a acusar l’Agència Tributària d’acarnissar-se amb els catalans mentre deixa que Andalusia es converteixi en un paradís fiscal. El contrari també del discurs xenòfob que converteix els immigrants en el boc expiatori dels nostres problemes. Compte perquè es pot acabar imitant la República Txeca , que el Tribunal de Drets Humans acaba de condemnar per matricular obligatòriament els nens gitanos en escoles per a discapacitats mentals.
No només per aquí es manipula la visceralitat per aconseguir rèdits electorals. A l’empara de la crisi i la por de la globalització, a tot Europa ressorgeixen la reacció identitària i els nacionalismes populistes. Però mentre la riquesa mundial continuï tan mal repartida i les demografies tan diferents, la immigració continuarà augmentant i els països més envellits la necessitaran (la necessitarem) cada vegada més. Criminalitzar els emigrants no farà sinó posar en perill la cohesió social. Assimilar la nova immigració sense pèrdua d’identitat, en una Catalunya on ja supera el 15%, serà el gran repte que tindran els pròxims governs. S’ha d’escollir les persones i el partit més capaç de portar a terme aquesta tasca. I el PSC en això té avantatge perquè ha creat l’argamassa social gràcies a la qual Catalunya ha enfortit la seva identitat evitant partir-se en dues meitats.
En la immigració es reflecteixen els dos grans temes d’aquestes eleccions: el futur de l’autogovern i la classe de societat que volem construir per sortir de la crisi repartint-ne amb equitat els costos. Són els dos eixos, l’identitari i el dreta-esquerra, sobre els quals es defineix la política a Catalunya. En la lògica política del 2003, amb tots els seus socis entestats pragmàticament a millorar l’Estatut, el finançament i el desenvolupament social, el tripartit tenia la seva raó de ser. Però, amb els plantejaments que avui es fan, ja no és tan segur que no fos un pacte contra natura. I per això fa bé el president Montilla de no voler reeditar-lo, encara que pogués.
Malgrat tot, que no ha estat poc, pel que fa a polítiques socials, el Govern de Montilla ha estat millor que qualsevol dels de Pujol. Catalunya ha viscut un important salt demogràfic i els serveis públics no s’han col·lapsat, que ja és molt. Sense aquest èmfasi en les polítiques socials, que no hauria tingut ni tindrà un Govern de CiU, la situació seria de crisi profunda.
Malgrat tot, que no ha estat poc, el tripartit ha fet en l’autogovern un salt molt més important del que es diu i, malgrat la sentència de l’Estatut, el finançament autonòmic ha millorat i respon a una lògica més federal, i s’ha invertit més que mai en infraestructures, educació, sanitat i barris.
Però això ara és aigüa passada. Només el PSC o CiU podrien moure el molí de demà. Per això ara s’ha d’analitzar el contrast entre les seves propostes. En termes econòmics, les propostes de Mas semblen inspirades en el pensament neoliberal que s’està aplicant al Regne Unit, que deixa petita Thatcher. Rebaixes d’impostos i dràstiques reduccions dels serveis públics i de les polítiques socials. Menys esforç col·lectiu i que cadascú s’apanyi com pugui.
El PSC proposa reformes per fer l’economia més sòlida: més i més bona educació, innovació, infraestructures, ajudes a la requalificació dels treballadors i a la competitivitat de les empreses. I manteniment de les polítiques socials per garantir la cohesió. Tot això s’ha de pagar, i és per això que no proposa rebaixes d’impostos.
En autogovern, les diferències són encara més clares. Mas considera que l’autogovern de Catalunya ja no té espai a Espanya i és per això que votaria sí en un referèndum per la independència, però diu que ara no perquè el perdria. Reclama el concert econòmic, de naturalesa confederal, amb un aire de Lliga Nord italiana, i converteix la relació amb Espanya en un mer mercat d’interessos sense lloc per a llaços humans ni projectes compartits.
En un món que necessita més projectes comuns i que reclama més cooperació, els nacionalistes continuen cultivant el mite d’un espai propi on ofegar-se. El mite de la independència en un món vertebrat per les interdependències que ens vinculen.
Montilla i el PSC mantenen la defensa de l’Estatut, el pacte constitucional i l’evolució federal de l’Estat autonòmic. No volen propostes inviables que sols generen frustració, ni falses dreceres ni passos enrere. No volen ser com els que parlen com De Gaulle i es comporten com Petain. No volen referèndums sobiranistes que només conduirien a una greu divisió interna .
Montilla explica ben clarament les seves posicions. Aquesta vegada Mas no ha anat a veure el notari, de manera que no sabem si pactaria amb el PP o amb ERC. El que sí que sabem és que el resultat d’aquestes eleccions marcarà el rumb d’una generació.
Dreta i consciència de classe
Joaquim Coll, historiador - EL PERIÓDICO - 20 de novembre del 2010
Els sectors pròspers i els poderosos es mobilitzen, mentre l’abstenció creix entre els pobres
Avui sona gairebé a arqueologia parlar de consciència de classe. Però quan un es planteja certes qüestions de cara a les pròximes eleccions entén per què els teòrics marxistes van dedicar tants esforços a intentar convèncer els uns i els altres que el canvi social era inevitable si els assalariats adquirien consciència de classe. Avui sabem que el marxisme no era una ciència, sinó una fe, una creença. En gran mesura, un somni de la raó que en alguns llocs va alimentar monstres. I que, contradient la teoria, en la lluita política contemporània qui ha demostrat tenir una consciència més clara dels seus interessos no han estat els treballadors o les classes populars, sinó els potentats i els sectors més pròspers de la societat.
Només així s'entén que els que no participen gairebé mai en les eleccions són aquells a qui les condicions materials de vida resulten més difícils. Està demostrat que voten proporcionalment molt més els rics que els pobres, i que s'interessen més per la política els que viuen en petites ciutats que els de les grans urbs.
La dreta política té clar qui representa i quins interessos defensa en primer terme, mentre que l'esquerra fluctua sempre en un mar de contradiccions, entre els seus interessos electorals directes i l'anomenat interès general. Quan l'esquerra parla de regular el mercat, i llavors és acusada pels neoliberals d'intervencionista, ho fa pensant d'entrada en l'interès del conjunt de la societat. En canvi, quan la dreta exalta la llibertat de mercat ho fa amb l'objectiu de no posar traves al benefici privat. Quan parlo de l'esquerra em refereixo bàsicament a la socialdemocràcia, que, tal com explica l'historiador Tony Judt al seu llibre pòstum Algo va mal (2010), és un híbrid que comparteix amb els liberals la defensa de la tolerància i que en política pública continua creient en els avantatges de l'acció col·lectiva.
Dit això, el que és molt revelador que alguna cosa efectivament va malament és que una gran part de la dreta, rearmada amb fórmules neoconservadores, ha abandonat la cultura del consens, ha deixat de ser liberal en termes polítics, es mostra altament immune als seus propis escàndols de corrupció i exhibeix una enorme agressivitat ideològica, com ha demostrat el Tea Party contra Barack Obama. Allà, els republicans no han fet res més, almenys des que van intentar acabar amb la presidència de Clinton, que alimentar una contínua «política de l'escàndol»: denunciant suposades corrupcions, favors il·lícits, acusant els demòcrates d'antipatriotes, o posant al descobert embolics sexuals com a arma de desprestigi personal, entre altres coses.
A Espanya només cal recordar la campanya d'assetjament que van fer, entre el 1993 i el 1996, el Partit Popular i el seu entorn mediàtic per acabar amb Felipe González, estratègia que es continua repetint avui des que el 2004 va guanyar José Luis Rodríguez Zapatero.
I ara mateix només cal veure com tota l'artilleria pesant de la caverna mediàtica fustiga Pérez Rubalcaba, contra qui es rememoren les pitjors històries del lamentable episodi dels GAL. També a Catalunya la «política de l'escàndol» ha estat moneda corrent en aquests últims anys. És cert que el tripartit ha donat gratuïtament molt joc, però també és veritat que mai com fins ara certs mitjans de comunicació catalans, que passaven per moderats, havien demostrat tant fervor militant contra el Govern de torn. El seu propòsit no ha estat cap altre que auspiciar un canvi polític en benefici de CiU. La reiteració de la «política de l'escàndol» afavoreix, com explica el sociòleg Manuel Castells a Comunicación y poder (2009), la crisi de legitimitat del sistema, i això es tradueix en abstenció. Els resultats del 28-N tindran molt a veure amb això.
Se sorprèn el catedràtic Jordi Nadal en una entrevista a El País que tant a Espanya com a Catalunya els partits que les enquestes situen com a favorits, PP i CiU, tinguin gravíssims escàndols de corrupció i que, no obstant, el seu electorat no sembla que els hagi de castigar. Deu ser per això de la consciència de classe. En el cas del PP, s'arriba a més a extrems patològics, com a València, on el clima de corrupció reforça Francisco Camps.
Centrant-me en Catalunya, la situació en què està CDC davant de l'evidència que Fèlix Millet actuava de comissionista en benefici d'aquest partit és summament delicada. La velada denúncia que al seu dia va llançar Pasqual Maragall, al·ludint al famós 3%, sembla que aviat es confirmarà. Recordem que l'episodi va tenir una duríssima resposta de Jordi Pujol. Avui seria bo començar per saber, sobretot si Artur Mas arriba a la presidència, qui va aconsellar Àngel Colom, avui convergent destacat, perquè anés a veure Millet per tal de trobar la solució econòmica a les seves desventures polítiques. La consciència de classe està bé, però la decència no va mai malament.
