El primer secretari del PSC, José Montilla, va dir després de saber els resultats de les eleccions al Parlament de Catalunya, la nit del 28 de novembre, que “avui hem perdut unes eleccions però no hem estat derrotats en les nostres conviccions, que segueixen vives en tots i cadascun de nosaltres” i va assegurar “en aquests moments el meu cor està al costat de tots aquells i aquelles que m’han donat suport en aquesta campanya electoral i en aquestes eleccions”. “Al costat dels centenars de milers d’homes i dones que al mig d’una crisi econòmica d’incertesa sobre el futur, de desencís respecte la política, de tensions sobre el nostre autogovern, han decidit fer confiança al PSC” va manifestar.
Montilla va voler destacar que “la nostra organització és sòlida, portadora de valors i esperança, memòria de combats i promesa d’un futur millor” i va voler agrair “a tots els ciutadans i ciutadanes l’afecte que m’han traslladat en el meu mandat com a president”. “Tinc el pensament en els milers d’homes i dones de la família socialista”, va dir.
Declaració del primer Secretari del PSC, José Montilla
Després de la reunió de la Comissió Executiva del dilluns 29 de novembre.
Hem iniciat el procés de reflexió profund que vaig anunciar ahir que faríem, no serà cosa d’un dia ni de dos, serà un procés llarg, caldrà aprofundir a fons i obrir aquest procés més enllà de la Comissió Executiva , que ho hem fet avui. Caldrà traslladar-ho al conjunt de militants, simpatitzants i electors. Un debat a fons que no es pot fer sense aquesta discussió franca i sense escolta activa. Les intervencions han estat marcades per la franquesa de l’anàlisi dels resultats electorals, la determinació en el procés de canvi que hem d’obrir, i que hem obert, i la voluntat de refer el nostre projecte polític. El temps el marcarem nosaltres, sense pausa, però sense pressa; si volem aprofundir no podem accelerar un procés que reclamarà discussió i debats intensos. Els socialistes no sabem fer-ho d’una altra manera. El nostre projecte s’arrela en valors i idees, i volem reforçar els primers i renovar els segons. És en aquest marc i procés que he comunicat a la Comissió Executiva la voluntat de renunciar al meu escó en el Parlament de Catalunya. Tres són els motius que m’han fet prendre aquesta decisió:
1- Vull dedicar totes les meves energies en aquests mesos a afavorir el procés de renovació del PSC, no a dirigir-lo. Com a primer Secretari vetllaré perquè tots els militants puguin contribuir en aquest procés. Que l’energia creativa del PSC pugui aflorar. Aquesta serà la meva principal ocupació i preocupació al llarg d’aquests mesos.
2- La reconstrucció d’una alternativa de Govern creïble i majoritària comença des del primer dia. Tenim 28 diputades i diputats, combinem experiència de Govern i parlamentària, així com noves veus preparades, junt amb la resta de responsables i líders polítics farem oposició, servirem al país i contribuirem a la renovació del Partit dels Socialistes de Catalunya.
3- L’exemplaritat personal és exigible quan es té una visió ètica de la política. No m’aferro al càrrec ni a la cadira. Sóc coherent i conseqüent, i aquesta derrota ha de tenir conseqüències i alternatives de futur; i la meva presència en el Parlament impediria una cosa i l’altra.
Espero que els electors que han confiat en mi entendran les meves raons. Actuo per convicció. No m’amago mai. Ara cal fer un pas al costat. Darrere ve una nova generació, i altres companys i companyes que tenen experiència, solvència i una llarga trajectòria, i jo ajudaré en el que pugui, i en el que ells vulguin. Estic convençut que més aviat que tard veurem, veuré que el projecte que represento, que representem, el PSC, tornarà a tenir la confiança majoritària del poble de Catalunya.
Ha estat una reunió llarga, ha intervingut la pràctica totalitat de membres de la Comissió Executiva donant la impressió dels resultats i a les tasques que ara, en aquest moment, ens pertoca.
Jo no presidiré el grup parlamentari. La Comissió Executiva , a proposta meva, ha acordat que Quim Nadal presideixi el grup parlamentari i que Miquel Iceta en sigui el portaveu.
Tres interessants articles d’opinió del dia després de les eleccions:
El futur de Barcelona no està escrit
Joaquim Coll, historiador - EL PERIÓDICO - 29 de novembre del 2010
En la llarga era del pujolisme, un dels esports favorits d'alguns comentaristes polítics, els dies i setmanes següents a unes eleccions autonòmiques, consistia a traslladar especulativament aquells resultats al següent combat per l'alcaldia de Barcelona. D'això es deduïa que la victòria de CiU a la capital estava cantada. I, no obstant, com bé sabem, això no es va produir mai, encara que el 1995 Miquel Roca hi va estar ben a prop. A excepció del 1999 i el 2003, la federació nacionalista s'ha alçat sempre victoriosa a Barcelona en les autonòmiques. La seva hegemonia es va fonamentar a la dècada dels 80, i encara el 1992 CiU va aconseguir el 47% dels vots i tres anys més tard gairebé el 40%. El 2006 el PSC va quedar més de cinc punts per darrere de CiU, però malgrat això, vuit mesos més tard, Jordi Hereu va aconseguir invertir els resultats i salvar l'alcaldia davant Xavier Trias.
Però el resultat d'ahir és més que demolidor per als socialistes. El seu terra electoral s'ha enfonsat per sota del 18% dels vots a la ciutat de Barcelona. CiU s'alça amb una mica més del 36%, amb una diferència mai imaginada. ERC perd també a la capital gairebé la meitat del seu electorat, mentre que ICV-EUiA aguanta millor encara que retrocedeix més de dos punts. Per la seva part, el Partit Popular es manté a l'alça, mentre que Ciutadans perd unes quantes dècimes i aparentment ho té difícil per superar la barrera del 5%, imprescindible per tenir representació al consistori. Ara bé, ningú hauria d'oblidar que la història electoral demostra de sobres que cada convocatòria té unes variables específiques que la fan diferent. El que passi el mes de maig del 2011 segur que no serà una còpia dels resultats d'ahir. El futur no està mai escrit, i encara menys en aquesta societat líquida on tot és veloç i tant els èxits com els fracassos són efímers.
Guanya Mas, perden Montilla i Zapatero
Joan Tapia, periodista - EL PERIÓDICO - 29 de novembre del 2010
Si no és que es produeix algun canvi menor, la primera conclusió de les eleccions autonòmiques d'ahir és clara: CiU té una majoria molt sòlida i Artur Mas serà sens dubte el pròxim president de la Generalitat i podrà governar amb bastanta comoditat. CiU torna al poder, però Mas ho fa ara per mèrits propis, no només com a hereu del pujolisme tradicional. S'haurà d'estar atents, doncs, als seus gestos: les pistes sobre aliances i el Govern.
La segona conclusió és la gran derrota del tripartit, que perd 22 dels 70 escons que tenia fins ara i queda molt lluny de la majoria absoluta, que està xifrada en 68. ERC és el partit que més perd (sembla que gran part dels seus electors tornen a CiU), però la gran derrota és la del PSC, la de José Montilla i de José Luis Rodríguez Zapatero. ¿Per què aquesta derrota tan forta, que deixa el PSC amb la pitjor xifra de diputats de la seva història? La raó només és una: perquè no ha sabut mantenir el timó, no ha dominat els seus aliats, l'entesa amb Zapatero no ha garantit l'Estatut (i això el desllueix com a partit catalanista) i la crisi el castiga. Però n'hi ha més. En la campanya electoral, Montilla va haver de dir que no li agradava el seu Govern (que no repetiria el tripartit) i que ell no es tornaria a presentar. En suma, el PSC sabia que perdia i a més dimitia.
I si el PSC anava de perdedor, era lògic, inevitable, que el vot central de la societat es dirigís cap a CiU i un líder que havia aguantat dos fracassos successius. Era impossible que els electors emigressin amb força a partits respectables però allunyats de la centralitat, com el PPC, ERC o ICV. Però potser el gran motiu del fracàs socialista no és només la falta d'un discurs creïble (no contradictori), sinó també no haver defensat un projecte clar. El PSC s'ha dedicat a intentar gestionar una aliança complicada i una obra de govern més positiva del que es diu, però no ha estat capaç de comunicar ni la seva proposta pròpia ni la seva relació amb el PSOE i Zapatero. El Govern no ha tingut un portaveu amb autoritat, però l'aparell de Nicaragua tampoc ha estat a l'altura. A més a més, no ha sabut exercir el comandament, i això és fatal per a un partit que pretén governar.
Alicia Sánchez-Camacho rep el premi a l'esforç i el PP puja de forma notable. Forma part de Catalunya i es comprova que és un error excloure'l. Però Mariano Rajoy ha de reflexionar. El vot de càstig al tripartit s'ha dirigit de forma prioritària a CiU, un partit més centrista i sense tics anticatalans. Finalment, el Parlament estarà més legitimat per la pujada sensible de la participació.
Citas con la historia
Lluís Bassets, EL PAÍS - 29 noviembre 2010
Uno tras otro, unos han bajado y otros han ido subiendo todos los peldaños. No había espacio para la sorpresa. Como si siguieran una hoja de ruta. Los pasos estaban trazados. Inexorablemente. Siguiendo una ley gravitatoria que eleva a unos y hunde a los otros. La lista es larga. Cada una de las causas era suficiente para explicar una derrota, sobre todo cuando se venía de unos márgenes de votos y de diputados estrechos, como ha sido el caso en la última década. Veamos: la dureza de la crisis económica, el vendaval sobre el euro, el retroceso generalizado de la socialdemocracia en toda Europa, la devastadora sentencia del Estatuto, un balance del Gobierno de coalición indefendible incluso para quienes lo han organizado y una campaña sin pulso e ideológicamente errónea. La actuación simultánea de todos estos elementos ha conducido al hundimiento de la izquierda catalana en su conjunto y particularmente del PSC, su componente mayoritaria, en porcentaje y en votos.
Llegamos así a la causa de las causas. Los políticos, sus partidos, como todos nosotros, somos hojas caídas movidas por el viento. Ha empezado un cambio, que no será únicamente en la mayoría del Gobierno y en la presidencia de la Generalitat. Estos resultados electorales son de cambio de época. El centro del mapa parlamentario queda ocupado por CiU, de nuevo una especie de partido país, que ahora duplica o casi a los socialistas en votos, porcentaje y escaños en todas las circunscripciones. El PSC, que hasta ayer era uno de los dos grandes en un sistema de bipartidismo mitigado, se convierte en el más grande de los medianos. Su comportamiento está en sintonía con los resultados que ha cosechado la socialdemocracia en la mayor parte de los comicios europeos recientes. Acompañado de una nueva polarización entre nacionalismos catalán y español. Y de una fragmentación del espacio político, impulsado por pulsiones populistas: el número de formaciones que entran en el Parlament es el mayor de toda su historia. A la vez, se ha producido un brutal desplazamiento hacia la derecha, que se expresa meridianamente en la victoria de CiU en todas las comarcas y en los buenos resultados cosechados por el PP, los mejores en cualquier votación autonómica, preñados de buenas promesas para Rajoy.
El cambio ha empezado. Si es de época significa que veremos más cambios. Los resultados señalan como una flecha al Ayuntamiento de Barcelona. Y luego, La Moncloa. La pulsión transformadora también afectará a los partidos, sobre todo a los perdedores. El socialismo catalán tiene ante sí una tarea ingente si quiere frenar la dinámica perdedora. Si no es fácil encajar las derrotas y sacar lecciones rápidamente, más difícil es hacerlo en mitad de una crisis que es quizás existencial para la izquierda. Parte de estas reflexiones también valen para Esquerra, un partido que paga su incapacidad para asumir responsabilidades de gobierno sin abandonar los reflejos de la oposición. Su amargo regreso al rincón es también una oportunidad para madurar. Algo sabe Artur Mas de las ventajas del desierto, sobre todo una vez que se ha conseguido alcanzar la tierra prometida.
Las causas del cambio no quedan atrás. Siguen inscritas en la agenda de las tareas del Gobierno. Y de la oposición. La crisis económica y la gestión del Estatuto enmendado por el Constitucional seguirán ahí. Cuando ya no existan esas causas habrá terminado el cambio. Pero el día en que Cataluña empieza a cambiar, histórico para el catalanismo, queda oculto en la maraña de noticias que nos proporciona un mundo agitado. Corea se halla al borde de reanudar la guerra interrumpida en 1953. Los ministros de Economía europeos aprueban la salvación de las finanzas irlandesas, tras una semana de vértigo para el euro y para la Unión Europea. Wikileaks proclama que su nueva filtración de documentos reservados del Departamento de Estado de EE UU significa "la aparición de un nuevo mundo, en el que la historia global quedará redefinida". Incluso un espectáculo deportivo regularmente pautado como es el Barça-Madrid de esta noche activará una vez más nuestras conexiones con la historia, esta señora voluble y caprichosa a la que evocamos con mayor frecuencia y abuso de lo que se merece. Habrá que ver el lugar que ocuparán las elecciones catalanas en los medios de comunicación internacionales: aunque queden arrinconadas por la plétora noticiosa de estos días de noviembre, es fácil deducir la sincronía exacta entre los cambios del mundo y la mutación electoral catalana.
