El Consell de Seguretat de les Nacions Unides ha "deplorat" la violència al Sàhara Occidental després del desmantellament del campament de protesta sahrauí per part del Marroc i els posteriors altercats el Al Aaiun. Lamenta que hi hagi morts i ferits però, tot i això, no s'ha compromès a emprendre cap investigació sobre els fets. "Els membres del Consell deploren la violència al Al Aaiun i en el campament de Gdeim Izik i expressen les seves condolences per les morts i els ferits que es van produir", ha dit el president de torn del Consell de Seguretat de l'ONU, l'ambaixador britànic Mark Lyall Grant, a la sortida d'una reunió d'aquest organisme per estudiar la crisi. En unes breus declaracions a la premsa, el diplomàtic de Regne Unit va reiterar el suport del Consell a la missió de Nacions Unides al Sàhara Occidental i al procés de pau que afavoreix l'enviat especial de l'organisme mundial per al territori, Cristopher Ross.
El Govern de Rabat sí que veu amb bons ulls la postura de l'ONU. I és que, segons el seu parer, el Consell de Seguretat "s'ha centrat específicament en els actes de barbàrie comesos contra les forces de seguretat marroquines que van entrar desarmades en els camps per rescatar les dones i els nens en mans d'elements separatistes dirigits per Algèria i el Polisario".
De la seva banda, el ministre de Relacions Exteriors de la República Sahrauí , Mohamed Salem Ould-Salek, ha demanat a la comunitat internacional i a l'ONU que intervingui amb el desplegament de més cascos blaus i observadors per protegir els drets humans i evitar un "bany de sang". En un comunicat, el també membre del secretariat nacional del Front Polisario acusa al Govern marroquí de realitzar un "muntatge de propaganda bruta per justificar la seva brutalitat" contra els civils sahrauís.
El Govern espanyol ha demanat al Marroc que permeti entrar a el Sàhara a un reduït grup de mitjans de comunicació espanyols perquè informin sobre la situació en l'ex colònia després del desmantellament dilluns passat del campament de protesta aixecat en les proximitats de Al Aaiun.
Després de reunir-se amb el ministre de l'Interior marroquí, Taieb Cherkaoui, el vicepresident primer, Alfredo Pérez Rubalcaba, va revelar que Espanya havia fet "una proposta concreta" a Rabat, en relació amb els mitjans de comunicació espanyols, que no va voler especificar i va afegir que esperava "en els propers dies una resposta favorable".
En la seva conversa amb Cherkaoui, Rubalcaba assegura que li va traslladar "amb tota claredat" la "gran preocupació" del Govern i de les forces polítiques espanyoles davant les greus acusacions sobre l'actuació de les forces de seguretat marroquines en el Sàhara. Cherkaoui, per la seva banda, li va oferir una explicació "minuciosa i detallada que contrasta aquest tipus de denúncies", va agregar Rubalcaba, qui no va aclarir si es donava per satisfet amb aquests aclariments. "El Govern ha rebut una versió", es va limitar a contestar. El ministre de l'Interior marroquí li va mostrar fotografies que avalarien la tesi que el ciutadà espanyol Babi Hamday Buyema va morir atropellat "en un accident" de tràfic, com va sostenir posteriorment en la roda de premsa.
Rubalcaba va indicar que aquesta mort està sent analitzada per la Fiscalia marroquina, i va subratllar que Rabat s'havia compromès a "investigar a fons qualsevol dubte, qualsevol denúncia, qualsevol nom, qualsevol dada" que li facilités el Govern espanyol.
El vicepresident va evitar condemnar l'actuació del Marroc i es va remetre a les declaracions de la ministra d'Afers exteriors, Trinitat Jiménez. Aquesta va subratllar en el Senat: "Quan els fets siguin provats, actuarem en conseqüència". La ministra va insistir que "no hi ha dades fefaents que permetin" una declaració de condemna, i que els detalls que es van coneixent reflecteixen que va haver-hi víctimes "en tots dos costats". "Els fets tenen conseqüències, però els pronunciaments des de la superficialitat també les tenen", ha advertir la ministra.
Per part del PSOE es recalca que "no poden fer el que els demana el cor per responsabilitat i per no desestabilitzar més al Marroc". Ara bé, saben que aquesta actitud porta al fet que part del seu electorat els doni l'esquena, i, a més, amb indignació, al veure, per exemple, com dirigents del PP es permeten acudir a manifestacions públiques a favor del Sàhara. El PSOE constata un sentiment d'impotència molt acusat. D'una banda, multipliquen les trucades, discretes, perquè el Marroc suavitzi la seva posició, però aquesta falta de contundència es veu insuficient per part de l'opinió pública. A més, en les files socialistes condeix el desencís en ser la defensa dels drets dels sahrauís un senyal d'identitat del PSOE. "Som molt conscients del sensible que és aquest assumpte per a la nostra gent, per al nostre partit, i per a l'opinió pública, en general", ha reconegut el secretari d'Organització, Marcelino Iglesias, que demana al Marroc que "respecti els drets humans". I ha afegit una altra prioritat: "nosaltres volem portar-nos bé amb el Marroc, i entre veïns i amics ens podem dir les coses que no ens agradin".
Destaco un bon article, dels molts que hi ha, per posar en antecedents:
El abandono del Sáhara
MIGUEL ÁNGEL AGUILAR, EL PAÍS 16/11/2010
Sabe bien la ministra de Asuntos Exteriores, Trinidad Jiménez, que la política internacional de un país como el nuestro resulta de una difícil mixtura entre los principios y los intereses, entre las referencias morales que obligan y el cinismo que antepone las propias ventajas. Encontrar la necesaria armonía es una tarea muy ardua, que se complica aún más cuando se ven afectados algunos contados puntos geográficos -Cuba, Guinea Ecuatorial, el Sáhara- donde la posición que se adopte generará también graves repercusiones en el ámbito de la política interior. El abandono del Sáhara y de los saharauis, que se hizo tras la Declaración del 14 de noviembre de 1975, ya en tiempo de descuento del general(ísimo) Franco que agonizaba en el hospital La Paz , sigue alimentando una mala conciencia ciudadana, cargada de consecuencias que a la vista están 35 años después. De modo que estamos emplazados de manera muy particular. Es una herencia irrenunciable que nos afecta a todos. Al Gobierno y a la oposición de ahora, de antes y de mañana, y a la ciudadanía de mientras tanto.
En cualquier caso, la inteligencia de un pasado, que tanto gravita sobre el presente, puede proporcionar esclarecimientos relevantes. Veamos, por ejemplo, la crónica que un periodista buen amigo mío firmaba en el número 27 del semanario Posible correspondiente al 17-23 de julio de 1975. Estaba fechada en El Aaiún, la capital del territorio, en cuyo Parador se alojaban los enviados especiales de prensa, incluido el joven Arturo Pérez Reverte. Se iniciaba así: "Dijo Kissinger 'el Sáhara para Marruecos' y la luz se hizo". La crónica abordaba cómo la reiterada postura española a favor de un Sáhara independiente se había difuminado. Subrayaba que, atendiendo altas inspiraciones oficiales, se empezaba a abogar por una "negociación flexible" con Marruecos. Véase en ese sentido el artículo de Torcuato Luca de Tena en el diario Abc y el editorial del diario Ya, de la Editorial Católica , Salir del Sáhara.
Había que decirlo con toda claridad, y no se decía entonces, que un Sáhara marroquí era el interés de los Estados Unidos, pero el modo en que se procedió quebrantaba los deberes y los intereses de España. Era sonrojante la pasividad de la diplomacia franquista, incapaz de lograr el respaldo norteamericano para la histórica reivindicación de Gibraltar y plegada con toda docilidad al dicktat de Washington, que revestía caracteres de descaro.
En Madrid preocupaba, sobre todo, que una situación caliente en el Sáhara abonara un sentimiento de frustración en el Ejército expedicionario allí destacado. El antecedente portugués del Movimiento de las Fuerzas Armadas (MFA) -tan nuevo y tan cerca- ilustraba las consecuencias interiores que podían derivarse de un conflicto con perfiles coloniales que, tras el prolongado silencio impuesto por la declaración de "materia reservada", empezaban a llegar a la opinión pública española.
En 1958, para evitarse explicaciones en Naciones Unidas, el régimen optó por declarar el Sáhara e Ifni provincias españolas, aunque bajo cuerda los embajadores en la ONU informaran periódicamente al Comité de Descolonización sobre ambos territorios.
Hubo una resolución de la Asamblea General favorable a la autodeterminación, que fue también votada por la representación española. Había que organizar un referéndum, que se demoró de manera insensata. López Bravo, ministro de Exteriores, pensó que un cubileteo sobre el desacuerdo de las pretensiones de Marruecos, Argelia y Mauritania permitiría llegar a un Estado independiente bajo la garantía militar y diplomática de España, según una fórmula a la manera de Puerto Rico. Pero el resultado fue concitar la oposición de los países del Magreb y de los restantes países árabes. Así llegamos a la declaración citada del 14 de noviembre, mediante la que unilateralmente el Gobierno de entonces puso fin a los poderes que ejercía como potencia administradora.
Ahora hay que establecer con claridad a qué jugamos. Porque un Estado independiente sobre un territorio de 250.000 kilómetros cuadrados con una población que a partir de los 73.000 habitantes de entonces se cifra ahora en menos de 300.000 equivale a crear un vacío propicio a las aventuras de Al Qaeda.
Conviene calcular también que, si bien Mohamed VI dista de ser Gustavo Adolfo de Suecia, la alternativa es un régimen fundamentalista a la moda iraní a 14 kilómetros de nuestras costas. Sepamos bien que nos interesa un Marruecos fuerte y competitivo que se ancle en los valores europeos, y por ahí deben ir nuestros estímulos. El Gobierno debe explicarlo y el PP debe saber que no todo aprovecha para el convento.
