Debat necessari en el cas de la llengua. Però més oportunista en el cas de Nació, Estat, etc... imaginari recurrent dels partidaris de l'independentisme o del separatisme, sense eufemismes (parlem clar), acabats d'aterrar. A qui de vegades, els convé recuperar (o els hem d'explicar) la memòria històrica més recent, quan hi ha arguments i no recórrer al menyspreu, com és la tònica habitual, d'aquests pretesos “amics” a l’hora de parlar.
Dues interessants opinions d’articulistes que escriuen sobre els temes apuntats en el títol d’aquest nou post:
Avui la imatge que l’acompanya és un homenatge als castells a qui la UNESCO ha declarat Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat , cal destacar que aquesta diu que els castells “són percebuts pels catalans com a part integrant de la seva identitat cultural” i proporcionen “un sentit de continuïtat, cohesió social i solidaritat”.
La llengua davant les urnes
Albert Branchadell, professor de la Facultat de Traducció i Interpretació de la UAB
El Periódico, dimarts, 16 de novembre del 2010
PSC, CiU, ERC i ICV consoliden la immersió educativa i el català com a vehicular en l'ensenyament
En les eleccions del 28 de novembre competeixen a grans trets dos models lingüístics oposats. Per una banda, el model que postulen els membres del tripartit sortint, però també CiU, i, per l'altra, el que encarnen PP i Ciutadans, dos partits que en l'apartat lingüístic practiquen una dura competència entre si.
Sens dubte, l'àmbit en el qual resulta més fàcil observar les diferències que hi ha entre aquests dos models és l'educatiu. En el seu programa, el PSC promet: «Consolidarem a l'escola el sistema d'immersió lingüística que garanteix un sol model de societat amb el mateix accés al coneixement». CiU aposta per un verb gairebé sinònim: «Enfortirem la immersió lingüística a l'escola en tots els nivells». I la referència a tots els nivells es repeteix també a ERC: «Cal estendre la immersió lingüística a totes les etapes educatives obligatòries». Una mica més contingut, el programa d'ICV-EUiA advoca simplement per «la continuïtat del model educatiu de conjunció lingüística».
Si el, diguem-ne, quadripartit opta per la continuïtat, els programes de Ciutadans i del PP aposten clarament pel canvi. Per Ciutadans, un bon coneixement de català (però també de castellà i anglès) «és garantia d'igualtat d'oportunitats per a tots els ciutadans». Aquí és just reconèixer que el partit d'Albert Rivera no defensa el dret a ignorar el català, com li atribueixen crítics interessats; la seva recepta és que tant el castellà com el català siguin les dues llengües vehiculars, a les quals cal afegir l'anglès, fins a arribar a un repartiment d'un 40% per a cada llengua oficial i d'un 20% per a l'anglès.
Sense especificar percentatges, el partit d'Alicia Sánchez-Camacho també s'apunta al trilingüisme vehicular: la seva oferta és implantar una xarxa d'escoles trilingües en les quals les matèries s'impartiran «entre una cinquena part i una tercera part en anglès, i la resta del currículum de forma equitativa entre català i castellà».
Cal dir que aquesta proposta no s'acaba d'adir amb la llibertat d'elecció que postula el PP en un altre apartat del mateix programa. Si els pares dels alumnes han d'escollir lliurement l'idioma en què volen rebre l'educació primària, ¿com se'ls ha d'obligar a rebre «entre una cinquena part i una tercera part» de l'ensenyament en anglès, per no parlar de la llengua oficial no desitjada? En altres paraules, la llibertat d'elecció de la llengua vehicular no és compatible amb la idea que els poders públics determinin les llengües vehiculars, per més que siguin tres. Aquest aspecte el tenen molt clar a UPyD. La candidatura que encapçala l'exdiputat de Ciutadans Antonio Robles planteja, ras i curt, la «derogació de la immersió en català i de l'ús exclusiu del català com a llengua vehicular en els centres educatius i la seva substitució per la lliure elecció de llengua vehicular».
Naturalment, darrere de cada model lingüístic educatiu hi ha un projecte lingüístic per al conjunt de la societat. Per un costat, Ciutadans i el Partit Popular postulen un horitzó de «llibertat» en abstracte, on els poders públics es limitin a garantir el coneixement del català i després es desentenguin del seu ús, sense atenció als efectes de polítiques lingüístiques passades ni a l'actual debilitat estructural de la llengua.
A l'altre bàndol, aquest és el punt on el quadripartit s'escindeix. Per al PSC, la promoció del català no té un altre objectiu que garantir «la igualtat de coneixement i ús de les llengües oficials per part de tota la població». Una mica més emfàticament, el programa de CiU promet garantir que els ciutadans que ho desitgin puguin viure plenament en català. Aquesta idea d'equitat és la que presideix el programa d'ICV-EUiA: la política de promoció del català ha de tenir un efecte compensatori amb l'objectiu que les persones que volen utilitzar el català (o l'occità a la Vall d'Aran) «tinguin les mateixes oportunitats d'ús d'aquestes llengües que del castellà». ERC, en canvi, es desmarca de tot això: per ERC, la immersió ha de contribuir a «la consolidació de la llengua catalana com la llengua de relació comuna habitual entre tota la ciutadania».
Certament, una cosa és donar garanties als ciutadans que desitgin viure en català i una altra de molt diferent és pretendre que tots els ciutadans es relacionin en català amb tothom. (En aquest deliri, les altres candidatures independentistes van al darrere d'ERC). El partit de Joan Puigcercós segueix entossudit en l'error de trasplantar a Catalunya un concepte que pot tenir sentit en la província canadenca de Quebec, on el 80% de la població és francòfona, però que aquí planteja seriosos dubtes. (La prova és que ni el PSC ni CiU ni ICV-EUiA parlen mai de llengua comuna als seus programes). Tal com van les enquestes, tot sembla indicar que a les urnes s'imposarà l'únic projecte que és al mateix temps realista i moralment plausible: seguir protegint el català en un marc de plurilingüisme, sense abandonar-lo a la seva sort ni pretendre convertir-lo, passant per sobre de la realitat sociolingüística, en la (única) llengua comuna dels catalans.
La llegenda de la nació errant
Joaquim Coll, historiador
El Periódico, dimecres, 17 de novembre del 2010
Una de les idees col·lectivament més nocives que avui es pronuncien, encara que sigui des de la inconsciència, és l'afirmació que Catalunya és una nació sense Estat. D'ella es deriva que els catalans som com ànimes errants que estem condemnades, igual que aquell personatge espectral de la famosa òpera de Wagner, a navegar pel mar de les nacions sense poder mai arribar a un port segur, el que dóna tenir Estat. Aquesta idea, lògica durant el franquisme, es va anar desterrant a mesura que culminava la transició. Josep Tarradellas sempre la va combatre, ja que tenia clar que la Generalitat era una reformulació possibilista d'aquell Estat català somiat pels vells republicans, ara en el marc d'una Monarquia parlamentària i d'un Estat espanyol, finalment, democràtic, social i de dret. També Jordi Pujol, en els seus millors temps (després en van venir d'altres), va insistir en l'afirmació que la Generalitat era Estat i el seu president, el representant ordinari de l'Estat espanyol. Dir-ho va ser una forma intel·ligent de prestigiar la institució i de fer-la comprensible als ciutadans poc donats a sentir-se ànimes errants.
Per això crec que últimament estem vivint una fatal regressió, alimentada per certs interessos que, en el fons, persegueixen una gran abstenció el pròxim dia 28. És feridor que alguns, com Joan Laporta, es mofin tant d'aquest poder que és la Generalitat , que ha duplicat el seu pressupost en els últims quatre anys. D'un poder que actua amb amplis poders en matèries essencials, entre les quals una de tan pròpia d'un Estat federal com és la seguretat interior. En lloc de sentir-nos orgullosos del nostre autogovern, que dóna per a molt, ens deixem arraconar pel pessimisme. Així com en els negocis tendim al pragmatisme (al seny), en política ens deixem seduir cada cert temps per l'idealisme (la rauxa). Subratllem en excés el que ens falta i poc tot el que tenim. La tan esbombada afirmació del fracàs autonòmic ens condemna a alimentar la llegenda d'una nació errant i d'uns catalans, sempre insatisfets, que semblem no saber tenir Estat.
