Més de 20.000 persones omplen el Palau Sant Jordi en l’acte central de campanya amb José Montilla, José Luís Rodríguez Zapatero, Carme Chacón, Felipe González i Jordi Hereu
El president de la Generalitat i candidat socialista a la reelecció, José Montilla, ha demanat que “Catalunya sigui la primera en aturar el tsunami conservador” que “recorre tota Europa” i que, segons ell, “vol retallar drets, prestacions, i que vol una sortida neoliberal contra la crisi”. En un Palau Sant Jordi que ha aplegat més de 20.000 persones, Montilla ha cridat a “aixecar un espigó alt i fort, un mur que aguanti l’envestida de les onades i que defensi l’Estat del Benestar, les polítiques socials, la justícia i l’autogovern, fet de tota la gent d’esquerres i progressista d’aquest país”, ha afegit.
Acompanyat pel president del govern espanyol, José Luís Rodríguez Zapatero, la ministra de Defensa, Carme Chacón, l’expresident Felipe González i l’alcalde de la ciutat, Jordi Hereu, el candidat socialista ha indicat que “seré la vostra garantia de progrés”. És per això que ha animat a anar a votar perquè “els vostres vots ens donaran la força per fer, junts, un mur infranquejable que defensi el país, la justícia i l’autogovern”, per tal que “l’onada de la dreta nacionalista espanyola del PP i l’onada de la dreta nacionalista catalana de CiU ens passin per damunt i no trenqui tot el que hem construït”, ha sentenciat.
En la mateixa línia, l’expresident del govern espanyol, Felipe González, s’ha mostrat preocupat per la possible abstenció el proper diumenge i ha demanat que tothom vagi a votar perquè “no és el mateix un pla d’ajust d’un govern progressista que el d’un govern conservador”, ha dit González. L’expresident ha recordat que “Irlanda era el model fa tres anys de CiU i del PP, i que precisament el que més els hi agradava era el que ha fallat, que pagaven pocs impostos i que tenien pocs ingressos fiscals”.
De la seva banda, el president del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero ha volgut donar també tot el seu suport al president Montilla, de qui considera que “les coses amb ell van seriosament”, ja que, ha argumentat, “durant el seu mandat ha aconseguit el major autogovern i les majors competències de la història”, i ha afegit que “ni tan sols Mas o Duran i Lleida ho poden discutir”. Tanmateix, Zapatero ha criticat que “aquells que es diuen patriotes parlin dels models de Cameron, d’Irlanda i fins i tot de Sarkozy; el nostre model és Catalunya”, ha reblat. En aquest sentit, ha insistit el president del govern espanyol que “no perdona a la dreta que minvi la confiança en l’economia espanyola”.
I la ministra de Defensa, Carme Chacón, ha criticat Convergència i el vídeo de les seves joventuts que presentaven Espanya com a un lladre, “quan el lladre era Millet, els amics de Convergència són els que roben a Catalunya” i ha conclòs que “potser ompliran demà aquest Palau, però els seus amics van buidar l’altre”. Tanmateix, l’alcalde Jordi Hereu ha posat en valor la feina del president Montilla i ha reiterat que “ha construït més Catalunya que mai i ho ha fet amb els ciutats i els pobles que són la base de la nostra ciutadania”.
Les 25 mesures pels 100 primers dies del president Montilla
Una crònica:
Despertar els socialistes dorments
Joan Tapia, periodista - EL PERIÓRICO - 26 de novembre del 2010
El gran ple del Sant Jordi és l'orgasme. Allà el PSC se sent potent. I ahir va recuperar moral al reunir els tres eixos -Barcelona (Jordi Hereu), la Generalitat (José Montilla) i Madrid (Carme Chacón)- i dos monstres: Felipe González, el PSOE del destape democràtic i de 14 anys de poder, i José Luis Rodríguez Zapatero, el que va derrotar l'aznarisme. El del «no us fallaré», que avui està sacsejat. I, malgrat les males enquestes, tot va sortir. Mentre el deute espanyol patia als mercats, la capacitat didàctica de González explicava el «mal irlandès». Montilla demanava aixecar un mur contra el «tsunami conservador». I Zapatero, a qui fa poc el despistat cap de campanya no volia ni veure, va enarborar el sistema de finançament aconseguit per Catalunya (després de tenses baralles entre Pedro Solbes i Antoni Castells), va assegurar que CiU no el podria millorar i va demanar al PP que no denigrés Espanya.
Una aplicada periodista, que viu sobre el terreny la campanya, em diu que, per fi, Montilla desperta i Zapatero convenç. I afegeix: «Quina panda!». Perquè quan falten tres dies és impossible matar el «drac Mas», que menja a dos queixos: del catalanisme ampli i del centrisme conservador. I que avui festeja el Sant Jordi. El mateix Montilla confessava a l'Avui: «Segurament hauríem d'haver començat abans la campanya». ¡Home, és clar!
El que hauria d'haver explicat i venut molt abans -Pujol ho va fer des del primer dia a la Generalitat- és el seu projecte per a Catalunya. Per estranys que fossin els socis i tot i les peles de plàtan que el tripartit va sembrar. No s'ha fet (o s'ha fet malament) i ara el tracking d'El Periòdic d'Andorra li dóna 31 diputats, menys de la meitat que a Mas.
El Sant Jordi va somiar ahir amb un miracle (o mig). Catalunya és progressista. I tot i que les tempestes, les polèmiques i els errors l'han castigat, el PSC és l'eix del centreesquerra. ¿Montilla podrà despertar els electors socialistes dorments?
Una opinió:
Enquestes i vots
Antoni Gutiérrez-Rubi, assessor en comunicació - Diario Público (Edició Catalunya) 26.11.2010
Les enquestes electorals són una eina de prospecció valuosa, però les seves hipòtesis pel que fa a l’assignació de percentatges i escons depenen, fonamentalment, de tres variables: el nivell de participació, la posició final dels indecisos i la Llei Electoral de cada país.
Les enquestes permeten als partits fer un test de les idees pròpies o de l’adversari i, sobre tot, identificar tendències de fons que es puguin materialitzar segons les tres variables esmentades. Però les dades s’han de saber comprendre. De la seva interpretació, del marge d’error i de l’amplitud de les mostres se n’obtenen visions, i pulsions, ben diferents.
En aquesta campanya, les enquetes han format part del relat polític: uns demanen no confiar-hi i convertir tendències en realitat a través del vot. D’altres proposen combatre-les amb participació i mobilització, i vèncer, alhora, la demoscòpia i l’adversari. I se n’ha parlat tant o més que de les propostes.
Els que se les creguin poden perdre o endur-se un ensurt. Els que les ignorin poden protagonitzar la sorpresa. És aquí on els partits han d’oblidar les dades i mobilitzar els ciutadans, i aconseguir el més important: materialitzar les estimacions en vots reals a les urnes. Tant de les persones que ja s’han decidit com, sobretot, de les que encara s’ho pensen.
La campanya, oficialment, acaba avui. Però els electors poden dicidir el vot, si surten de casa, just en arribar al col·legi electoral. Aquesta és la grandesa de la democràcia: el vot lliure i secret.
Un article:
Molt de soroll i moltes nous
Catalunya elegeix entre els que alimenten la discòrdia i els que volem sumar forces amb la resta d'Espanya
Carme Chacón, ministra de Defensa - EL PERIÓRICO - 26 de novembre del 2010
Tots sabem que nociu que arriba a ser el soroll. L'Organització Mundial de la Salut (OMS) reconeix que una exposició superior a 65 decibels pot provocar problemes per a la salut. El soroll també és perjudicial per a la salut de la democràcia. Distorsiona la realitat i obliga molts ciutadans a desconnectar-ne, a mantenir-se al marge de la política per no quedar-se sords.
Felipe González ho va expressar molt bé dilluns a Granollers quan va dir que el soroll generat durant l'última legislatura ha impedit que es valori suficientment la gran gestió del president José Montilla al capdavant de la Generalitat. El seu Govern ha obtingut uns magnífics resultats, i així ho reconeixen els ciutadans. I, no obstant, les mateixes enquestes que valoren positivament l'acció del Govern semblen donar més suport a altres opcions polítiques. Aquí és on resideix la gran paradoxa.
Al meu parer, aquesta contradicció es deu precisament al soroll que ha envaït la política catalana. L'excés de decibels ha provocant fatiga entre la ciutadania i ha perjudicat el Govern que lidera Montilla.
Hi ha hagut molt de soroll, molt. Però també moltes nous. Ningú ha fet tant per Catalunya en tan poc temps com José Montilla. I s'ha aconseguit en el context econòmic més desfavorable dels últims 70 anys. Perquè la crisi no la paguin els més desafavorits, el PSC ha apostat per millorar els serveis públics i la cohesió social. És la nostra forma de governar.
Cinc nous mestres al dia. Mil nous mossos a l'any. Vuit hospitals i 3.000 metges en tota la legislatura. En quatre anys, s'ha construït el doble de quilòmetres de metro dels que va fer CiU en 23 anys; i ara s'inverteix el doble en la conservació de la nostra xarxa de carreteres.
D'acord, únicament són dades. Però l'important és el que expliquen. Ens parlen de la Catalunya d'avui. Una Catalunya que proporciona millor educació als seus fills, que és més segura, que presta més bona atenció sanitària i que està més ben comunicada. Ens revelen una societat amb més oportunitats i més ben preparada per enfrontar-se al futur. Aquest és el resultat de la gestió del president Montilla. Un treball brillant que el soroll ha amagat en massa ocasions.
¿I on neix el soroll? Com deia Felipe González, un focus de soroll va estar en el mateix tripartit. Algun dels nostres socis ha mantingut, en ocasions, una actitud poc responsable. Com quan, des d'ERC, es donaven ales a referèndums secessionistes. Semblava com si governessin als matins i a les tardes destruïssin la tasca del Govern del qual formaven part.
Ha estat la primera vegada que Catalunya era governada en coalició. Aquesta escassa experiència ens ha pogut pesar. Arribar a un acord sempre suposa renunciar, per això no tot s'ha fet com volíem. Però estava a la nostra mà aconseguir que Catalunya, per primera vegada en dècades, comptés amb un Govern de progrés. El PSC no ho va dubtar.
Un altre focus de soroll ha procedit de la dreta a Catalunya, de CiU, i un altre, el més sonor, del PP. CiU va començar negant el suport al nou sistema de finançament, el millor de què Catalunya ha disfrutat mai. Sí: mai. I ha acabat renegant del mateix Estatut que va contribuir a aprovar. Un Estatut que ha dotat els catalans del nivell d'autogovern més gran de la seva història.
El PSC ha aconseguit que Catalunya tingui avui gairebé vuit vegades més capacitat financera que quan governava CiU. I no ha fet falta cap concert que desbordés la Constitució. Actualment , l'Estat inverteix a Catalunya el doble que fa set anys. I no hem hagut de promoure un referèndum secessionista.
A tota aquesta confusió s'hi suma el PP, amb el seu estrèpit característic. Tots recordem la seva proposta de referèndum contra l'Estatut, els seus intents d'enfrontar Catalunya amb la resta d'Espanya, els seus enganys sobre la convivència lingüística catalana o les seves acusacions de falsos privilegis.
El president Montilla i el PSC hem demostrat que Catalunya avança quan aposta per l'entesa amb la resta d'Espanya. Catalunya és un país dinàmic, innovador i competitiu. El seu paper no és, ni pot ser, el de víctima; el seu paper ha de ser liderar Espanya i ser rellevant a Europa, en lloc d'empetitir-se i aïllar-se, mentre es llepa algunes ferides reals i altres d'imaginàries.
Aquesta és, en realitat, l'elecció a la qual s'enfronta el poble de Catalunya diumenge:
D'una banda, els que busquen l'enfrontament i alimenten la discòrdia des d'un o altre costat, el centralisme anticatalà o l'independentisme més o menys solapat. És el mateix viatge cap enlloc per dos camins diferents.
De l'altra, els que volem sumar forces amb la resta d'Espanya per accelerar una sortida social de la crisi, modificar les estructures del nostre model productiu a la recerca d'una economia més dinàmica i competitiva, un sistema educatiu que ensenyi a emprendre i una fortalesa institucional més gran.
És a dir, aquesta vegada sí, un avanç rotund. Fets sense pirotècnia. Nous i només nous.
