En la campanya s’ha d’exigir a CiU i concretament a Artur Mas, claredat. Renunciar a pactar amb els qui volen reduir les autonomies i els qui han practicat l'anticatalanisme de la pitjor espècie? S’ha de desmarcar de qui donen per enterrat l'Estatut i prediquen aventures incertes com la reivindicació del concert econòmic i preparen la independència? Si Mas persisteix en esquivar aquestes preguntes ens trobarem davant un cas flagrant d’ambigüitat, sinó que ens trobem enfront d'un gran engany.
Dos importants articles d’opinió que desmunten la fal·làcia de Artur Mas i CiU, sobre el concert econòmic que ara demana:
L'estratègia del concert
GUILLEM LÓPEZ-CASASNOVAS, catedràtic d'Economia (UPF) EL PERIÓDICO DE CATALUNYA, 12 de novembre del 2010
El concert econòmic és el marc legal que permet avui que les comunitats forals (és a dir, el País Basc i Navarra) recaptin els seus impostos, assumeixin plenament les despeses de les competències que exerceixen i facin en principi una contribució a les càrregues comunes (la quota). És el cas manifest de finançament asimètric espanyol més conegut i exemple d'una relació bilateral quasi confederal. Àdhuc la seva tramitació es fa com si es tractés d'un conveni internacional. S'aprova com a article únic, i com a llei paccionada que és, es prorroga per falta d'acord de les dues bandes. Permet una gairebé plena responsabilitat fiscal i fixa un pacte entorn del que ha de ser el mecanisme d'anivellament: l'Estat no descompta de les transferències que haurien de rebre els governs autonòmics el que creu que ha de ser l'aportació de cada comunitat al reequilibri territorial, sinó que una vegada els recursos entren a la caixa de les diputacions forals recaptadores, es determina segons el pacte concertat el que han ser les aportacions a les càrregues comunes.
S'ha de reconèixer sense embuts que en la seva definició actual el concert basc és un privilegi, donada, entre d'altres, la manera com es fixa la quota. La contribució a la solidaritat territorial és mínima i això permet un finançament a igualtat de competències que s'estima que atorga un 70% de més finançament que el que assigna el règim general a Catalunya i possibilita una despesa per habitant a les corporacions locals, de nou per les mateixes competències, del doble.
Com molt bé ha mostrat el treball recent de Francesc Homs sobre el tema, ni el concert basc ni el reclamat concert català estan a la Constitució. De manera que aquesta no determina l'existència o no d'un o altre, que es deuria així exclusivament a la voluntat política en un o altre sentit. Sorprèn en qualsevol cas que les crítiques que ha merescut el concert basc dels dos grans partits nacionalistes espanyols no es concreti ara en una reforma del seu articulat quan són ells, i no els nacionalistes bascos, els que manen a Euskadi. Sorprèn i no sorprèn, perquè d'aquesta hipocresia política tenim ja l'antecedent de Navarra, on els populars han manat fins fa poc, amb la seva franquícia Unió del Poble Navarrès, i res no han modificat dels privilegis denunciats.
Em sembla que seria millor no sotmetre el tema del finançament a la batalla electoral. Hi ha altres alternatives. Es podria mantenir, per exemple, l'acord bàsic que s'assolí amb l'Estatut català aprovat majoritàriament al Parlament de Catalunya, reproduint aquí tota l'articulació en matèria de finançament (la idea de pacte, anivellament parcial, bilateralitat i automatisme), que ja en el seu moment es va fer servir per aproximar-nos al concert fiscal sense dir-ho. Difícilment qui el va aprovar en el seu moment podria dir, i ara més que mai després d'haver comprovat el fiasco de les claudicacions estatutàries, que no li dóna suport. Un embolcall d'aquest articulat al voltant d'un «acord per un pacte fiscal just amb l'Estat», amb el recolzament d'una societat civil que el fa robust, i tot signat abans que se celebrin les eleccions, a mi em sembla una estratègia superior. ¿Hi som encara a temps?
CiU ha abandonat
Jordi Font, AVUI - 07/11/10
La nova etapa que propugna CiU consisteix a deixar enrere el nou Estatut, aquesta nosa que dificulta el feliç retorn al clàssic estira-i-arronsa. Aquí és on CiU es troba amb el PP i amb tots aquells que, de grat o a desgrat, es pleguen a la lògica del nacionalisme espanyol. Estan d’acord a rescatar la relació entre Catalunya i Espanya d’on l’havia duta el govern d’Entesa, de l’incòmode terreny del projecte comú –que no pot ser altre que un projecte federal i plurinacional–, per situar-la de nou en el terreny de “la conllevancia”, en el qual tots plegats hi tenen la mà trencada.
La nova etapa anunciada per CiU, però, no es limita a això. També conté el brindis al sol del “concert econòmic”, que tothom sap impossible en el marc de l’actual Constitució. Tant se val: no es tracta pas d’arribar-hi, sinó d’aixecar una pastanaga que, per la seva suposada audàcia, desconcerti i entretingui l’independentisme més incaut, tot maquillant CiU amb una aparent i útil capa de radicalitat davant de l’ordre estatal vigent, tal com demanen les expectatives alimentades d’ençà de la sentència contra l’Estatut i la manifestació del 10-J.
Més encara, el concert econòmic permet substituir la incòmoda batalla política en favor de l’Estat federal i plurinacional per una batalla de perfil més baix, merament econòmica. Massa homologable, per cert, al tòpic del “nord ric contra el sud pobre i massa subvencionat”. És evident que la solidaritat ha de ser degudament pautada, perquè no esdevingui un frau contra qui l’exerceix. Però és un disbarat polític reduir el plet del catalanisme a la sola dimensió econòmica. Tant pel que té aquesta de reclam envers algunes de les passions humanes menys desitjables com perquè la causa nacional de Catalunya no pot expressar-se tan sols en xifres: el discurs polític, el discurs nacional, ha de ser, abans que res, un discurs moral, un discurs d’ideals que es tradueixen en projecte i en cultura ciutadana.
És especialment desolador veure alguns independentistes seduïts pels desafinats cants de sirena de CiU. Fins i tot l’amic Salvador Cardús, l’altre dia, queia de la seva muntura, fulminat per la il·luminació d’un sant baró, a qui l’argumentari independentista havia inclinat cap a CiU… També fa molta pena veure l’eufòria amb què els convergents més ingenus donen per superat l’Estatut que Artur Mas va ajudar a pactar (a la baixa) perquè “ja ha arribat l’hora”, mentre altres coreligionaris, molt més utilitaris, amb el seu particular cove en bandolera, se les prometen felices davant la pesca que els augura el mar encalmat d’una nova “conllevancia”…
CiU ha adquirit una greu responsabilitat en suspendre la partida. Amb el nou Estatut i el mateix pacte constituent de 1978 accidentats, a mans d’un Tribunal Constitucional contaminat i espuri, la partida es precipitava cap al seu moment més decisiu. Només calia esperar que l’Espanya democràtica, amb la qual havíem pactat l’Estatut a les Corts, respongués de forma meditada, formal i institucional, amb el benentès que tan sols hi cabien dues respostes: “Anem a restablir els nostres pactes i a fer-los avançar” o bé “Tal com entenem Espanya, Catalunya no hi cap”. Però no ha calgut. S’ha produït el miracle que no gosaven ni imaginar. CiU els ho ha estalviat: ha abandonat la partida de manera unilateral i ha esbarriat les fitxes.
