Tot es barreja aquest dies, aquí teniu tres interessants articles d’opinió al voltant dels temes mencionats. l més amb la perspectiva de les properes eleccions al Parlament de Catalunya del 28 de novembre.
La solidaridad catalana
ENRIC MARTÍNEZ-HERRERA, profesor de Ciencia Política - EL PAÍS 18/11/2010
Desde hace décadas, y con renovado impulso desde los años ochenta, se escucha y lee que Cataluña sufre un preocupante "déficit fiscal", una gran diferencia entre su contribución a los presupuestos nacionales y el gasto público que recibe. Ciertas variantes hablan nada menos que de "expolio fiscal". Tras un conato parecido durante la tramitación de la reforma del Estatut, en la presente campaña electoral el candidato de Convergencia i Unió (CiU) a la presidencia autonómica propone exigir para esta comunidad un régimen fiscal privilegiado de "concierto económico" o "cupo" como del que, poco solidariamente, gozan Navarra y País Vasco.
Si bien se han reducido considerablemente los seculares desequilibrios económicos entre los territorios de España, siguen siendo patentes. Gracias a las transferencias interregionales de recursos y, sobre todo, al Estado social, hemos mitigado las diferencias más descarnadas. Aún así, la concentración y acumulación de riqueza sigue siendo muchísimo mayor y más acelerada en Madrid, Barcelona o Bilbao que en el resto del país.
El relativo subdesarrollo de zonas amplias es, o debería ser, una preocupación para las más prósperas. Desde un prisma pecuniario, y haciendo abstracción de otras numerosas, fuertes y complejas interdependencias, podría pensarse que aquellas suponen un lastre para éstas. Desde este punto de vista al menos, resulta racional que las más pujantes no solo transfieran fondos a las rezagadas para paliar las desigualdades más graves en consumo de bienes y servicios, sino que también les ayuden a crear riqueza por sí mismas. Este ha sido el principal argumento para justificar las grandes inversiones del Gobierno de España en infraestructuras para zonas poco desarrolladas durante las últimas décadas. Con todo, junto a la lógica económica, la solidaridad interregional también se basa en razones de orden afectivo. En este sentido, la divulgación de demandas como la del candidato de CiU no hace sino engordar el estereotipo de los catalanes como insolidarios y egoístas. ¿Son así realmente?
En el marco de un estudio internacional, investigadores del Centro de Estudios Políticos y Constitucionales y la Universidad Pompeu Fabra realizamos en 2009 un estudio sobre las actitudes y opiniones en Cataluña y otras comunidades autónomas a propósito de la identidad nacional y la solidaridad económica. Sus resultados permiten responder con rotundidad: una amplia mayoría de catalanes muestra buena disposición a la solidaridad interterritorial. La gran mayoría (67%) manifiesta su acuerdo con la idea de que hay que transferir dinero desde las zonas más prósperas a las que lo son menos para asegurar que todos tengamos niveles similares de servicios públicos. Una mayoría aún mayor (74%) considera que el Gobierno de España debe intervenir para reducir las diferencias entre sus distintos territorios.
En términos comparativos, esta generosidad es equiparable a la de los ciudadanos de Viena, si bien a esta ciudad, como capital de su país, cabe presuponerle una mayor solidaridad con el conjunto de su nación. La generosidad catalana es, asimismo, mucho mayor que la de los alemanes de Baviera y los austriacos de Salzburgo, aunque estos, a diferencia de los catalanes, raramente ponen en tela de juicio sus lealtades nacionales. Por añadidura, como promedio, los catalanes están dispuestos a incrementar un 10% los impuestos que ya pagan si es para mejorar la atención a personas necesitadas -porcentaje prácticamente idéntico al de las otras comunidades españolas estudiadas-.
Si los catalanes expresan una buena disposición a la redistribución, ¿por qué una parte de su clase política insiste en querer reducir las transferencias de recursos? Sin ser la única causa, la evidencia disponible señala hacia un factor dominante: la diferencia en creencias, valores y sentimientos nacionales entre la élite política y la ciudadanía. Como ha demostrado T. J. Miley, profesor de la Universidad de Cambridge, en su libro Nacionalismo y política lingüística (CEPC) y en varios artículos académicos, el nacionalismo catalán y el consiguiente desapego a España de los parlamentarios y concejales de los principales partidos son mucho más intensos que los de sus propios votantes.
De hecho, regresando a nuestros datos, una parte relevante de la población catalana (en torno a un 26%) rechaza la mencionada solidaridad interregional. Se trata del sector que menos se identifica con España. Un sector que, pese a ser minoritario, posee una influencia desproporcionada: no solo surte la mayor parte de dirigentes y cuadros medios de la política catalana, sino que está mucho más movilizado en las urnas, en la calle y en el tejido asociativo, verbigracia, la masiva concentración contra la sentencia del Tribunal Constitucional por su sentencia sobre el Estatut.
Sin embargo, los catalanes, o la mayor parte de ellos, no son insolidarios, o no mucho más que otros españoles. El caso es que, acallada por una abrumadora minoría, la inmensa mayoría apenas hace oír su voz.
D'Irlanda a Catalunya
Joan Saumoy i Gregori, periodista - Diari de Sabadell, 19 de novembre de 2010
Durant aquests dies es parla molt de la situació econòmico-financera d'Irlanda, que pateix una crisi molt pitjor que l'espanyola. Els bancs irlandesos estan a punt de petar, carregats fins al coll de deutes per una “bombolla” immobiliària terrible, més grossa que l'espanyola.
Irlanda és un país de poc més de 4'5 milions d’habitants, amb una economia del tamany de la meitat de Catalunya. Anys enrere Irlanda va apostar per l'aplicació de les receptes neoliberals més radicals, reduint impostos a tort i a dret. Per exemple, l'Imposts de Societats va baixar al 12'5%. Les quotes de la seguretat social també van baixar, com l'impost sobre la renda. L'excusa era la típica dels neoliberals: si s'abaixen els impostos, creix l'activitat econòmica i així es compensa el que s'ha rebaixat. Però sovint això no funciona. En el cas d'Irlanda, per quadrar els números van començar a retallar despesa social, incrementant la privatització de l'educació, de la sanitat i dels serveis socials. I la qualitat dels serveis públics es va ressentir. En baixar els impostos, la gent va passar a tenir més diners a la butxaca, dedicant-los a consumir més, a sentir-se més rics. L'existència d'uns tipus d'interès baixos va provocar que la gent comprés habitatges a dojo. Els bancs irlandesos van veure el cel obert i no van parar de fer hipoteques, demanant diners a bancs europeus. Però, la crisi mundial del 2008 va provocar l'esclat de la “bombolla” immobiliària irlandesa. I tot plegat amb uns bancs molt més petits i menys sòlids que els bancs espanyols.
Un cop peta la crisi a Irlanda, el govern va nacionalitzar el banc que estava més endeutat i es va gastar una fortuna en salvar de la fallida a la resta de bancs. El govern es va trobar endeutat fins al coll i, en tenir uns impostos tan baixos, no tenia prou diners per sortir-se'n. I ha apujat els impostos, però no n'hi ha prou perquè els números surtin. La gent no té confiança i el consum cau per terra, rebaixant encara més l'activitat econòmica. I l'atur no para de créixer. El deute irlandès es dispara i el dèficit dels comptes de l'estat irlandès puja una barbaritat.
Els especuladors internacionals ara es fan d'or, en forçar el govern irlandès a pagar més interessos pel deute públic. I els pocs diners que li queden a Irlanda se'n van a pagar interessos, en lloc de donar serveis a les persones, uns serveis que han caigut en qualitat. Ara la Unió Europea es planteja “rescatar” l'economia irlandesa, començant pels bancs. Però la UE “rescata” els bancs irlandesos perquè els bancs britànics i alemanys tenen 200.000 milions d'euros d'aquest deute. La UE salva els bancs del Regne Unit i d'Alemanya, no pas els irlandesos. Novament la Unió Europea ens ofereix una mostra d'hipocresia i d'incapacitat. En lloc de donar prioritat al benestar de les persones, prefereix cobrir les espatlles d'uns bancs, d'un sector financer, que han donat mostres més que sobrades d'una enorme irresponsabilitat. L'avarícia dels rics al final està duent greus problemes a la ciutadania més humil i modesta, però també a les classes mitjanes.
I acabem a Catalunya perquè les eleccions al Parlament de Catalunya també tenen relació amb la situació que viu Irlanda. Jordi Serrano, destacat intel·lectual sabadellenc, va recordar a aquest cronista que Artur Mas, al novembre de 2007, va posar Irlanda com l'exemple que Catalunya havia de seguir, en la coneguda conferència de refundació del catalanisme. Mas i David Madí posaven l'exemple irlandès com a model econòmic de societat, amb la privatització dels serveis públics i també amb rebaixes d'impostos. Avui, es demostra que el model irlandès ni és viable ni afavoreix el progrés del país, sinó que més aviat aboca les persones a crisis més dures.
A tall de resum, continuem tenint noves proves de que els poders polítics continuen sense plantar cara als autèntics causants de la crisi. Els especuladors continuen fent de les seves mentre la ciutadania es dedica a pagar els seus estralls. I ni el G-20, ni la UE ni els sectors polítics conservadors tenen massa ganes de canviar-ho. A Irlanda ho estan pagant caríssim. Esperem, doncs, que Catalunya no sigui Irlanda.
Polititzar l'economia
Jordi Garcia-Petit, jurista - AVUI 19/11/10
“¿Com es pot afirmar seriosament que la política ha segrestat l'economia, quan la realitat és exactament la contrària?”
La present aportació a Diàleg mira de contradir la tesi d'un professor d'una reconeguda escola superior de formació de líders empresarials del país que, no fa gaire, en plena crisi econòmica, va sortir amb un article titulat Ens cal despolititzar l'economia, publicat en un setmanari salmó. L'article es podia deixar córrer sense gran pena, si no fos perquè conté una afirmació central: “La política ha segrestat l'economia i la polititza”, que està molt estesa i que sembla majoritàriament compartida per legions d'economistes que no van ensumar la crisi –i, si la van pressentir, van callar–, per redactors dels mitjans de comunicació, sobretot pels de la premsa i dels programes audiovisuals de caràcter econòmic, per dirigents empresarials i, naturalment, davant de tanta autoritat convençuda d'aquesta creença, per una part de la població.
D'entrada, convé introduir un polset de mètode en el debat. ¿A quina de les dues branques principals de l'economia ens referim quan parlem d'economia, a la macroeconòmica o a la microeconòmica? En el context actual de la crisi financera i econòmica d'abast mundial amb repercussions negatives en la vida de milions de persones, els comportaments i l'estructura de factors macroeconòmics com el sector financer, mercats i banca en particular, han entrat en el camp de la preocupació del gran públic, paral·lelament a les peripècies personals. En l'imaginari col·lectiu prospera el sentiment que la relació entre els efectes que es pateixen i les causes que els provoquen se situa en el funcionament esguerrat i injust del sistema financer.
Per a irritació dels responsables i còmplices de la catàstrofe financera i de la seqüela econòmica, per fi, s'han divulgat –i els ha comprès molta gent– els grans trets del mecanisme diabòlic que ha portat de l'esclat de la bombolla immobiliària dels EUA –i el símil espanyol– a les dificultats de la banca, al joc especulatiu dels mercats, al rescat de la banca amb carretades de diner públic a cost zero o pròxim al zero, al dèficit de les hisendes públiques, al finançament del deute sobirà a preus usuraris als mercats i, tot plegat, a la recessió, a l'atur, a la retallada de programes socials, a la congelació o rebaixa de sous i pensions.
Sorprèn la naturalitat amb què ara expliquen la crisi i la perversa lògica interna del sistema financer experts, ideòlegs, banquers, empresaris... I resulta inquietant la impunitat, no ja penal, que depèn de legislacions ambigües i voluntats polítiques tèbies, sinó moral, de què es beneficien els responsables de tan mala gestió dels riscos, doblada d'una cobdícia sense aturador. Tindrem el quadre desolador complet si hi afegim el xantatge a l'opinió pública que destil·len les declaracions d'alguns d'aquells responsables en el sentit que l'adopció de mesures reguladores del sistema financer, així com gravar les transaccions financeres o els beneficis de la banca, limitaria el seu marge de maniobra (i els seus beneficis) i empitjoraria la situació econòmica i generaria més atur.
Després del que ha passat i del que continua passant –Irlanda i Portugal es dessagnen per l'assetjament dels mercats–, ¿com es pot afirmar seriosament que la política ha segrestat l'economia, quan la realitat és exactament la contrària? Excloure la política, i amb ella la societat, de l'organització i govern de l'economia equival a deixar la societat inerme a les mans d'un magma descontrolat. Els especuladors, no sols els financers, també els que juguen amb els preus de les matèries primeres (cereals, petroli, metalls...), no entraran al clos si no hi són empesos per la política.
Iorgos Papandreu, el primer ministre de Grècia, que viu el calvari d'haver de collar la població perquè els mercats no afluixen la pressió sobre el país, ho ha expressat amb ferma claredat: “La democràcia ha caigut en un parany. La política ha de recuperar la supremacia sobre l'economia”. La tasca ingent de la recuperació de la política s'ha de començar a l'interior de cada país i transcendir-los per tendir a una governança econòmica global. I això acompanyat d'un redreçament moral i ideològic que ens porti a deseconomitzar la política, la naturalesa, la cultura, l'art...
